LLEGIM?

                     KNAPP, Florence, Els Noms. Traducció de Núria Parès Sellarès. Barcelona,                                                     Edicions 62 (El Balancí), 2026

  

Aquest llibre el vaig veure per les xarxes recomanat per la Montsant Font, de la llibreria Gaudí de Reus. Deia que el nom pot ser determinant en la vida de les persones. Pocs dies després hi vaig entrar a agafar un encàrrec i el vaig veure exposat. No vaig poder estar-me de comprar-lo i de llegir-lo.

Tot i que a la contraportada i ha unes crítiques boníssimes, el vaig començar a llegir amb certa recança. El començament em va agradar, però quan passava de capítol, algunes coses no em quadraven. Durant unes pàgines em sentia desorientada, perquè parlava de coses diferents al que havia llegit. Va haver de passar algun capítol més per entendre l’estructura del llibre, totalment singular.

Si al fill de la protagonista del llibre no li haguessin posat Gordon, com el seu pare i el seu avi -i potser el seu besavi-, i li haguessin posat Julian, seria un noi diferent? La vida de la seva mare canviaria molt, per aquest fet? Les relacions familiars es desestructurarien? I si la mare hagués fet cas a la seva filla de nou anys i li hagués posat Bear, que vol dir ós en anglès, i a més significa suau, tendre, valent, fort, el nen hauria pujat d’una altra manera? Tot això s’ho planteja l’autora i ens ho mostra d’una manera particular, implicant al lector, que ha de fer les seves pròpies deduccions.

Al final té un epíleg, que t’obliga a fer un esforç de comprensió si el vols entendre totalment; una llista dels noms del personatges que apareixen amb el significat de cada un d’ells, i una apartat d’agraïments i justificació d’alguns detalls de l’obra.

És un llibre que parla d’amor, altivesa, de maltractaments, de valentia, de relacions humanes, de retrobaments, de pors, de canvis, de penediment. En fi, de la vida mateixa.

Si el que voleu és llegir una novel·la plàcida que no us faci pensar, aquest no és el vostre llibre, però si gaudiu amb les lectures diferents que us remouen sentiments i que us fan plantejar-vos aspectes de la vostra vida, llegiu-lo. Jo no em penedeixo d’haver-lo escollit. Gràcies, Montsant!

                                                                                 Abril 2026

LLEGIM?

 SERRA, Màrius, La dona més pintada. Barcelona, Ed. Proa, 2023

 

A Matíes Palau Ferré me’l va fer conèixer la meva amiga Pepa, que manté relació amb un renebot seu, i la seva família conserva algun quadre del pintor montblanquí.

Aquest llibre que Màrius Serra va escriure sobre la seva vida està entre l’assaig i la novel·la. L’autor s’ha documentat molt i aporta moltes dades objectives sobre el recorregut vital del pintor, però alhora novel·la amb gran fantasia personatges i desenllaços que no van ser.

Palau Ferré va néixer a Montblanc el 1921, va anar a estudiar Belles Arts a Barcelona i va tenir ocasió d’exposar a Madrid i a Londres. En acabar, becat per l’Institut Francès, es va establir a París durant 3 anys (1957 a 1961) per acabar la seva formació. Allí va estar en contacte amb la Casa Castelucho on s’hi aplegaven altres pintors de l’època i exiliats catalans.

Sempre va mantenir el seu arrelament a Montblanc, de tal manera que, en tornar de la capital francesa amb la fama guanyada, en lloc d’anar a Barcelona o a Madrid, decideix establir-se al seu poble i muntar-hi un taller.

Aviat alguns galeristes es van interessar per la seva obra i també un promotor de Reus, Miquel Peirats a qui li agradaven els seus quadres i pensava que podien ser una bona inversió. Va convèncer l’artista perquè adquirís un xalet i uns terrenys a Reus a canvi de metres quadrats de pintures. Palau Ferré va signar el contracte alegrement sense ni llegir-lo, però, quan es va adonar que aquelles condicions el perjudicaven, va deixar de donar-li quadres i el Peirats el va denunciar.

Aquí va començar un litigi que va durar anys. El judici de Reus el va guanyar el promotor, però el pintor va apel·lar la sentència pensant que a Madrid li donarien la raó. I, com que va tornar a perdre, va haver de tornar a pintar per “pagar” al querellant els metres de pintura a l’oli que faltaven, segons el contracte.

Això va ser un cop molt dur per a Palau Ferré que, en un acte de rebel·lia, va decidir cremar tots -o quasi tots- els quadres que pintava.

Mentrestant, durant aquests anys, els seus amics incondicionals -entre ells l’escriptor cerverí Jaume Ferran- li van preparar exposicions a Estats Units i a Madrid i es van posar a favor d’ell. La premsa també va fer córrer molta tinta sobre l’original contracte i el judici que el va seguir

Palau Ferré té un estil propi, amb semblances cubistes i fauvistes, inconfusible, molt acolorit i original. Primer va pintar olis i, més endavant, es va afeccionar a les ceres i a la tinta xinesa. Els temes són variats, des de fruites a espais de Montblanc, però els que el defineixen millor són les figures de dona amb ulls grossos ametllats i, de vegades, colltortes. També va cultivar l’escultura, la ceràmica i el bronze.

El llibre “La dona més pintada” no té estructura lineal, sinó que està dividit en capítols no cronològics que porten per títol un número de quatre xifres: les dues primeres corresponen a l’any del segle XX de què parla i les dues últimes, l’ordre del capítol dins els altres del mateix any. Com que no hi ha cap any que tingui més de nou capítols, la tercera xifra sempre és un zero.

L’ordre en què l’autor ens explica els fets és molt desconcertant, perquè els presenta en un constant anar i venir.

Inicia la història l’any 1971, el moment en què Palau Ferré decideix no seguir complint el contracte que tenia amb Peirats.

Però, en el capítol següent (el 5902), el descriu a París l’any 1959, en una classe de pintura al natural. El primer capítol d’aquest mateix any (el 6901) no el trobem fins a la tercera part de la novel·la.

A més, el narrador no es comporta igual en tots els capítols. Quan vol fer d’alter ego del protagonista, parla en segona persona. Quan vol presentar-nos els fets més objectivament, parla en tercera persona i és omniscient. Quan li convé, alterna la narració amb el diàleg i, en alguns capítols, desapareix ell i fa parlar només dos personatges.

Tota l’obra està farcida de notes que ens aclareixen d’on ha tret tot allò que diu, si de l’hemeroteca, si d’algun personatge, si d’una acta notarial o si de la seva portentosa imaginació.

Com es pot veure, el llibre promet i el lector ha de tenir les antenes ben posades i la memòria atenta per no perdre’s cap informació important i deduir en quin moment està de la història.

Els jocs de llenguatge i la riquesa lèxica, tractant-se de Màrius Serra, estan assegurats. Per tant, és un llibre molt recomanable.

 

                                                                                               Març 2026