LLEGIM?

                     KNAPP, Florence, Els Noms. Traducció de Núria Parès Sellarès. Barcelona,                                                     Edicions 62 (El Balancí), 2026

  

Aquest llibre el vaig veure per les xarxes recomanat per la Montsant Font, de la llibreria Gaudí de Reus. Deia que el nom pot ser determinant en la vida de les persones. Pocs dies després hi vaig entrar a agafar un encàrrec i el vaig veure exposat. No vaig poder estar-me de comprar-lo i de llegir-lo.

Tot i que a la contraportada i ha unes crítiques boníssimes, el vaig començar a llegir amb certa recança. El començament em va agradar, però quan passava de capítol, algunes coses no em quadraven. Durant unes pàgines em sentia desorientada, perquè parlava de coses diferents al que havia llegit. Va haver de passar algun capítol més per entendre l’estructura del llibre, totalment singular.

Si al fill de la protagonista del llibre no li haguessin posat Gordon, com el seu pare i el seu avi -i potser el seu besavi-, i li haguessin posat Julian, seria un noi diferent? La vida de la seva mare canviaria molt, per aquest fet? Les relacions familiars es desestructurarien? I si la mare hagués fet cas a la seva filla de nou anys i li hagués posat Bear, que vol dir ós en anglès, i a més significa suau, tendre, valent, fort, el nen hauria pujat d’una altra manera? Tot això s’ho planteja l’autora i ens ho mostra d’una manera particular, implicant al lector, que ha de fer les seves pròpies deduccions.

Al final té un epíleg, que t’obliga a fer un esforç de comprensió si el vols entendre totalment; una llista dels noms del personatges que apareixen amb el significat de cada un d’ells, i una apartat d’agraïments i justificació d’alguns detalls de l’obra.

És un llibre que parla d’amor, altivesa, de maltractaments, de valentia, de relacions humanes, de retrobaments, de pors, de canvis, de penediment. En fi, de la vida mateixa.

Si el que voleu és llegir una novel·la plàcida que no us faci pensar, aquest no és el vostre llibre, però si gaudiu amb les lectures diferents que us remouen sentiments i que us fan plantejar-vos aspectes de la vostra vida, llegiu-lo. Jo no em penedeixo d’haver-lo escollit. Gràcies, Montsant!

                                                                                 Abril 2026

LLEGIM?

 SERRA, Màrius, La dona més pintada. Barcelona, Ed. Proa, 2023

 

A Matíes Palau Ferré me’l va fer conèixer la meva amiga Pepa, que manté relació amb un renebot seu, i la seva família conserva algun quadre del pintor montblanquí.

Aquest llibre que Màrius Serra va escriure sobre la seva vida està entre l’assaig i la novel·la. L’autor s’ha documentat molt i aporta moltes dades objectives sobre el recorregut vital del pintor, però alhora novel·la amb gran fantasia personatges i desenllaços que no van ser.

Palau Ferré va néixer a Montblanc el 1921, va anar a estudiar Belles Arts a Barcelona i va tenir ocasió d’exposar a Madrid i a Londres. En acabar, becat per l’Institut Francès, es va establir a París durant 3 anys (1957 a 1961) per acabar la seva formació. Allí va estar en contacte amb la Casa Castelucho on s’hi aplegaven altres pintors de l’època i exiliats catalans.

Sempre va mantenir el seu arrelament a Montblanc, de tal manera que, en tornar de la capital francesa amb la fama guanyada, en lloc d’anar a Barcelona o a Madrid, decideix establir-se al seu poble i muntar-hi un taller.

Aviat alguns galeristes es van interessar per la seva obra i també un promotor de Reus, Miquel Peirats a qui li agradaven els seus quadres i pensava que podien ser una bona inversió. Va convèncer l’artista perquè adquirís un xalet i uns terrenys a Reus a canvi de metres quadrats de pintures. Palau Ferré va signar el contracte alegrement sense ni llegir-lo, però, quan es va adonar que aquelles condicions el perjudicaven, va deixar de donar-li quadres i el Peirats el va denunciar.

Aquí va començar un litigi que va durar anys. El judici de Reus el va guanyar el promotor, però el pintor va apel·lar la sentència pensant que a Madrid li donarien la raó. I, com que va tornar a perdre, va haver de tornar a pintar per “pagar” al querellant els metres de pintura a l’oli que faltaven, segons el contracte.

Això va ser un cop molt dur per a Palau Ferré que, en un acte de rebel·lia, va decidir cremar tots -o quasi tots- els quadres que pintava.

Mentrestant, durant aquests anys, els seus amics incondicionals -entre ells l’escriptor cerverí Jaume Ferran- li van preparar exposicions a Estats Units i a Madrid i es van posar a favor d’ell. La premsa també va fer córrer molta tinta sobre l’original contracte i el judici que el va seguir

Palau Ferré té un estil propi, amb semblances cubistes i fauvistes, inconfusible, molt acolorit i original. Primer va pintar olis i, més endavant, es va afeccionar a les ceres i a la tinta xinesa. Els temes són variats, des de fruites a espais de Montblanc, però els que el defineixen millor són les figures de dona amb ulls grossos ametllats i, de vegades, colltortes. També va cultivar l’escultura, la ceràmica i el bronze.

El llibre “La dona més pintada” no té estructura lineal, sinó que està dividit en capítols no cronològics que porten per títol un número de quatre xifres: les dues primeres corresponen a l’any del segle XX de què parla i les dues últimes, l’ordre del capítol dins els altres del mateix any. Com que no hi ha cap any que tingui més de nou capítols, la tercera xifra sempre és un zero.

L’ordre en què l’autor ens explica els fets és molt desconcertant, perquè els presenta en un constant anar i venir.

Inicia la història l’any 1971, el moment en què Palau Ferré decideix no seguir complint el contracte que tenia amb Peirats.

Però, en el capítol següent (el 5902), el descriu a París l’any 1959, en una classe de pintura al natural. El primer capítol d’aquest mateix any (el 6901) no el trobem fins a la tercera part de la novel·la.

A més, el narrador no es comporta igual en tots els capítols. Quan vol fer d’alter ego del protagonista, parla en segona persona. Quan vol presentar-nos els fets més objectivament, parla en tercera persona i és omniscient. Quan li convé, alterna la narració amb el diàleg i, en alguns capítols, desapareix ell i fa parlar només dos personatges.

Tota l’obra està farcida de notes que ens aclareixen d’on ha tret tot allò que diu, si de l’hemeroteca, si d’algun personatge, si d’una acta notarial o si de la seva portentosa imaginació.

Com es pot veure, el llibre promet i el lector ha de tenir les antenes ben posades i la memòria atenta per no perdre’s cap informació important i deduir en quin moment està de la història.

Els jocs de llenguatge i la riquesa lèxica, tractant-se de Màrius Serra, estan assegurats. Per tant, és un llibre molt recomanable.

 

                                                                                               Març 2026

RECORDEU. AVUI...

 

MARÇ 26

 

LLEGIM?

 WEIS, Brian, Muchas vidas, muchos maestros. Traducción de Edith Zilly. Barcelona, Ed                         Vergara, 2023

 

D’aquest llibre me’n parlava entusiasmada la meva jove mentre el llegia. Quan em va dir que tractava de casos de reencarnació, em vaig posar a l’expectativa, perquè és un tema en el que em costa entrar. Una vegada el va acabar, em va dir que me l’emportés. El llibre va estar uns dies sobre la tauleta de centre. Va passar bastant de temps i, quan em va preguntar si l’havia llegit, no recordava on l’havia deixat, tan poc era l’interès que sentia pel tema. No el trobava entre les novel·les pendents de llegir i no sabia on buscar-lo. Finalment, va aparèixer entre uns llibres que ja he llegit. Ara sí, l’havia de començar.

Quan vaig veure que l’autor és un reconegut psiquiatra, vaig iniciar la lectura sense cap prejudici, amb la ment en blanc. I, contràriament al que m’imaginava, em va enganxar. El vaig llegir amb pocs dies.

L’autor no parla d’abstraccions sinó d’un cas real, d’una noia, la Catherine, que tenia una vida molt dura. Convivia amb pors des de petita i atacs de pànic que anaven en augment fins a fer que la seva vida fos un infern. El metge, en canvi, tenia una vida plena d’èxits. Explica els seus estudis i les seves investigacions científiques i les seves creences totalment racionals.

A partir d’aquí va explicant el procés que va seguir amb la Catherine que, per descobrir els traumes infantils, que estava segur que tenia, va començar a practicar-li la hipnosi.

Amb aquesta tècnica sí que van sortir els traumes de la noia però no de la infantesa, sinó d’altres vides passades que havia viscut. Com que això no ho diu de cop, sinó que va explicant els fets d’un en un, sessió darrera sessió, el lector -o almenys jo- va entrant en aquest món que, al final, es fa factible. Parla del que hem sentit moltes vegades que l’ànima o l’esperit, quan la persona es mor, deixa el cos, entra en una altra dimensió i és capaç d’estar en diversos llocs a la vegada i d’observar els que ha deixat. També parla d’una llum i de l’estat de beatitud i de pau que troba mentre està en aquest estadi i de què és capaç de retrobar-se amb d’altres ànimes, algunes conegudes en vida, d’altres no, que l’orienten i l’ensenyen.

Aquest metge, a través del que la seva pacient li diu mentre està en estat hipnòtic, pren notes, fa gravacions, aprèn i treu conclusions. De vegades la profunditat del que diu no sembla que surti d’ella mateixa, que és una noia amb pocs estudis. És com si algú, més savi que ella, parlés per boca d’ella, perquè el terapeuta en tregui un ensenyament.

Aquest llibre ha fet que trobi sentit a moltes de les teories del cristianisme, que trobava inconsistents i ara les veig més creïbles. Sense parlar de cel ni d’infern, sí que trobo que, si la nostra ànima segueix “viva” ha de veure amb lucidesa què hem fet de bo o de dolent en aquesta vida i, si no hem tingut una actitud generosa envers els altres, pot ser que, en algun moment sentim un desassossec per no haver estat prou empàtics.

De vegades, les persones que han mort, s’han manifestat d’alguna manera en els que segueixen vivint. A mi, en uns escala molt feble, em passa amb el meu germà Joan. De tant en tant, em trobo taral·lejant una cançó que va composar per posar-la en el seu llibre Les roses del desert. Habitualment jo no la recordo, aquesta cançó, però en sec, és com si ell me la posés al cap i em recordés que segueix present, protegint-me potser. Com un àngel de la guarda?

No ho sé, potser tot això ho volem creure perquè ens fa por desaparèixer del tot i, amb aquesta teoria, alguna cosa de nosaltres, la més essencial, després de la mort es mantindria. I això ens dona seguretat.

En fi, que cada u pensi el que vulgui, però jo, aquest llibre, me l’he llegit amb gust i, si tenim en compte la quantitat de traduccions i d’edicions que se n’han fet, hi ha moltes altres persones que l’han llegit i l’han recomanat.

Un llibre que, al menys, fa pensar.

                                                                       Febrer de 2026