LLEGIM?

 SÁNCHEZ PIÑOL, Albert, El monstre de Santa Helena, Barcelona, La Campana, 2022

 

Aquest llibre ens el van portar els Reis a l’any passat i, no sé per quina raó, va quedar aparcat a la prestatgeria.

Tots sabem que Santa Helena és l’illa de l’Atlàntic Sud on va estar confinat Napoleó, per tant, el títol ja ens crea un dubte: Parlarà de Napoleó? Serà ell el monstre?

Comencem a llegir: està escrit en forma de diari i la narradora és Delphine Sabran, marquesa de Custine, amant de François René de Chateaubriand, l’escriptor.

Resulta que a aquesta senyora -poca feina devia tenir- se li acut convèncer el seu amor per embarcar-se rumb a Santa Helena per tal de conquerir Napoleó, engelosir l’amant i enfortir el seu amor. Som al 1819.

Després de passar setmanes pel mar arriben a Santa Helena i es troben un exèrcit d’anglesos encarregats de vigilar l’ex emperador, que viu en una casa, Longwood, al mig de l’illa.

Tot el que s’explica quan arriben té els ingredients d’una novel·la històrica. Però dura poc, perquè ocorren diversos fets que ens van enganxant fins que la història abandona tota coherència i es torna quasi ciència-ficció. Passen unes coses tan surrealistes que, en molts moments pensava: “què estic fent aquí seguin aquest llibre? El Sànchez Piñol s’està burlant del lector”, però anava llegint, m’anava intrigant saber com faria acabar aquell cúmul de despropòsits sense cap ni peus. I la ploma de l’escriptor t’enganxa i segueixes.

El fet que estigui narrat per una dona fa que les figures dels dos homes quedin empetitides, una mica ridiculitzades. Tot el que diuen és fruit del seu ego. Trobem altres personatges curiosos: el governador de l’illa, Hudson Loewe, l’encarregat de vigilar Napoleó i de que no fugi; el sergent major, Basil Jackson, encarregat de fer obeir la milícia, més de 2000 homes; la Fidele, la dama de companyia de la marquesa; la Umbé una vella arrugada que resulta que havia estat de jove amant de Napoleó i que el va voler seguir en el seu exili. Aquests són els que tenen més entitat, tot i que n’hi ha alguns altres, d’humans. Perquè en aquella illa, les rates també són protagonistes i el Bigcripi. Ui, el Bigcripi, si en fa de mal!!! Però no seré jo qui us ho digui. Per saber els horrors que causa aquesta bèstia horrible, haureu de llegir el llibre. Només us puc avançar que acaba ben malament.

GENER

 

LLEGIM?

 ARITZETA, Margarida, Les dones del lli, Valls, Ed. Cossetània (Col. Notes de Color, 123), 2024

 

Aquest llibre me’l va deixar la meva amiga Carme Llevat d’Almoster, dins la roda de préstecs de llibres que fem sovint. Ella, mentre el llegia, em deia que no l’entenia gaire i tenia interès que el llegís jo per contrastar opinions.

De seguida vaig saber perquè se sentia incòmoda amb aquesta lectura. L’autora, ha investigat sobre la història de la seva família, els Aritzeta, que provenen del País Basc, concretament de la vall de l’Errezil, a la falda del mont Hernio. Els seus orígens es remunten al segle XVI. I, a partir de tota la informació trobada, ella novel·la una història. Però, no sé per què, no la descriu cronològicament, sinó que comença per un personatge que, al 1704, va anar a parar a Catalunya, a Arbeca, on va trobar feina i dona; s’hi va establir i va continuar la nissaga.

Al segon capítol ens trobem a Errezil, al 1549. Se’ns presenta la Txaringo i l’activitat de les dones, que cultivaven el lli. Al tercer capítol fa un pas enrere. Som al 1525 i la Txaringo només té vuit anys.

Veient aquests salts en el temps i la gran quantitat de personatges que anaven apareixent, vaig llegir el llibre amb una llibreta al costat per fer-m’hi anotacions, però aviat vaig veure que seria inútil seguir-li el fill. Això és el que desconcertava a la Carme. En canvi, la lectura pot ser molt gratificant si t’atures en el llenguatge, perquè és molt poètic i el narrador, que explica en tercera persona, es posa a la pell de les dones dels segles passats, senzilles i incultes, però sàvies. El llenguatge és repetitiu, èpic i misteriós, com misterioses són les històries que narren els personatges, llegendes antigues de remeieres, de pocions màgiques i d’encanteris. La naturalesa agresta, molt ben descrita, és el teló de fons de tota la narració.

Molts dels personatges, sobretot les dones, estan relacionades amb el lli. Elles s’ajunten per teixir-lo. Però abans ha crescut a les eres, formant grans extensions de plantes florides, que es mouen amb el vent, com si fossin les ones del mar. I, quan les flors es transformen en fruit, el recullen i el teixeixen juntes, parlant de mil coses i explicant històries. Elles s’ajuden i es comprenen i viuen una vida paral·lela a la de les seves cases i famílies.

En aquest llibre es veu molt clar el paper desgraciat de la dona, que la comprometia la família, quan era joveneta, i que s’havia de casar amb qui se li havia destinat. Això es feia per mantenir les heretats i per engrandir-les. La gran preocupació dels caps de casa era que les propietats no sortissin de la família. Per això, ajudats dels escrivans, que son els que dominen les lleis i l’escriptura, redactaven uns testaments curiosos i enrevessats que restrenyien les voluntats dels hereus i dels seus successors.

Moltes dones morien de part i d’altres tenien algun fill sense haver-se casat i el feien gran per tal que les cuidés quan fossin velles.

La gent dedicada a cuidar el camp sofrien sequeres, catàstrofes naturals, pestes, que els deixaven a la més absoluta misèria, i això feia que es posessin en mans de Déu o del diable per tal que els alliberés d’aquests mals.

En aquest llibre, com en els que vaig llegir de la Dolores Redondo, surten els esperits del bosc, la Mari, senyora de les turmentes, les sorgines o bruixes, el Tartalo i el Basajuan...

En fi, no és dels millors llibres que he llegit, però he senyalat diferents frases i paràgrafs perquè m’ha agradat l’estil o la claredat amb què descriu els sentiments:

-       “Un esclat de llum vivíssima va estripar la negror per un instant.” (pàg. 18)

-       “ L’home que li havien donat per espòs era un home refinat que es va anar fent vell i més vell ... s’anava tornant sort com una campana, ... comptava les monedes una a una i les entaforava en un amagatall... , de tant en tant la prenia fent ús del matrimoni i ella, mentre l’home panteixava damunt seu, tancava els ulls i resava. Que no se’ns mori aquest, Déu meu, feu que aquest visqui, i quan ell es buidava gemegant dins de la seva dona, ella, immòbil i amb les dents serrades, mormolava, Faci’s la vostra voluntat pels segles dels segles, amén.” (pàg. 88)

-       “El dia que van baixar Tristan a enterrar encara plovia i la terra xuclava l’aigua amb luxúria, àvida de fer-ne catifes d’herba, cabelleres de fulles, mantells de molsa d’un verd rabiós, d’un verd tendre, d’un verd de llaquim de criatura ofegada.” (pàg. 128)

Desembre 2024

LLEGIM?

 UHLMAN, Fred, L’amic retrobat. Traducció de Dolors Udina, Barcelona, Ed Columna                                 (Col. Clàssica, 51), 1996

 

El títol d’aquest llibret em sonava, quan el vaig veure en un mercat de vell, i el vaig comprar per tres euros. A més em va agradar el dibuix a llapis de la portada i la senzillesa del llibre, que m’ha permès posar-lo a la bossa i llegir-lo pel metro.

La història passa a Württemberg, una ciutat de Suàbia, Alemanya. Un noi jueu, fill d’un metge prestigiós coneix a l’escola on estudia, un noi que resulta ser fill d’una família de nobles, el Konradin Graf von Hohenfels.  Els dos són molt tímids i introvertits i potser per això es troben en mig d’uns altres nois molt diferents a ells. De mica en mica es van coneixent i forjant una gran amistat, però quan les idees de Hitler van minant les voluntats de la població alemanya, es veuen forçats a separar-se, ja que els pares del noble es van posar totalment al servei de les idees del dictador i els pares del noi jueu, el van enviar als Estats Units, a casa d’uns parents, per evitar-li sofriments i potser la mort. I allí es va fer gran i es va aposentar.

És un llibre molt breu, però aconsegueix posar-nos a la pell d’aquells joves adolescents i fer-nos sentir el que viuen i senten, amb les seves contradiccions, il·lusions, decepcions o esperances.

Està narrat en primera persona, des del punt de vista del Hans Schwarz, el noi jueu, i més que narrar, el que fa és descriure els seus sentiments envers l’amic i envers el món.

Una delícia.

                                                                       Desembre 2024