LLEGIM?

 ZGUSTOVA, Monika, Menta fresca amb llimona. Barcelona, Ed. Enciclopèdia Catalana,                         (Col. Proa, 121), 2002

La història d’un llibre és ben efímera. Quan han passat uns anys de la seva edició -si no és un clàssic o un rècord de vendes-, l’editorial envia el llibre a un magatzem perquè el trinxin o el cremin.

Al juny passat vaig acompanyar el meu germà Pere a un poble vora de Lleida per recuperar uns exemplars d’uns contes seus, de la col·lecció A poc a poc, que estaven a punt de desaparèixer.

Vam entrar en una nau enorme plena de pallets farcits de llibres, diccionaris, volums de col·leccions: tot per ser eliminat.

La persona que ens va atendre ens va deixar agafar tants contes com vam voler (quasi tots repetits) i també hauríem pogut prendre més material. A terra, plens de pols, hi havia un llibre de poemes del Joan Margarit i aquesta novel·la de Monika Zgustova, el nom de la qual em sonava.

Vaig pensar que els havia de salvar de la crema i me’ls vaig emportar.

Els llibres de poemes els llegeixo a poc a poc, avui un, demà dos, mai tot el llibre sencer. I els alterno amb d’altres llibres d’altres poetes, però la novel·la ha estat la lectura de les meves vacances, molt mogudes i agitades i amb poc temps per llegir.

Menta fresca amb llimona, és un llibre intranscendent. Més que explicar una història és una reflexió sobre la vida i els sentiments de tres persones: un jove rus, Vadim; una pintora americana d’origen rus, Patricia Pavloff, i una amiga seva, Radhika, americana també però d’origen àrab.

El Vadim coneix la Patrícia a Sant Petersburg i queda encisat pels seus quadres. Com que s’assabenta que viu en una casa prop de Sitges, decideix anar a passar uns dies en aquest poble de platja, a milers de kilòmetres de la seva terra. Contactar amb ella no li és fàcil, però finalment té l’oportunitat de proposar-li de fer un llibre sobre la seva pintura.

Al llarg de la novel·la veiem les personalitats d’aquests tres éssers marcades per la seva història. Sobretot la de Vadim queda aclarida per uns capítols en cursiva on explica la vida que ha portat el seu pare des que va viure un fet traumàtic com a soldat rus quan van ocupar Praga i que ha marcat la seva vida posterior.

La relació entre els tres és poc clara. No se sap ben bé què pretén cada u en respecte l’altre. És una descripció lenta -massa lenta- dels sentiments del noi envers la pintora, primer, i la seva amiga després. Unes pinzellades de sensualitat que no arriba enlloc. És la narració de les seves anades a la casa on viuen elles, de les traves que es troba. El paisatge de Sitges, el mar i la terra endins queda ben descrit i ben viscut pel protagonista, que es deixa portar pel tedi d’aquell calorós estiu i els moments de soledat a que es veu sotmès pel caprici d’elles. És un llibre que m’ha fet patir, perquè no he trobat gens plaent s i gratificants les relacions humanes que s’hi narren.

Però potser algú altra fruirà més d’aquesta lectura. Això tenen els llibres: no provoquen la mateixa reacció a totes les persones.

                                                             Agost de 2025