LLEGIM?

 CLARET SERRA, Andreu, París érem nosaltres. Barcelona, Ed Columna (Col·lecció                                     Clàssica, 1397), 2023

Aquesta novel·la me la va regalar la Josefina per les festes de Nadal del 2023. La meva amiga dels Amics de la Gent Gran ja no podia sortir sola i va encarregar a la seva filla que em comprés algun llibre. Ella va escollir aquest, que havia guanyat el  Premi Ramon Llull.

He trigat a llegir-lo per la seva temàtica. Tots els que he llegit sobre els exiliats m’han fet patir, per les condicions dures que van sofrir els que es van veure obligats a marxar de Catalunya i d’Espanya, però per fi em vaig decidir. L’autor narra la vida del seu pare, un personatge amb llums i ombres, més ombres que llums, al meu parer.

Però el llibre ha servit per repassar els fets polítics de la primera meitat del segle XX. Com que el personatge era de Súria, també es parla de la vida minera d’aquells pobles i els conflictes laborals i socials. En citar-los esmenta uns articles de la periodista Irene Polo, que jo havia llegit en el llibre La fascinació del Periodisme: “Jornades tràgiques. Sallent, el cau de l’angúnia”, “Catalans, castellans... Un problema més greu que el problema minaire, a Sallent” i “La darrera rebequeria de la FAI. A 340 metres sota terra. La vida al fons de les mines de Sallent, durant la vaga de braços caiguts. Parlant amb un dels enterrats”.

Un altre tema que aborda és la proclamació de la República, i l’esclat de la guerra, l’exili a França i les pugnes entre els exiliats del diferents partits d’esquerres. L’entrada dels alemanys i, finalment, la seva derrota. La desil·lusió de tots en veure que el govern de Franco, que esperaven que tingués els dies comptats, no queia i que Espanya seguia sota la seva dictadura arbitrària, repressiva i venjativa amb els contraris.

A apart de Súria, parla àmpliament de Rajadell, de Fonollosa, de Manresa, de Barcelona i, fins i tot, de La Fatarella, on el pare de l’autor va anar, en plena guerra, en una missió encomanada pel mateix president Companys. A l’exili els protagonistes estan a diversos llocs, sobretot a Cauçada, a París i a Acs. Però se’n citen molts més, perquè l’Andreu es mou per tot arreu. També hi surt Prada, on vivia Pau Casals, amb qui va mantenir una bona amistat. Finalment, amb la seva família es trasllada a Andorra. També se citen molts personatges amb qui va mantenir contacte a França i al nou país d’acollida.

I el fil conductor de tots els relats, polítics i socials és l’agitada vida d’Andreu Claret, el pare de l’autor, que és de novel·la. La seva vida de joventut, el seu primer matrimoni amb la Trini de Rajadell, el naixement del seus dos fills, Joan i Rosa M., la mort de la petita, que va suposar un tràngol per aquell home que semblava fort i dur. A França, l’enamorament de la Maria, molt més jove que ell, per a qui va deixar la seva dona. El naixement del seu fill Andreu, l’autor, i dels seus germans bessons, Gerard i Lluís, músics famosos. Les seves activitats tan diverses per guanyar-se la vida de la manera més surrealista...

En el pròleg, Andreu Claret fill explica com i de qui ha aconseguit tota la informació per escriure aquest complet relat sobre el seu pare. Realment ha hagut de fer un gran treball de documentació, però segons ell, li ha servit per retrobar-se amb el seu pare. I n’ha sortit un llibre molt complet. Per això va guanyar el Premi Ramon Llull-23.

                                                                                           Desembre 2025

 

 

DESEMBRE

 

LLEGIM?

               SÁEZ MATEU, Anna, L’enverinadora. Barcelona, Ed Proa (Pòrtic, 205), 2025

                                             

           Vaig saber de l’existència d’aquest llibre i d’aquest truculent cas perquè la Marina Romero, conductora del programa MésNit, va entrevistar l’autora, el passat 14 de maig.

Em vaig quedar sorpresa i interessada per aquesta enverinadora tan jove que va perpetrar 5 morts en pocs mesos. Tots els afectats pertanyien a la seva família política: sogra, marit, cunyat, cunyada i, de rebot, el nebot.

Em vaig anotar el llibre a la llista de recomanacions i, quan li va arribar el torn, me’l vaig comprar.

Mentre l’anava llegint, em sorprenia d’haver-lo preferit a tants altres d’interessants que encara esperen el torn de ser llegits. Els camins pels que triem un llibre i no un altre, en el meu cas, són insondables.

Comprenc que l’Anna Sáez, filla de La Granja d’Escarp, hagi volgut deixar constància d’aquest cas que va fer córrer rius de tinta, en els anys trenta del segle XX, i que va posar el seu poble al candeler de tota Espanya. Ha consultat hemeroteques, ha parlat amb veïns, ha contactat amb Ferran Masamunt, periodista expert en màrqueting i descendent de La Granja d’Escarp per part de pare, que tenia previst fer un documental sobre el cas.

Explica, en boca d’aquest periodista, el descobriment, quasi per casualitat, de que la Dolors Coït, la protagonista de la història, era viva, tenia 97 anys i estava en una residència geriàtrica de Ciempozuelos, prop de Madrid. La va anar a veure i hi va tornar amb l’equip de filmació decidit a iniciar el documental, però es va trobar amb els descendents del seu segon marit que, desconfiats, li ho van impedir.

Acaba l’autora amb el capítol més personal i literari, l’Espill, on reflexiona sobre les connexions entre el passat i el present.

La resta del relat té més les característiques d’un document que d’una novel·la.

He de reconèixer que he llegit el llibre en molt poc temps, potser moguda per la morbositat del tema, però només el puc recomanar a qui estigui enganxat als capítols de Crims o sèries similars. No és un llibre que sigui gratificant de llegir.

 

                                                                                       Novembre 2025

SÓRBOLES RETROBAT

 Amb aquest títol publicarem escrits del nostre germà Joan. Sórboles era el pseudònim literari que emprava, i diem "retrobat" perquè aquests escrits han aparegut ara, després de sis anys de la seva mort.

De Capafonts al món

Un capafontí fou barber de Salvador Espriu

Joan Prats Sobrepere

 

Un poble no s’acaba dins de les seves fronteres. Més enllà hi ha la seva història, els fills, els amics, els admiradors i els escrits i les obres d’aquests, que són una continuación del poble.

He llegit molt sobre el poeta de Sinera, i enlloc no he vist ressenyada la notícia que presentem avui. Me’n vaig assabentar de la manera més imprevista.

Pere Balañà i jo teníem una conversa informal, d’aquelles en què es parla de tot i de res preestablert.

Vés a saber per què (ell és un lector insadollable), va aparèixer la meva admiració per Salvador Espriu i el meu modest treball sobre una part de la seva obra. Llavors ell, amb interès i emoció, em va assabentar que havia estat el perruquer del poeta de Sinera durant 15 anys (que no són pocs). I em va explicar això que segueix.

Com es va fer possible aquesta coincidència? Vegem-ho des del començament.

Pere Balañà i Delfina va néixer a Capafonts l’any 1930 a ca l’Oficial, carrer del Calvari, 6. El pare, Joaquim Balañà Llort, de cal Batistó. La mare, Tomasa Delfina Mercedes, afillada pels avis del Pere.

El tòpic diu que, en aquest poble, qualsevol noi estava destinat a ser pagès. Però aquesta vegada la realitat desmenteix el tòpic.

El poble, als anys trenta, no era d’estiueig: la major part de les cases eren ocupades i la gent hi vivia i hi treballava tota la vida. En resum, era un lloc ple d’activitat. Només dos detalls: tenia més de 300 habitants i l’escola tenia 60 alumnes.

Un oncle del Pere, que es deia Tomàs, tenia una barberia al davant del campanar. I el Pere, ja als 8 anys, va fer cap a la barberia familiar.

Només treballaven el dissabte a la nit i el diumenge al matí. Venien els carboners, ennegrits de la feina, i els rentaven la cara abans d’arreglar-los barba i cabells. En sortien nous. En aquest temps, ja pagaven amb diners. Uns anys abans, ho feien a canvi de blat I ordi.

Tot i ser aprenent, tenia paga, que no era excepcional, però sí que era gustosa: consistia en un plat de fesols i botifarra i un cafè al bar. Tot plegat, la feina va arribar a agradar-li tant que, amb el temps, es va convertir en la professió de la seva vida.

Als vint anys havia de fer el servei militar. I va seguir l’exemple de molts nois de la contrada: es va apuntar voluntari al Camp d’Aviació de Reus. Allà, al pavelló d’oficials, hi havia una barberia abandonada i ell, amb una empenta que ha conservat tota la vida, la va posar en marxa. Els oficials estaven contents de poder-se arreglar sense haver d’anar a Reus i a un preu més mòdic. I pagaven al professional amb uns “vales” canviables per diners a final de mes. Aquest fet li va permetre conèixer molts oficials, passar una mili sense problemes i perfeccionar l’ofici.

Acaba la milícia, va veure que al poble, amb les poques terres que li corresponien, no s’hi podia guanyar la vida, i el Pere Balañà se’n va anar a Barcelona, a fer lògicament de barber. Va treballar durant dos anys i mig en dues perruqueries al carrer de l’Hospital.

A Barcelona hi havia el senyor Benigno Mendialdua, que posseïa quatre perruqueries a la ciutat. Quan li feien falta barbers, n’anava a buscar als col·legues de la seva confiança. Així van coincidir Mendialdua i Balañà, i aquest va acabar treballant al saló del carrer Consell de Cent, cantonada amb el passeig de Gràcia, casa Lleó Morera, sens dubte la millor perruqueria de Barcelona i d’Espanya, dels anys cinquanta i seixanta del segle passat.

Fou natural que els germans Espriu fessin cap a aquesta barberia: les oficines d’en Josep eren pràcticament a la mateixa altura del passeig de Gràcia: al davant de la casa Batlló, si bé a l’altre costat. I a més, l’establiment era un local de prestigi, on es trobaven polítics, empresaris, militars, gent de l’espectacle, en fi, la flor i la nata de la Barcelona d’aquell temps i de més enllà de la ciutat.

Però a Salvador Espriu no li interessava la concurrència i, quan hi anava, posava una condició: l’havien d’atendre abans de l’hora d’obertura, de tal manera que, quan ell hagués de marxar, encara no hagués entrat cap client més.

Va passar per les mans de tres o quatre barbers diferents, però la condició que

posava no els agradava pas. Pere Balañà, en canvi, s’hi va avenir i, a partir de la primera vegada que es van trobar, ja sempre més l’escriptor va voler arreglar-se amb ell.

I és que el Pere, a més de bon professional, és simpàtic i adaptable.

Espriu, abans d’anar a cal Mendialdua, ja s’havia arranjat com ell volia: netejar-se, afaitar-se i vestir-se (canvi de samarreta dues vegades a la setmana); feines que li ocupaven almenys una hora, cosa que vol dir que s’havia llevat abans de les set, metòdic com era.

Un cop a punt com ell volia, baixava a peu des dels Jardinets que ara porten el seu nom, que era on vivia amb el germà i la cunyada, fins al carrer del Consell de Cent. Molta gent devien veure la seva figura hieràtica, vestida de negre, amb les ulleres de muntura gruixuda i el cap amb els cabells curts.

Arribava a les vuit i en sortia a les nou —o una mica abans. Volia ser tallat a punta d’estisora i, un cop esquilat, que li rentés el cabell amb xampú Moussel de Legrain.

El preu, el trobava car, i quan hi havia augment d’honoraris, s’enfadava.

Al cap de poc temps de conèixer-se, Espriu parlava amb el seu perruquer amb la més gran naturalitat. Tanta confiança hi havia que el Pere li podia dir coses com aquesta: “Per què vol que el talli tan curt? Els cabells llargs li podrien dissimular les orelles, que es veuen molt.”

L’al·ludit responia: “Miri, ho faig per anar al revés de tothom” (resposta que semblava més aviat una sortida per la tangent).

El poeta li va explicar que tenia una malaltia pulmonar, que es podia morir en qualsevol moment. I que el notari Espriu, son pare, el va portar a Viladrau perquè es recuperés.

Però el poble que Espriu es va fer seu més que cap altre fou Arenys de Mar, la

mítica Sinera. Aquest poble va començar la seva història literària com a símbol personal i, amb el temps, es va convertir en símbol del país.

De les xerrades que tenien, el barber va saber que la persona de teatre amb qui

Espriu més s’entenia era la Núria Espert. Va saber, així mateix, que havia concedit només dues entrevistes televisives: amb en Soler Serrano i amb en Josep M. Espinàs. I que no volia que n’hi fessin més, a la televisió.

Pere Balañà procurava, cada vegada que hi havia d’anar Espriu (un cop al mes)

tenir-li una pregunta preparada, com aquestes: “Senyor Salvador, Capafonts és del Baix Camp o de l’Alt Camp?” “Jo penso que es del Baix Camp, però ho vull comprovar”. Tot seguit va anar al despatx de son germà i va tornar a la barberia a confirmar la seva resposta.

“Senyor Salvador, a la revista Destino s’ha suscitat una polèmica perquè a Andalusia hi ha un poble que es diu Torre de Ferro. Tothom hi diu la seva, que si va ser fundat per un català o vés a saber què. Jo no sé què pensar-ne. Vostè sap per què hi ha allà aquest nom català?” Espriu va respondre que era una paraula mossàrab.

“Senyor Salvador, què és un estaquirot?” “Es pot dir d’un home aturat, babau. Però això és una floritura. L’autèntic estaquirot és un totxo de fusta que es posa a la bóta abans de l’aixeta. Quan la bóta està llesta, es treu l’estaquirot i s’hi posa l’aixeta.”

Per la seva banda, Espriu va repetir diverses vegades al seu perruquer: “Senyor

Balañà, ara ha dit una paraula mal dita.” “Quina és?” “Tal”. Aquest fet, repetit un dia i un altre el tenia una mica mosquejat. Però a la fi va ser l’alumne que va pescar el Mestre dient una paraula no catalana. A l’hora d’anar a pagar: “Bueno, senyor Balañà, fins a la pròxima.” “Senyor Salvador, ja l’he atrapat.” “Què és?“ La paraula bueno.” Es va posar vermell i va dir: “És l’única que se m’escapa. Ja m’has enxampat.”

En el decurs d’aquests quinze anys, alguna vegada s’escolava algun comentari polític, si bé no gaire.

El poeta no podia tolerar Fraga Iribarne. Deia: “Pobres de nosaltres si arribés a governar Espanya. És el que té més intel·ligència, té un cervell tan gros que li surt del cap, però per fer mal.” Algunes veus no confirmades deien que havien proposat Espriu per a rector de la Universitat de Barcelona i en Fraga Iribarne, que era ministre, ho va impedir.

El Pere també va sentir alguna opinió de l’escriptor sobre l’espècie humana, com aquesta: “Senyor Balañà, el món està en decadència, perquè no solament tenim coses tan greus com l’imperi romà (bacanals, borratxeres, dones, vici...), sinó que ara s’hi afegeix la droga.”

Quan Pere Balañà tenia un llibre nou d’Espriu, li demanava que li dediqués, cosa que feia al despatx de son germà, aquest germà amb qui compartia tantes coses, Malgrat la diferència de caràcter. Com podia ser que fossin germans un home tan seriós, formal, assenyat, i un altre tan alegre, que es fotia del mort i de qui el vetlla?

Quan el Pere entrava al despatx, si Espriu fumava, amagava el cigarret. Després feia la dedicatòria amb aquella lletra tan menuda i ben feta, que podia estar-se mitja hora escrivint-la.

El que són les coses, l’atzar va fer que el gran prohom català, cantor d’Arenys i el seu mar, aprofités els serveis d’un euscaldun, en Mandialdua, i d’un català de terra endins, en Balañà.

Per acabar, una altra profecia d’Espriu que, de moment i lamentablement, es compleix. El barber li va dir: “Vinga, senyor Salvador, que estan parlant de vostè i el Premi Nobel.” “Miri, senyor Balañà, no em parli més d’aquest premi: no me’l donaran ni a mi ni a cap català.”

Si no el Nobel, l’any 1971, la Universitat de Tübingen li va concedir el Premi Internacional Montaigne, del qual Espriu estava ben cofoi... i, si hem de ser sincers, nosaltres també, perquè és un premi merescut.

LLEGIM?

 

SCHWARZENBACH, Annemarie, Mort a Pèrsia. Traducció i eoíleg de Laura Obradors Noguera. Barcelona, Angle Editorial. Columna (Col. El Far, 59), 2025

 

Aquest petit llibre el vaig veure exposat a la Biblioteca Marina Clotet de La Sagrera, on vaig entrar amb els meus nets. Em va cridar l’atenció l’ambigüitat  del gènere de la figura de la portada i el nom de l’autora, que no coneixia, i el vaig agafar.

En realitat és un llibre amb poc argument, és més una narració del que veu i sent la primera persona que parla, que podria ser perfectament l’autora. Ella el defineix com un diari impersonal.

Descriu molt bé el paisatge de Pèrsia, tant les ciutats com els camins, les planúries i les muntanyes. És capaç de fer-te sentir la calor angoixant dels estius a Teheran, que et deixa sense forces. A mesura que avancem en la lectura, ja veiem que la protagonista està malalta i tot ho mira des d’un cos enfebrat i abatut. No parla gaire dels “amics” o companys de feina que estan amb ella fent unes excavacions en una vall allunyada de la civilització, però sí que descriu la seva relació estreta amb la Yalé, la seva amiga que està més malalta que ella i que, per circumstàncies no poden estar juntes i s’han de dir adeu.

Aquesta primera persona és molt capaç de trobar paraules per mostrar la seva soledat , la seva por i els seu desconhort. L’aparició d’un àngel, envoltat d’un núvol i assegut serenament a la riba del riu d’aigües fosques ens fa pensar en un deliri propi d’una persona malalta que viu en un desdoblament constant. El riu, per a ella, és la vida i, de vegades, somnia capbussar-s’hi i deixar-se anar pel corrent, per deixar de patit, però s’agafa a unes branques per quedar-se.

Ja he dit que el llenguatge és molt descriptiu. La traductora, Laura Obradors, empra un llenguatge ric i variat i crec que és fidel al text alemany de l’autora o potser aconsegueix millorar-lo.

A través del seu epíleg aconseguim saber més d’aquesta autora, una de tantes dones de començaments del segle XX que van se capaces de trencar motlles i de portar una vida lliure, allunyada dels cànons establerts.

                                                             Octubre 2025

 

LLEGIM?

 COCA, Jordi. Sota la pols. Barcelona, Ed. Columna (Col. Proa, 56), 2001

 

Aquest llibre el vaig trobar per casa i no sé com hi va arribar, potser a través d’algun mercat solidari, perquè fa més de vint anys que es va editar, després de guanyar el Premi Sant Jordi 2000.

La història d’aquesta novel.la se situa a la Barcelona de la postguerra i està explicada en passat per una persona que, en el moment dels fets, és un nen, molt tancat, que viu amb els pares, marcats per la mort d’un altre fill.

Destaca la personalitat del pare, un home violent i arbitrari que aboca totes les seves frustracions martiritzant la dona i el fill, que viu atemorit. La mare sembla que hi està més acostumada.

El pare està molt relacionat amb la seva família, un germanastre més gran, que és qui els treu les castanyes del foc i els dona consells, tres germanes i un germà, amb qui munta un negoci.

Es tracten temes com les relacions entre germans, els efectes de les morts no esperades, la precarietat laboral, la política, el sexe, les relacions veïnals, l’escola...

És un llibre dur, per la tristesa i el sofriment que envolten els personatges, sentiments que es palpen molt bé perquè l’autor empra sovint l’estil directe i ell, com a narrador, descriu els fets amb tot detall.

 

                                                                       Octubre, 2025

NOVEMBRE

 

LLEGIM?

 Lluvich Segarra, Marta, Àssua. El món en una vall. Il·lustracions de Toni Ribas Vall. Juneda, Ed. Fonoll, 2025

Va ser fa pocs dies: els meus consogres tornaven d’Altron i em van dir que tenien una cosa per a mi. Em vaig esperar i em van regalar aquest llibre dedicat. Ells coneixen l’autora que, amb aquest llibre, pretén perpetuar la vida de la Vall d’Àssua de fa uns anys.

Van pensar que ella i jo teníem punts en comú -les dues havíem recuperat la memòria d’un poble- i per això me’l van regalar.

Quan vaig llegir el text que em va escriure a la primera pàgina, em vaig emocionar. Mai m’havien fet una dedicatòria tan llarga i tan personal. Diu així:

 ”Per a l’Antonieta, Aquest llibre parla de les nostres mares, padrines, veïnes i amigues. Reivindica el paper de la dona i els testimonis d’Altron. Parla de records que es perdran si no queden escrits.

I parla de tu, persones que s’estimen la vida de poble, el món rural, però sobretot la seva gent.

Parla d’Altron, però podria parlar d’Almoster.

I parla de nosaltres que hem volgut escriure la història dels nostres pobles per evitar que s’acabi perdent.

Marta”

Després d’això ja sabia que el llibre m’agradaria i el vaig començar de seguida.

L’estructura en 12 capítols, tants com mesos de l’any, i parla de 12 temes:

1.- Gener. Dones de muntanya. Exalça les dones de muntanya, explica com vivien i el què feien, com s’ajudaven mútuament i els valors que transmetien als seus fills.

2.- Febrer. La partida de botifarra al bar del poble. Parla del costum dels homes d’anar al bar a fer la botifarra, un joc que estava vedat a les dones.

Es troben al diumenge a la tarda, únic dia de descans per als pagesos, en què es donen una mica de respir.

El bar de què parla és el de l’hotel del poble -la Casa Roch-, que regenta un germà del meu consogre.

3.- Març. Remeis que curen el cos i l’ànima. Parla dels remeis casolans i les dones que hi entenien.

4.- Abril. Creences. La Mare de Déu de Montserrat. Ens conta que, en un camí proper al poble, hi ha una capelleta amb la marededeu de Montserrat a qui les gent del poble té gran devoció. Per això van quedar compungits i preocupats un dia que els la van robar. Sort que, potser per alguna intervenció especial, va tornar a aparèixer.

5.- Maig. Tradicions ancestrals. Parla d’algunes tradicions. Per exemple, la benedicció del llorer el diumenge de rams i de la baixada de les falles -fustes- enceses muntanya avall fins arribar al poble. Al poble hi havia una dona que era capaç d’aturar les tormentes.

6.- Juny. L’Hort és vida. La primera tomata. Tracta dels horts del poble i de les primeres tomates. Parla d’Enviny, un poblet de la vall que s’ha quedat molt despoblat i de com les dones s’intercanvien llavors.

7.- Juliol. Reciclatge pagès. Fa una exaltació del bon pagès, un home estalviador i ho lliga amb l’hàbit actual de reciclar les deixalles. També parla dels jocs infantils d’abans.

8.- Agost. La Festa Major. 1,2,3... canvi de parella. Fa una descripció tan viva de com eren les festes majors, que et sap greu no haver-les viscut. Transcriu un fragment d’un altre llibre on l’autora explica, amb el seu parlar característic, com recorda la festa major i els balls dels diumenges.

9.- Setembre. L’home del temps. Parla del canvi de temps a la tardor, que al Pallars és més intens que a la costa. Parla del Benito, un home del poble que es dedica a registrar el temps que fa cada dia, des de fa molts anys. També diu que els animals senten el canvi de temps, i també els núvols que es posen per sobre el Montsent, que indiquen pluja.

10.- Octubre. El valor d’un bastó de quinquilaina. Se centra en l’art de fer bastons d’alguns personatges. Acaba dient: “...el bastó és més que un bastó: és eina de treball, és patrimoni, és coneixement, és ofici, és amor, és herència”.

11.- Novembre. El dia del mondongo. Explica la matança del porc a les cases de pagès. Tot el que es feia durant el dia i de com les famílies veïnes anaven a ajudar, de la mateixa manera que, quan els tocava a elles, els altres veïns, també acudien a donar-los un cop de mà.

12.- Desembre. El telèfon que comunica amb el món. En aquest capítol ens recorda la manera de comunicar-nos quan van aparèixer els primers telèfons. Només hi havia un aparell al poble, en una casa particular, que feia de centraleta, i tothom hi havia d’anar si volia parlar amb algú d’un altre poble. O, si trucaven de fora, la gent de la casa del telèfon, havia d’anar a avisar a la persona sol·licitada per dir-li que, al cap de deu minuts, tornaria a trucar. Anades i vingudes, corredisses i, sobretot, poca intimitat. Els amos del telèfon, podien escoltar totes les converses del poble. Parla dels “llistins” on hi havia la relació de tots els que, més endavant van tenir telèfon, de les cabines telefòniques. I, finalment, els mòbils.

A part de posar per escrit els trets principals dels pobles de la vall, tal com vivien abans. L’autora empra un llenguatge viu i emotiu, ple d’enumeracions sinonímiques, de diàlegs en què posa la veu de la gent del poble, esmentats amb noms i renoms, i transcriu la manera de parlar d’aquelles terres. Totes les històries, les explica amb tanta emoció i, de vegades, en present, que el lector s’hi troba dins i s’ha d’implicar per força en aquest món. També cita altres llibres que parlen del Pallars o del Pirineu, en general. Explica no només el que veu sinó que s’entreté a parlar de sons, d’olors, de tactes, implica tots els sentits del lector. Un llibre interessant i ple de sensibilitat. Molt recomanable.

                                                                       Octubre 2025

 

OCTUBRE

 

LLEGIM?

 O’FARRELL, Maggie, Visc, i visc, i visc. Disset topades amb la mort. Traducció de Marc                                       Rubio, Barcelona. Ed. L’altra editorial, 2019

 

D’aquesta autora ja havia llegit l’Estranya desaparició d’Esme Lennox, que no em va agradar tant com el llibre que ara comento.

Aquest, sembla autobiogràfic, però podria no ser-ho, perquè els recursos dels escriptors són infinits.

L’autora explica setze moments en què ha escapat de la mort per pura carambola. Des de la vegada que, en plena muntanya solitària, va trobar-se un home amb males intencions, fins un dia que va estar a punt d’ofegar-se. Perills a molts llocs de la geografia: Cambridge, Filipines, Amèrica del Sud, Oceà Índic, un poblet xinès vora una muntanya budista, Praga, Londres, França, Tanzània, Itàlia...

Ella, al llarg de la vida, ha fet innombrables feines, des de les pròpies d’una  adolescent que vol independitzar-se, fins a feines més estables, com oficinista i periodista de viatges. Ha tingut diferents parelles, ha viscut sola i, finalment, s’ha quedat amb el Will, amb qui ha tingut tres fills.

L’últim capítol no parla dels seus perills, sinó els de la seva filla, que ha de viure amb un problema mèdic important.

Tots aquests moments límit, els narra amb tant de detall que et fa viure cada un dels moments com si t’hi trobessis. És un llibre que et sacseja, que et fa veure la vulnerabilitat de la vida. Que, per una part, t’espanta, i, per l’altra, et convida a gaudir de la vida.

Estructura el llibre en 17 capítols i, per títol els posa la part del cos que es va veure afectada pel perill: coll, pulmons, crani, intestins...

Empra diferents recursos narratius. El més freqüent és el de desdoblar-se i parlar d’ella amb tercera persona.

El que més m’ha agradat del llibre és la capacitat narrativa de l’autora i la tensió a què et sotmet en cada conte-capítol.

Totalment recomanable.

                                                                       Setembre 2025

 

 

LLEGIM?

 ZGUSTOVA, Monika, Menta fresca amb llimona. Barcelona, Ed. Enciclopèdia Catalana,                         (Col. Proa, 121), 2002

La història d’un llibre és ben efímera. Quan han passat uns anys de la seva edició -si no és un clàssic o un rècord de vendes-, l’editorial envia el llibre a un magatzem perquè el trinxin o el cremin.

Al juny passat vaig acompanyar el meu germà Pere a un poble vora de Lleida per recuperar uns exemplars d’uns contes seus, de la col·lecció A poc a poc, que estaven a punt de desaparèixer.

Vam entrar en una nau enorme plena de pallets farcits de llibres, diccionaris, volums de col·leccions: tot per ser eliminat.

La persona que ens va atendre ens va deixar agafar tants contes com vam voler (quasi tots repetits) i també hauríem pogut prendre més material. A terra, plens de pols, hi havia un llibre de poemes del Joan Margarit i aquesta novel·la de Monika Zgustova, el nom de la qual em sonava.

Vaig pensar que els havia de salvar de la crema i me’ls vaig emportar.

Els llibres de poemes els llegeixo a poc a poc, avui un, demà dos, mai tot el llibre sencer. I els alterno amb d’altres llibres d’altres poetes, però la novel·la ha estat la lectura de les meves vacances, molt mogudes i agitades i amb poc temps per llegir.

Menta fresca amb llimona, és un llibre intranscendent. Més que explicar una història és una reflexió sobre la vida i els sentiments de tres persones: un jove rus, Vadim; una pintora americana d’origen rus, Patricia Pavloff, i una amiga seva, Radhika, americana també però d’origen àrab.

El Vadim coneix la Patrícia a Sant Petersburg i queda encisat pels seus quadres. Com que s’assabenta que viu en una casa prop de Sitges, decideix anar a passar uns dies en aquest poble de platja, a milers de kilòmetres de la seva terra. Contactar amb ella no li és fàcil, però finalment té l’oportunitat de proposar-li de fer un llibre sobre la seva pintura.

Al llarg de la novel·la veiem les personalitats d’aquests tres éssers marcades per la seva història. Sobretot la de Vadim queda aclarida per uns capítols en cursiva on explica la vida que ha portat el seu pare des que va viure un fet traumàtic com a soldat rus quan van ocupar Praga i que ha marcat la seva vida posterior.

La relació entre els tres és poc clara. No se sap ben bé què pretén cada u en respecte l’altre. És una descripció lenta -massa lenta- dels sentiments del noi envers la pintora, primer, i la seva amiga després. Unes pinzellades de sensualitat que no arriba enlloc. És la narració de les seves anades a la casa on viuen elles, de les traves que es troba. El paisatge de Sitges, el mar i la terra endins queda ben descrit i ben viscut pel protagonista, que es deixa portar pel tedi d’aquell calorós estiu i els moments de soledat a que es veu sotmès pel caprici d’elles. És un llibre que m’ha fet patir, perquè no he trobat gens plaent s i gratificants les relacions humanes que s’hi narren.

Però potser algú altra fruirà més d’aquesta lectura. Això tenen els llibres: no provoquen la mateixa reacció a totes les persones.

                                                             Agost de 2025

 

SETEMBRE

 

AGOST

 

LLEGIM?

SAUCIER, Jocelyne,   Plovien ocells. Traducció de Marta Hernández  Pibernat.                                                     Barcelona, Ed. Minúscula, (Col.Microclimes, 25), 2024

La raó de començar a llegir un llibre, per a mi, és quasi sempre una carambola. El cas d’aquest llibre és totalment casual.

Era una tarda de juliol, anava al Romea a veure El Gegant, que interpreta el J.M. Pou i, en arribar al teatre, em vaig adonar que m’havia confós d’hora i que em sobrava molt de temps. Això em va contrariar perquè no portava res per llegir a la bossa. Vaig vagarejar pels carrers del Raval, buscant alguna biblioteca, però vaig topar amb la llibreria Nocturana, al carrer Peu de la Creu. A l’entrada, un expositor amb uns quants llibres, entre els quals, aquest. Era petit i de títol suggerent. Vaig llegir la contraportada i la informació sobre l’autora, canadenca, com la meva professora d’anglès. Tenia molts punts per ser escollit, però vaig entrar per repassar els altres llibres. Al fons de la llibreria, un sofà ple de coixins semblava esperar-me. Vaig comprar el llibre i el vaig començar a llegir asseguda còmodament, convençuda que havia fet una bona elecció.

          És la història de tres vells que s’han apartat del món a un bosc del nord del Canadà. Allí viuen la seva vida en la llibertat més absoluta. Només dos xicots, l’Steve i el Bruno saben de la seva existència i són els que els porten el que necessiten a canvi d’un favor que els proporciona diners.

          Un dia hi fa cap una fotògrafa que busca supervivents dels Grans Incendis que es van produir al 1916. Va darrera d’un tal Boychuck, que és un dels tres vells, que ha mort fa poc. Parla amb els altres dos, que es mostren hermètics i desconfiats. Se’n va prometent-se tornar.

          Però abans de fer-ho, els vells reben una altra sorpresa: la tieta del Bruno, una velleta menuda i fràgil que no vol tornar al centre psiquiàtric on ha estat tancada fa molts anys. La seva presència revolucionarà la plàcida vida libertària dels vells.

La fotògrafa torna i es fa molt amiga de la nova habitant de les cabanes del bosc.

Passen moltes coses en poques pàgines, però el més important és gaudir de l’estil de l’autora, que escriu meravellosament. Té la capacitat de presentar-te els fets de tal manera que et sents molt a prop dels personatges. L’entorn que han escollit està descrit minuciosament, el que es veu, el que se sent, les olors... També palpem els sentiments dels personatges. En menys de dues-centes pàgines, els veiem evolucionar, sentir, emocionar-se. Quasi sempre el narrador és omniscient y parla en tercera persona, introduint alguns diàlegs, però, en els primers capítols, és el propi personatge qui parla, com per exemple, la fotògrafa, que inicia la narració, el Bruno i l’Steve.

És un llibre totalment recomanable i molt adequat per portar-lo a la bossa, quan vas de vacances, perquè pesa molt poc. Bon estiu.

                                                                                                         Juliol 2025

 HA-LEVI IBN KHASDAI, Avraham ben Xemuel, El Príncep i el Monjo. Traducció de Teresa Calders i Artís. Edicions Siderals, S.L. (Col.Tres Portals, 1), 2024

            Aquest llibre el vaig veure recomanat a la Biblioteca de Cabrils i, com que el títol em va cridar l’atenció, el vaig agafar, sense saber massa què em trobaria. He de confessar que, durant els primers capítols, em va costar d’adaptar-me a l’estil i al llenguatge, però una vegada hi has entrat, ja no sorprèn.

Es tracta de la llegenda de Barlaam i Josafat, que va arribar a Europa procedent de l’Índia, escrita en sànscrit, i va passar a occident, traduïda a diversos idiomes. En un principi es tracta de la joventut de Buda i el desvetllament del seu món interior que el portarà a la fundació del budisme. Però a mesura que aquestes doctrines es van anar escampant, cada cultura s’ha fet seu el llibre i les diverses religions l’han adaptat a les seves doctrines. Això explica que se n’hagin trobat tantes versions.

Al començament, la història va d’un rei gran i poderós que, a les seves velleses té un fill. Un endeví li pronostica que de gran seguirà la vida monacal i viurà amb l’esperança del món venidor. Llavors ell, ple de por i d’ira, fa construir una ciutat en una illa del seu regne i el fa portar allà acompanyat dels seus criats més fidels, per protegir-lo del mal d’aquest món: les malalties, les pestes, les epidèmies, la mort, els sepulcres, per tal que només tingués experiències bones i plaents.

El rei també va fer perseguir tots els monjos que trobà en el regne i, els que no van morir a les seves mans, van haver de marxar cap a altres terres. I així va créixer el noi, ignorant de les veritats que aquells homes de Déu predicaven.

Però va arribar un moment, quan ja era gran, que va saber d’un home que vivia pobrament amagat a les muntanyes. El va fer venir on era ell i, encuriosit per aquella vida de meditació i sacrifici que portava, li va demanar que li ensenyés tot el que l’empenyia a tenir aquell comportament i aquella pau d’esperit.

Llavors, a través dels diàlegs entre el príncep i el monjo, ens anem assabentant de tota la tradició filosòfica medieval i, en aquest cas concret, del judaisme català d’aquell temps. El príncep, ple d’inquietuds i dubtes, li fa preguntes al monjo i aquest li contesta.

Parlen dels temes que preocupaven -i preocupen- a la humanitat: el bé i el mal, la vellesa, la malaltia i la curació, la mort, l’amistat, l’amabilitat, el perdó, la modèstia, la saviesa, la intel·ligència, el respecte als progenitors, Déu. La recompensa o càstig que el Creador donarà a l’ànima quan es separi del cos. La importància del fons sobre la forma externa. No convé buscar l’impossible, allò que sabem que no podrem assolir.

Finalment, el monjo i el príncep, que havien arribat a un grau sublim d’amistat, s’han de separar. Aquell ha de seguir el seu camí i anar pel món il·lustrant altres persones, ensenyant-los el camí del bé. El príncep encara no està preparat per marxar del seu palau i es queda trist enyorant el monjo, meditant i practicant tot el que li ha ensenyat.

Abans de deixar la temàtica del llibre i passar a comentar-ne la forma, he d’esmentar l’escàs paper que hi té la dona en aquesta història. Es parla d’ella molt poques vegades i, quan ho fa, és per descriure algun comportament negatiu i fora de lloc. Es veu clarament que el paper de la dona era ben minse. Per exemple, quan explica que el rei a les seves velleses va tenir un fill i el que va decidir fer amb ell, en cap moment anomena la dona que el va infantar. També he de ressaltar la concepció tràgica del món i de la vida que es té en aquella època.

L’estil és propi de les obres medievals. L’autor empra un llenguatge arcaic i repetitiu, amb frases encadenades. El monjo, després de teoritzar sobre un tema, el glosa amb un epigrama en vers. En moltes ocasions li fa entendre els conceptes explicant-li paràboles. L’estructura sempre és la mateixa: El monjo explica un tema i després li diu: “això és com el que li va passar a...”, i el príncep li pregunta: “Què li va passar?”. Llavors ell li explica una història que aclareix el que ha dit abans. També és important el llibre per saber l’estat de la nostra llengua en el seu estat més primitiu.

Malgrat la sorpresa inicial, he llegit el llibre amb interès per tots els coneixements que aporta.

                                                                                                 

                                                                                                            Juliol 2025

JULIOL

 

LLEGIM?

SOLSONA, Ramon, El carrer de la xocolata, Barcelona, Ed Proa (Col. A tot Vent, 821),                                     2025

 

Aquest llibre el vam comprar per sant Jordi. Al Ramon Solsona el coneixem de fa anys perquè portàvem els fills a la mateixa escola de música. En aquella època li vaig llegir tres o quatre llibres i em van agradar.

A l’estiu passat, el vam trobar en un concert del Cor Xera, que celebrava 60 anys, i vaig tenir l’agradable sorpresa de retrobar-me amb l’Assumpta Solsona, professora de dibuix dels primers anys de l’Institut La Guineueta -el meu primer destí a Barcelona- i de saber que era germana de l’escriptor.

Així doncs, era obligat llegir-li aquest llibre.

Ha estat un plaer conèixer el dia a dia d’aquesta família de quatre fills, instal·lada en el barri de Gràcia, però també ha estat un estímul per recordar tantes i tantes coses que eren vigents en els anys cinquanta i seixanta a moltes cases i que ara s’han perdut per sempre.

Qualsevol persona de la nostra edat podria fer un llibre similar. Molts temes es repetirien, d’altres variarien lleugerament i d’altres serien específics de cada família. El mèrit del Ramon Solsona és que ha ampliat els seus records amb l’ajut dels seus germans i altres parents, que s’ha documentat per explicar els temes més genèrics referents a l’època i que ho ha sabut ordenar i dosificar amb la gràcia pròpia d’un escriptor consagrat.

Per tant, plaer pels assumptes que tracta, plaer perquè et fa volar la memòria cap als records personals i plaer pel gaudi de la forma en què ho explica.

La gent nascuda a mitjans del segle XX s’hi veuran reflectits i els més joves aprendran costums i maneres de fer d’una època no massa allunyada en el temps però sí en els continguts. Quin canvi que ha fet la societat!

No deixeu de passejar per les pàgines de El carrer de la xocolata i de deixar-vos portar de la mà de l’autor, que us anirà guiant pels viaranys dels records, que també seran vostres, i us ajudarà a distanciar-vos de vosaltres mateixos, com ha fet ell, tot mirant fotos antigues. Aquells nens petits, aquelles vides encara per fer, ara som nosaltres, amb les vides ja bastant fetes.

A gaudir, doncs, amb aquest exercici de prendre consciència del que hem estat i del que som.

                                                                       Juny 2025