I tant que va ser sonat, aquell sopar! Tant, que, després de cinquanta anys, encara el recordo com si fos ahir.
Era l’època en què
estudiava a Barcelona. Com que no anava massa llarga de diners -els meus pares
feien l’esforç de pagar-me els estudis, la residència, el menjar i els viatges,
però per als capricis ja no arribava la paga-, em vaig buscar algunes feinetes.
Vaig treballar en una llibreria registrant i ordenant llibres, vaig fer classes
particulars a un nen malalt que no podia anar a l’escola, vaig fer de noia dels
encàrrecs per a una associació... Allí precisament vaig conèixer la Titi, una
traductora moderna, cosmopolita, alliberada, segurament separada i amb dos
fills, un brivall d’uns deu anys i una joveneta de set o vuit.
Alguna vegada, la Titi
m’havia contractat com a cangur dels seus nens. Els havia d’anar a buscar a
l’escola, que era a la part alta de Barcelona, per portar-los a casa seva, un
confortable pis del carrer Urgell. Allí havíem de jugar una estona o fer els
deures i, de seguida, els havia de donar el sopar. Suposo que abans es banyaven
i es posaven el pijama. La seva mare ja m’havia donat instruccions sobre
l’àpat, que era consistent i estava ja preparat a la nevera. Jo només l’havia
d’escalfar.
Quan acabaven, tenia
ordres de fer-los anar a dormir aviat -potser a les vuit- perquè a l’endemà
matinaven. No recordo si dormien junts o separats i si s’adormien fàcilment o
m’havia d’estar amb ells una estona. El que sí recordo és que després sopava jo
-del que hi havia a la nevera- i em posava a llegir en una butaca tova de la
sala.
Estar en aquella casa
-on no hi havia cap presència masculina adulta- em produïa un benestar morbós i
em feia somniar desperta. Potser jo, algun dia, també viuria en un pis com
aquell, ple de plantes d’interior, i podria relaxar-me en una butaca o un sofà
confortables, entapissats de roba de flors i anar d’aquí d’allà sentint-me
l’espai com a meu.
Quan ella arribava, em
devia preguntar com havia anat la tarda, jo li devia explicar el que havíem
fet, ella em devia pagar i jo tornava a la meva residència del carrer de Llúria,
habitació compartida -i amb dret a cuina-, que em va acollir durant els meus
cinc anys de carrera, junt amb onze noies més.
Un dia, però, la Titi
em va trucar per fer-me una proposta una mica més arriscada que la de cuitar
els nens una tarda. Resulta que li havia sortit una feina de tres o quatre dies
a Mallorca, per fer de traductora en un congrés i que necessitava una cangur -havia
pensat en mi- que s’instal·lés a casa seva i es fes càrrec dels seus fills
mentre ella havia de ser a fora. Evidentment, mentre ells serien a l’escola, jo
podria anar a classe, fer el que volgués, entrar i sortir, perquè em donaria
les claus. A més, em deixaria menjar a la nevera per tot aquell temps -era molt
bona cuinera, tot i que els seus guisats eren molt diferents dels que fèiem a
casa nostra. “Però -em va dir-, perquè et pugui detallar tot el que has de fer
i concretar les condicions, demà, podries venir a sopar a casa.”
Jo estava decidida a
acceptar aquella proposta que, a més de proporcionar-me uns dinerons, em
permetria viure uns dies màgics: dormiria en un llit ample, em despertaria a
les sis en punt, això sí, però amb una ràdio que em donaria les notícies o
m’oferiria música, esmorzaria ous ferrats amb cansalada, deixaria els nens al bus a les vuit del matí i, fins a
les quatre de la tarda en què els havia d’anar a buscar, quedaria alliberada
per anar a la facultat o per estudiar en aquella casa, en una escrivania de fusta
noble o per passar estones llegint entre coixins i sentint l’escalfor del sol
matinal que entrava pel finestral encortinat. Què més podia somniar?
A l’endemà a la tarda,
vaig anar cap allà tota arregladeta, però abans de pujar al pis, vaig passar
per una pastisseria de les bones i vaig comprar un pastís Sacher, que em va
costar un ull de la cara, si tenim en compte els magres ingressos meus en aquella
època.
La Titi em va rebre
parladora i eufòrica com sempre i em va fer passar a la cuina, on els nens
estaven sopant. Van obrir el pastís, alegres, la mare el va encetar i, abans
d’oferir-los-hi, em va dir: “En vols?” I jo vaig dir: “No, després, ara que en
mengin ells”. I van fer postres de les bones, aquell dia.
El meu record s’esfuma
i la pròxima imatge que em ve a la ment és la d’ella xerrant al sofà flonjo i
florejat de l’estança oferint-me un vas de wisky i senvint-se’n un altre
d’igual, i parlant dels detalls d’aquells dies, que eren molts.
En un moment de la
conversa, ella em va dir: “Quieres algo de cenar, yo no ceno nunca”. I jo, que
avui li hauria dit: “Doncs sí, porta’m un tall de pastís o una mica de pa amb
formatge”, en aquells temps, que encara no m’havia desprès de la meva timidesa,
li vaig dir que no. I em vaig beure aquell vas de wisky amb gel, que mai abans
havia tingut ocasió de provar. I vaig sortir d’aquella casa totalment marejada.
Feina vaig tenir a pujar a l’autobús que m’havia de portar fins a casa. Recordo
el rodament de cap, el buit a l’estomac i la tremolor a les cames que sentia
quan vaig obrir la porta del pis, em vaig asseure i vaig demanar a les meves
companyes que em fessin una truiteta, que jo no podia donar un pas més.
Aquell sopar va ser
motiu de conversa, riotes i comentaris de les dotze dones d’aquell gineceu,
durant molt de temps.
