Aquest
petit llibre el vaig veure exposat a la Biblioteca Marina Clotet de La
Sagrera, on vaig entrar amb els meus nets. Em va cridar l’atenció l’ambigüitat del gènere de la figura de la portada i el nom
de l’autora, que no coneixia, i el vaig agafar.
En
realitat és un llibre amb poc argument, és més una narració del que veu i sent
la primera persona que parla, que podria ser perfectament l’autora. Ella el
defineix com un diari impersonal.
Descriu
molt bé el paisatge de Pèrsia, tant les ciutats com els camins, les planúries i
les muntanyes. És capaç de fer-te sentir la calor angoixant dels estius a
Teheran, que et deixa sense forces. A mesura que avancem en la lectura, ja
veiem que la protagonista està malalta i tot ho mira des d’un cos enfebrat i
abatut. No parla gaire dels “amics” o companys de feina que estan amb ella fent
unes excavacions en una vall allunyada de la civilització, però sí que descriu
la seva relació estreta amb la Yalé, la seva amiga que està més malalta que ella
i que, per circumstàncies no poden estar juntes i s’han de dir adeu.
Aquesta
primera persona és molt capaç de trobar paraules per mostrar la seva soledat ,
la seva por i els seu desconhort. L’aparició d’un àngel, envoltat d’un núvol i
assegut serenament a la riba del riu d’aigües fosques ens fa pensar en un deliri
propi d’una persona malalta que viu en un desdoblament constant. El riu, per a
ella, és la vida i, de vegades, somnia capbussar-s’hi i deixar-se anar pel
corrent, per deixar de patit, però s’agafa a unes branques per quedar-se.
Ja
he dit que el llenguatge és molt descriptiu. La traductora, Laura Obradors,
empra un llenguatge ric i variat i crec que és fidel al text alemany de l’autora
o potser aconsegueix millorar-lo.
A
través del seu epíleg aconseguim saber més d’aquesta autora, una de tantes
dones de començaments del segle XX que van se capaces de trencar motlles i de
portar una vida lliure, allunyada dels cànons establerts.
Octubre
2025
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada