WEIS, Brian, Muchas vidas, muchos maestros. Traducción de Edith Zilly. Barcelona, Ed Vergara, 2023
D’aquest
llibre me’n parlava entusiasmada la meva jove mentre el llegia. Quan em va dir
que tractava de casos de reencarnació, em vaig posar a l’expectativa, perquè és
un tema en el que em costa entrar. Una vegada el va acabar, em va dir que me
l’emportés. El llibre va estar uns dies sobre la tauleta de centre. Va passar
bastant de temps i, quan em va preguntar si l’havia llegit, no recordava on
l’havia deixat, tan poc era l’interès que sentia pel tema. No el trobava entre les
novel·les pendents de llegir i no sabia on buscar-lo. Finalment, va aparèixer
entre uns llibres que ja he llegit. Ara sí, l’havia de començar.
Quan
vaig veure que l’autor és un reconegut psiquiatra, vaig iniciar la lectura
sense cap prejudici, amb la ment en blanc. I, contràriament al que m’imaginava,
em va enganxar. El vaig llegir amb pocs dies.
L’autor
no parla d’abstraccions sinó d’un cas real, d’una noia, la Catherine, que tenia
una vida molt dura. Convivia amb pors des de petita i atacs de pànic que anaven
en augment fins a fer que la seva vida fos un infern. El metge, en canvi, tenia
una vida plena d’èxits. Explica els seus estudis i les seves investigacions
científiques i les seves creences totalment racionals.
A
partir d’aquí va explicant el procés que va seguir amb la Catherine que, per
descobrir els traumes infantils, que estava segur que tenia, va començar a
practicar-li la hipnosi.
Amb
aquesta tècnica sí que van sortir els traumes de la noia però no de la
infantesa, sinó d’altres vides passades que havia viscut. Com que això no ho
diu de cop, sinó que va explicant els fets d’un en un, sessió darrera sessió,
el lector -o almenys jo- va entrant en aquest món que, al final, es fa
factible. Parla del que hem sentit moltes vegades que l’ànima o l’esperit, quan
la persona es mor, deixa el cos, entra en una altra dimensió i és capaç d’estar
en diversos llocs a la vegada i d’observar els que ha deixat. També parla d’una
llum i de l’estat de beatitud i de pau que troba mentre està en aquest estadi i
de què és capaç de retrobar-se amb d’altres ànimes, algunes conegudes en vida,
d’altres no, que l’orienten i l’ensenyen.
Aquest
metge, a través del que la seva pacient li diu mentre està en estat hipnòtic,
pren notes, fa gravacions, aprèn i treu conclusions. De vegades la profunditat
del que diu no sembla que surti d’ella mateixa, que és una noia amb pocs
estudis. És com si algú, més savi que ella, parlés per boca d’ella, perquè el
terapeuta en tregui un ensenyament.
Aquest
llibre ha fet que trobi sentit a moltes de les teories del cristianisme, que
trobava inconsistents i ara les veig més creïbles. Sense parlar de cel ni
d’infern, sí que trobo que, si la nostra ànima segueix “viva” ha de veure amb
lucidesa què hem fet de bo o de dolent en aquesta vida i, si no hem tingut una
actitud generosa envers els altres, pot ser que, en algun moment sentim un
desassossec per no haver estat prou empàtics.
De
vegades, les persones que han mort, s’han manifestat d’alguna manera en els que
segueixen vivint. A mi, en uns escala molt feble, em passa amb el meu germà
Joan. De tant en tant, em trobo taral·lejant una cançó que va composar per
posar-la en el seu llibre Les roses del desert. Habitualment jo no la
recordo, aquesta cançó, però en sec, és com si ell me la posés al cap i em
recordés que segueix present, protegint-me potser. Com un àngel de la guarda?
No
ho sé, potser tot això ho volem creure perquè ens fa por desaparèixer del tot
i, amb aquesta teoria, alguna cosa de nosaltres, la més essencial, després de
la mort es mantindria. I això ens dona seguretat.
En
fi, que cada u pensi el que vulgui, però jo, aquest llibre, me l’he llegit amb
gust i, si tenim en compte la quantitat de traduccions i d’edicions que se
n’han fet, hi ha moltes altres persones que l’han llegit i l’han recomanat.
Un
llibre que, al menys, fa pensar.
Febrer
de 2026
