Es
tracta de la llegenda de Barlaam i Josafat, que va arribar a Europa
procedent de l’Índia, escrita en sànscrit, i va passar a occident, traduïda a
diversos idiomes. En un principi es tracta de la joventut de Buda i el desvetllament
del seu món interior que el portarà a la fundació del budisme. Però a mesura
que aquestes doctrines es van anar escampant, cada cultura s’ha fet seu el
llibre i les diverses religions l’han adaptat a les seves doctrines. Això
explica que se n’hagin trobat tantes versions.
Al
començament, la història va d’un rei gran i poderós que, a les seves velleses
té un fill. Un endeví li pronostica que de gran seguirà la vida monacal i viurà
amb l’esperança del món venidor. Llavors ell, ple de por i d’ira, fa construir
una ciutat en una illa del seu regne i el fa portar allà acompanyat dels seus
criats més fidels, per protegir-lo del mal d’aquest món: les malalties, les
pestes, les epidèmies, la mort, els sepulcres, per tal que només tingués
experiències bones i plaents.
El
rei també va fer perseguir tots els monjos que trobà en el regne i, els que no
van morir a les seves mans, van haver de marxar cap a altres terres. I així va
créixer el noi, ignorant de les veritats que aquells homes de Déu predicaven.
Però
va arribar un moment, quan ja era gran, que va saber d’un home que vivia pobrament
amagat a les muntanyes. El va fer venir on era ell i, encuriosit per aquella
vida de meditació i sacrifici que portava, li va demanar que li ensenyés tot el
que l’empenyia a tenir aquell comportament i aquella pau d’esperit.
Llavors,
a través dels diàlegs entre el príncep i el monjo, ens anem assabentant de tota
la tradició filosòfica medieval i, en aquest cas concret, del judaisme català d’aquell
temps. El príncep, ple d’inquietuds i dubtes, li fa preguntes al monjo i aquest
li contesta.
Parlen
dels temes que preocupaven -i preocupen- a la humanitat: el bé i el mal, la
vellesa, la malaltia i la curació, la mort, l’amistat, l’amabilitat, el perdó,
la modèstia, la saviesa, la intel·ligència, el respecte als progenitors, Déu.
La recompensa o càstig que el Creador donarà a l’ànima quan es separi del cos.
La importància del fons sobre la forma externa. No convé buscar l’impossible,
allò que sabem que no podrem assolir.
Finalment,
el monjo i el príncep, que havien arribat a un grau sublim d’amistat, s’han de
separar. Aquell ha de seguir el seu camí i anar pel món il·lustrant altres
persones, ensenyant-los el camí del bé. El príncep encara no està preparat per
marxar del seu palau i es queda trist enyorant el monjo, meditant i practicant
tot el que li ha ensenyat.
Abans
de deixar la temàtica del llibre i passar a comentar-ne la forma, he d’esmentar
l’escàs paper que hi té la dona en aquesta història. Es parla d’ella molt
poques vegades i, quan ho fa, és per descriure algun comportament negatiu i fora
de lloc. Es veu clarament que el paper de la dona era ben minse. Per exemple,
quan explica que el rei a les seves velleses va tenir un fill i el que va
decidir fer amb ell, en cap moment anomena la dona que el va infantar. També he
de ressaltar la concepció tràgica del món i de la vida que es té en aquella
època.
L’estil
és propi de les obres medievals. L’autor empra un llenguatge arcaic i repetitiu,
amb frases encadenades. El monjo, després de teoritzar sobre un tema, el glosa
amb un epigrama en vers. En moltes ocasions li fa entendre els conceptes
explicant-li paràboles. L’estructura sempre és la mateixa: El monjo explica un
tema i després li diu: “això és com el que li va passar a...”, i el príncep li
pregunta: “Què li va passar?”. Llavors ell li explica una història que aclareix
el que ha dit abans. També és important el llibre per saber l’estat de la
nostra llengua en el seu estat més primitiu.
Malgrat
la sorpresa inicial, he llegit el llibre amb interès per tots els coneixements
que aporta.
Juliol
2025
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada