LLEGIM?

 VERGÉS, Salvador, Els pergamins de l’Alguer, Barcelona, Ed. Viena (Col. Narrativa,                                           86), 2023

 

Aquest llibre el vaig veure exposat i recomanat a la Biblioteca de Nou Barris i, com que tenim previst viatjar a Sardenya, em va fer gràcia llegir-lo.

La primera part de la novel·la ens transporta a mitjan segle XIV i ens situa a l’Empordà i a l’Alguer.

Narra la història de l’Ermessenda, una noia poc comú en aquell temps,  perquè el seu pare, que era escrivà i treballava pel baró de Vila-Sacra, li havia ensenyat a llegir i a escriure, copiava pergamins i dibuixava tant o millor que ell. Però sempre en secret perquè, en aquella època, a una dona el baró ni ningú no li hauria donat feina.

La història de l’Ermessenda es narra a partir de la mort del seu pare, quan ella tenia 16 anys.

Un narrador en tercera persona va relatant els fets, fent salts enrere per informar sobre els antecedents de la noia i de com havia quedat orfe de mare molt petita per un tràgic accident.

La seva vida, que passa entre l’Empordà i l’Alguer, és una lluita constant contra la misèria, la injustícia, l’espera i l’adversitat. Però coneix bona gent, que l’ajuda en moments crítics. Pel narrador sabem que ella, per deixar constància de les seves desgràcies, les va relatant en bocins de pergamí que guarda en una arqueta, com un tresor. Quan veu que el seu secret perilla, amaga l’arca sota una rajola de la torre de la muralla de l’Alguer, on havia viscut reclosa un temps.

Quan la història de l’Ermessenda sembla que ja ha arribat al desenllaç feliç, després de tantes contrarietats, s’atura i ve la segona part, ambientada als anys seixanta del segle XX.

La nova protagonista és una escriptora, M. Mercè Cataldi, algueresa, que ha estudiat Filosofia i Lletres i Paleografia a la Universitat Central de Barcelona i té la sort de poder llegir els pergamins de l’Ermessenda, que han trobat uns paletes mentre reconstruïen la muralla algueresa. Es proposa fer un llibre, que es titularà Els pergamins de l’Alguer, i que  reconstruirà la vida de l’Ermessenda i de la seva família.

Aquesta segona part està escrita en primera persona, des del punt de vista de l’escriptora.

Al final, l’autor ens torna al segle XIV i ens transcriu una carta, escrita pel fill de l’Ermessenda i dirigida a un monjo del Monestir de Sant Pere de Rodes, que intervé molt en la història. Gràcies a ella, els lectors podem concloure la història de la primera part, allargant-la uns anys més.

 El llibre m’ha interessat per diversos aspectes:

-       Per la part històrica: l’època (1354) en què Pere el Cerimoniós, casat amb Leonor de Sicília, nolieja centenars de vaixells, milers d’homes i cavalls, per lluitar contra els defensors de la família Arborea i mantenir els seus dominis. Tota aquesta comitiva va sortir de la badia de Roses.

-       Per la recreació de la societat medieval, estamental i desigual.

-       Pel paper dels escrivans reials, molt lligats als monestirs perquè, en aquella època, eren els monjos els que sabien llegir i escriure. Ells havien de plasmar a les cròniques allò que el rei o el noble els dictava, que no sempre era la veritat.

-       Pel coneixement sobre la vida de les dones en aquell temps i els abusos a què estaven sotmeses.

-       Per tot el que es narra a la segona part sobre la vida universitària i el compromís polític dels estudiants. És el que jo vaig viure en els anys dels meus estudis universitaris.

-       Per les referències a la Barcelona d’aquell temps.

 

Per tot això i perquè el llibre està escrit en un llenguatge amè, que facilita la lectura, el recomano.

                                                                                               Setembre 2024