SÓRBOLES RETROBAT

 Amb aquest títol publicarem escrits del nostre germà Joan. Sórboles era el pseudònim literari que emprava, i diem "retrobat" perquè aquests escrits han aparegut ara, després de sis anys de la seva mort.

De Capafonts al món

Un capafontí fou barber de Salvador Espriu

Joan Prats Sobrepere

 

Un poble no s’acaba dins de les seves fronteres. Més enllà hi ha la seva història, els fills, els amics, els admiradors i els escrits i les obres d’aquests, que són una continuación del poble.

He llegit molt sobre el poeta de Sinera, i enlloc no he vist ressenyada la notícia que presentem avui. Me’n vaig assabentar de la manera més imprevista.

Pere Balañà i jo teníem una conversa informal, d’aquelles en què es parla de tot i de res preestablert.

Vés a saber per què (ell és un lector insadollable), va aparèixer la meva admiració per Salvador Espriu i el meu modest treball sobre una part de la seva obra. Llavors ell, amb interès i emoció, em va assabentar que havia estat el perruquer del poeta de Sinera durant 15 anys (que no són pocs). I em va explicar això que segueix.

Com es va fer possible aquesta coincidència? Vegem-ho des del començament.

Pere Balañà i Delfina va néixer a Capafonts l’any 1930 a ca l’Oficial, carrer del Calvari, 6. El pare, Joaquim Balañà Llort, de cal Batistó. La mare, Tomasa Delfina Mercedes, afillada pels avis del Pere.

El tòpic diu que, en aquest poble, qualsevol noi estava destinat a ser pagès. Però aquesta vegada la realitat desmenteix el tòpic.

El poble, als anys trenta, no era d’estiueig: la major part de les cases eren ocupades i la gent hi vivia i hi treballava tota la vida. En resum, era un lloc ple d’activitat. Només dos detalls: tenia més de 300 habitants i l’escola tenia 60 alumnes.

Un oncle del Pere, que es deia Tomàs, tenia una barberia al davant del campanar. I el Pere, ja als 8 anys, va fer cap a la barberia familiar.

Només treballaven el dissabte a la nit i el diumenge al matí. Venien els carboners, ennegrits de la feina, i els rentaven la cara abans d’arreglar-los barba i cabells. En sortien nous. En aquest temps, ja pagaven amb diners. Uns anys abans, ho feien a canvi de blat I ordi.

Tot i ser aprenent, tenia paga, que no era excepcional, però sí que era gustosa: consistia en un plat de fesols i botifarra i un cafè al bar. Tot plegat, la feina va arribar a agradar-li tant que, amb el temps, es va convertir en la professió de la seva vida.

Als vint anys havia de fer el servei militar. I va seguir l’exemple de molts nois de la contrada: es va apuntar voluntari al Camp d’Aviació de Reus. Allà, al pavelló d’oficials, hi havia una barberia abandonada i ell, amb una empenta que ha conservat tota la vida, la va posar en marxa. Els oficials estaven contents de poder-se arreglar sense haver d’anar a Reus i a un preu més mòdic. I pagaven al professional amb uns “vales” canviables per diners a final de mes. Aquest fet li va permetre conèixer molts oficials, passar una mili sense problemes i perfeccionar l’ofici.

Acaba la milícia, va veure que al poble, amb les poques terres que li corresponien, no s’hi podia guanyar la vida, i el Pere Balañà se’n va anar a Barcelona, a fer lògicament de barber. Va treballar durant dos anys i mig en dues perruqueries al carrer de l’Hospital.

A Barcelona hi havia el senyor Benigno Mendialdua, que posseïa quatre perruqueries a la ciutat. Quan li feien falta barbers, n’anava a buscar als col·legues de la seva confiança. Així van coincidir Mendialdua i Balañà, i aquest va acabar treballant al saló del carrer Consell de Cent, cantonada amb el passeig de Gràcia, casa Lleó Morera, sens dubte la millor perruqueria de Barcelona i d’Espanya, dels anys cinquanta i seixanta del segle passat.

Fou natural que els germans Espriu fessin cap a aquesta barberia: les oficines d’en Josep eren pràcticament a la mateixa altura del passeig de Gràcia: al davant de la casa Batlló, si bé a l’altre costat. I a més, l’establiment era un local de prestigi, on es trobaven polítics, empresaris, militars, gent de l’espectacle, en fi, la flor i la nata de la Barcelona d’aquell temps i de més enllà de la ciutat.

Però a Salvador Espriu no li interessava la concurrència i, quan hi anava, posava una condició: l’havien d’atendre abans de l’hora d’obertura, de tal manera que, quan ell hagués de marxar, encara no hagués entrat cap client més.

Va passar per les mans de tres o quatre barbers diferents, però la condició que

posava no els agradava pas. Pere Balañà, en canvi, s’hi va avenir i, a partir de la primera vegada que es van trobar, ja sempre més l’escriptor va voler arreglar-se amb ell.

I és que el Pere, a més de bon professional, és simpàtic i adaptable.

Espriu, abans d’anar a cal Mendialdua, ja s’havia arranjat com ell volia: netejar-se, afaitar-se i vestir-se (canvi de samarreta dues vegades a la setmana); feines que li ocupaven almenys una hora, cosa que vol dir que s’havia llevat abans de les set, metòdic com era.

Un cop a punt com ell volia, baixava a peu des dels Jardinets que ara porten el seu nom, que era on vivia amb el germà i la cunyada, fins al carrer del Consell de Cent. Molta gent devien veure la seva figura hieràtica, vestida de negre, amb les ulleres de muntura gruixuda i el cap amb els cabells curts.

Arribava a les vuit i en sortia a les nou —o una mica abans. Volia ser tallat a punta d’estisora i, un cop esquilat, que li rentés el cabell amb xampú Moussel de Legrain.

El preu, el trobava car, i quan hi havia augment d’honoraris, s’enfadava.

Al cap de poc temps de conèixer-se, Espriu parlava amb el seu perruquer amb la més gran naturalitat. Tanta confiança hi havia que el Pere li podia dir coses com aquesta: “Per què vol que el talli tan curt? Els cabells llargs li podrien dissimular les orelles, que es veuen molt.”

L’al·ludit responia: “Miri, ho faig per anar al revés de tothom” (resposta que semblava més aviat una sortida per la tangent).

El poeta li va explicar que tenia una malaltia pulmonar, que es podia morir en qualsevol moment. I que el notari Espriu, son pare, el va portar a Viladrau perquè es recuperés.

Però el poble que Espriu es va fer seu més que cap altre fou Arenys de Mar, la

mítica Sinera. Aquest poble va començar la seva història literària com a símbol personal i, amb el temps, es va convertir en símbol del país.

De les xerrades que tenien, el barber va saber que la persona de teatre amb qui

Espriu més s’entenia era la Núria Espert. Va saber, així mateix, que havia concedit només dues entrevistes televisives: amb en Soler Serrano i amb en Josep M. Espinàs. I que no volia que n’hi fessin més, a la televisió.

Pere Balañà procurava, cada vegada que hi havia d’anar Espriu (un cop al mes)

tenir-li una pregunta preparada, com aquestes: “Senyor Salvador, Capafonts és del Baix Camp o de l’Alt Camp?” “Jo penso que es del Baix Camp, però ho vull comprovar”. Tot seguit va anar al despatx de son germà i va tornar a la barberia a confirmar la seva resposta.

“Senyor Salvador, a la revista Destino s’ha suscitat una polèmica perquè a Andalusia hi ha un poble que es diu Torre de Ferro. Tothom hi diu la seva, que si va ser fundat per un català o vés a saber què. Jo no sé què pensar-ne. Vostè sap per què hi ha allà aquest nom català?” Espriu va respondre que era una paraula mossàrab.

“Senyor Salvador, què és un estaquirot?” “Es pot dir d’un home aturat, babau. Però això és una floritura. L’autèntic estaquirot és un totxo de fusta que es posa a la bóta abans de l’aixeta. Quan la bóta està llesta, es treu l’estaquirot i s’hi posa l’aixeta.”

Per la seva banda, Espriu va repetir diverses vegades al seu perruquer: “Senyor

Balañà, ara ha dit una paraula mal dita.” “Quina és?” “Tal”. Aquest fet, repetit un dia i un altre el tenia una mica mosquejat. Però a la fi va ser l’alumne que va pescar el Mestre dient una paraula no catalana. A l’hora d’anar a pagar: “Bueno, senyor Balañà, fins a la pròxima.” “Senyor Salvador, ja l’he atrapat.” “Què és?“ La paraula bueno.” Es va posar vermell i va dir: “És l’única que se m’escapa. Ja m’has enxampat.”

En el decurs d’aquests quinze anys, alguna vegada s’escolava algun comentari polític, si bé no gaire.

El poeta no podia tolerar Fraga Iribarne. Deia: “Pobres de nosaltres si arribés a governar Espanya. És el que té més intel·ligència, té un cervell tan gros que li surt del cap, però per fer mal.” Algunes veus no confirmades deien que havien proposat Espriu per a rector de la Universitat de Barcelona i en Fraga Iribarne, que era ministre, ho va impedir.

El Pere també va sentir alguna opinió de l’escriptor sobre l’espècie humana, com aquesta: “Senyor Balañà, el món està en decadència, perquè no solament tenim coses tan greus com l’imperi romà (bacanals, borratxeres, dones, vici...), sinó que ara s’hi afegeix la droga.”

Quan Pere Balañà tenia un llibre nou d’Espriu, li demanava que li dediqués, cosa que feia al despatx de son germà, aquest germà amb qui compartia tantes coses, Malgrat la diferència de caràcter. Com podia ser que fossin germans un home tan seriós, formal, assenyat, i un altre tan alegre, que es fotia del mort i de qui el vetlla?

Quan el Pere entrava al despatx, si Espriu fumava, amagava el cigarret. Després feia la dedicatòria amb aquella lletra tan menuda i ben feta, que podia estar-se mitja hora escrivint-la.

El que són les coses, l’atzar va fer que el gran prohom català, cantor d’Arenys i el seu mar, aprofités els serveis d’un euscaldun, en Mandialdua, i d’un català de terra endins, en Balañà.

Per acabar, una altra profecia d’Espriu que, de moment i lamentablement, es compleix. El barber li va dir: “Vinga, senyor Salvador, que estan parlant de vostè i el Premi Nobel.” “Miri, senyor Balañà, no em parli més d’aquest premi: no me’l donaran ni a mi ni a cap català.”

Si no el Nobel, l’any 1971, la Universitat de Tübingen li va concedir el Premi Internacional Montaigne, del qual Espriu estava ben cofoi... i, si hem de ser sincers, nosaltres també, perquè és un premi merescut.