SAGARRA, Josep Maria de, La Corona d’Espines, Edició de Narcís Garolera, Barcelona, Teatre Nacional de Catalunya, 2025
Vaig
anar a veure La Corona d’Espines al TNC perquè l’obra em sonava com una
de les que s’havien fet al Centre Catòlic de Reus, un teatre d’afeccionats al
que estàvem abonats els meus pares i jo. L’amor venia amb taxi, Avui soparem
a casa, Terra Baixa... Marina, Luisa Fernanda, La del Manojo de Rosas i
moltes altres sarsueles alternaven amb obretes còmiques més senzilles que els
actors preparaven a corre-cuita setmana rere setmana.
Però
d’entre totes, n’hi havia algunes que els pares consideraven més importants i
se’n parlava a casa. La Corona d’Espines va ser una d’elles.
El
Teatre Nacional té la dificultat de què és molt gran i que la veu d’alguns
actors no arriba clara o la nostra oïda està més atrofiada que fa uns anys. Per
tant, tot i captar el sentit de l’obra i reconèixer com de bé estava travat
l’argument, em vaig quedar amb les ganes de llegir el text, gaudir de la
musicalitat del vers i de com Sagarra va desgranant el conflicte encabint les
frases en hendecasíl·labs i heptasíl·labs al llarg del les moltes escenes que
té la peça.
L’acció
passa a Solsona. El protagonista és el senyor de Bellpuig, un noble arruïnat i
sense escrúpols que no dubta a concertar el casament del seu hereu amb la
neboda d’un altre noble ric, el senyor del Miracle, malgrat que ni el noi ni la
seva futura esposa s’estimen. Un altre personatge important és la criada, la
Marta, que ja veiem des del començament que té un paper crucial a l’obra i, en
el desenvolupament final es confirma el seu protagonisme.
Drama
que mostra una història de conflictes socials i amorosos, polítics, d’ambicions,
enganys, corrupcions, doble moral, que reflecteixen bé la societat de l’època
en què va ser escrita (començaments del segle XX).
L’estil,
ja l’he anat comentant: és una obra dramàtica en tres actes i en vers.
De
tant en tant, és bo tornar als clàssics i gaudir-ne.
Gener
de 2026
