dijous, 12 de febrer del 2026

LLEGIM?

 WEIS, Brian, Muchas vidas, muchos maestros. Traducción de Edith Zilly. Barcelona, Ed                         Vergara, 2023

 


D’aquest llibre me’n parlava entusiasmada la meva jove mentre el llegia. Quan em va dir que tractava de casos de reencarnació, em vaig posar a l’expectativa, perquè és un tema en el que em costa entrar. Una vegada el va acabar, em va dir que me l’emportés. El llibre va estar uns dies sobre la tauleta de centre. Va passar bastant de temps i, quan em va preguntar si l’havia llegit, no recordava on l’havia deixat, tan poc era l’interès que sentia pel tema. No el trobava entre les novel·les pendents de llegir i no sabia on buscar-lo. Finalment, va aparèixer entre uns llibres que ja he llegit. Ara sí, l’havia de començar.

Quan vaig veure que l’autor és un reconegut psiquiatra, vaig iniciar la lectura sense cap prejudici, amb la ment en blanc. I, contràriament al que m’imaginava, em va enganxar. El vaig llegir amb pocs dies.

L’autor no parla d’abstraccions sinó d’un cas real, d’una noia, la Catherine, que tenia una vida molt dura. Convivia amb pors des de petita i atacs de pànic que anaven en augment fins a fer que la seva vida fos un infern. El metge, en canvi, tenia una vida plena d’èxits. Explica els seus estudis i les seves investigacions científiques i les seves creences totalment racionals.

A partir d’aquí va explicant el procés que va seguir amb la Catherine que, per descobrir els traumes infantils, que estava segur que tenia, va començar a practicar-li la hipnosi.

Amb aquesta tècnica sí que van sortir els traumes de la noia però no de la infantesa, sinó d’altres vides passades que havia viscut. Com que això no ho diu de cop, sinó que va explicant els fets d’un en un, sessió darrera sessió, el lector -o almenys jo- va entrant en aquest món que, al final, es fa factible. Parla del que hem sentit moltes vegades que l’ànima o l’esperit, quan la persona es mor, deixa el cos, entra en una altra dimensió i és capaç d’estar en diversos llocs a la vegada i d’observar els que ha deixat. També parla d’una llum i de l’estat de beatitud i de pau que troba mentre està en aquest estadi i de què és capaç de retrobar-se amb d’altres ànimes, algunes conegudes en vida, d’altres no, que l’orienten i l’ensenyen.

Aquest metge, a través del que la seva pacient li diu mentre està en estat hipnòtic, pren notes, fa gravacions, aprèn i treu conclusions. De vegades la profunditat del que diu no sembla que surti d’ella mateixa, que és una noia amb pocs estudis. És com si algú, més savi que ella, parlés per boca d’ella, perquè el terapeuta en tregui un ensenyament.

Aquest llibre ha fet que trobi sentit a moltes de les teories del cristianisme, que trobava inconsistents i ara les veig més creïbles. Sense parlar de cel ni d’infern, sí que trobo que, si la nostra ànima segueix “viva” ha de veure amb lucidesa què hem fet de bo o de dolent en aquesta vida i, si no hem tingut una actitud generosa envers els altres, pot ser que, en algun moment sentim un desassossec per no haver estat prou empàtics.

De vegades, les persones que han mort, s’han manifestat d’alguna manera en els que segueixen vivint. A mi, en uns escala molt feble, em passa amb el meu germà Joan. De tant en tant, em trobo taral·lejant una cançó que va composar per posar-la en el seu llibre Les roses del desert. Habitualment jo no la recordo, aquesta cançó, però en sec, és com si ell me la posés al cap i em recordés que segueix present, protegint-me potser. Com un àngel de la guarda?

No ho sé, potser tot això ho volem creure perquè ens fa por desaparèixer del tot i, amb aquesta teoria, alguna cosa de nosaltres, la més essencial, després de la mort es mantindria. I això ens dona seguretat.

En fi, que cada u pensi el que vulgui, però jo, aquest llibre, me l’he llegit amb gust i, si tenim en compte la quantitat de traduccions i d’edicions que se n’han fet, hi ha moltes altres persones que l’han llegit i l’han recomanat.

Un llibre que, al menys, fa pensar.

                                                                       Febrer de 2026

 

dilluns, 2 de febrer del 2026

LLEGIM?

     COLL, Pep, Dos taüts negres i dos de blancs, Barcelona, Ed. Proa (Col. A tot Vent,                             596), 2013

 


Aquest llibre el tenia a casa i segurament prové del mercat solidari que cada segon diumenge de mes ens espera a la Via Júlia, amb els companys Tòfol i Pepi atenent i recomanant llibres.

Segur que el vaig comprar per l’autor, no pas pel títol, que ja informa sobre el luctuós contingut. Al Pep Coll li vaig llegir un llibre i em va agradar. A més, la zona del Pallars Jussà, d’on és ell i on està ambientada la novel·la, és poc coneguda per a mi i m’atreia.

Descriu molt bé l’espai que va des de la Pobla de Segur i l’embassament de Talarn fins a Sallent d’Organyà i quasi el pantà d’Oliana. Una zona muntanyosa, formada per petits llogarets i masoveries bastant incomunicats a l’època en què està ambientada l’acció, primera meitat del segle XX. Tota aquesta zona, en aquella època era propietat d’un home ric de Barcelona, Joaquim Sindreu, que n’explotava la fusta dels boscos i llogava a baix preu les masoveries a pagesos perquè li cuidessin les cases. L’empresa hidroelèctrica també s’hi havia instal·lat per fabricar electricitat aprofitant l’aigua del riu.

Els personatges que van apareixent queden molt ben descrits. Dedica un capítol a cada un dels principals i va conformant la història a partir d’aquests protagonistes. Ben aviat tenim notícia d’aquest horrible assassinat de tota una família, un home, la seva dona i les dues filles, una adolescent i una nena, però no ho explica per ordre cronològic, sinó que ens anem assabentant del què ha passat a través dels personatges.

A través d’aquests personatges fa un recorregut pels fets històrics de l’època: la república, la guerra civil, els fugitius, l’entrada de les tropes franquistes, la postguerra i fins i tot la vida d’alguns exiliats a l’Argentina. També ens mostra les diferències socials entre els senyors i els que depenen d’ells i les relacions entre famílies, amb les pugnes per les herències, les enveges i també la cordialitat i l’ajut dels uns i els altres.

El llibre s’estructura en 19 capítols dedicat cada un d’ells a un subjecte. Dins del capítol, de vegades, fa salts en el temps sense previ avís. Has de deduir de què parla per algun personatge o tret específic. Això, de vegades, t’obliga a rellegir-lo per aclarir els fets d’abans i els de després. També és molt comú que el narrador, totalment omniscient, ens avanci esdeveniments. Per exemple: “El Joaquim s’acomiada de Carreu, un comiat que havia de ser definitiu”. “D’aquí a menys d’un any, l’home serà mort i enterrat”, etc.

El fet de centrar-se en cada u dels personatges dona al lector una perspectiva molt àmplia, perquè li permet viure uns mateixos fets sota la mirada de diverses persones. A més, tot i que la narració la porta el narrador, ell es posa a la pell de cada individu, i ens mostra el seu pensament i també la seva parla característica. L’autor s’esforça a recuperar mots propis de la zona i d’aquella època determinada.

Ell mateix, a l’epíleg, ens explica com va fer la recerca dels fets i tots aquells que el van ajudar a recollir-los. El llibre intercala unes 20 fotografies que serveixen per il·lustrar llocs i personatges. Tot i haver pogut recavar molta informació hi ha una part important de fantasia en la novel·la.

El llibre se m’ha fet amè i interessant. La part que he trobat més dura és la de l’últim capítol quan el que representa que és l’assassí, confessa amb pèls i senyals, com va matar a cada un dels quatre membres de la família. Aquesta part l’he trobat molt escabrosa.

Però el llibre està força bé i és recomanable per molts aspectes.

 

                                                                             Gener 2026