RETALL

 Aquell dia havia estat esgotador. A part dels assumptes que tenia pendents damunt de la taula, vaig rebre moltes trucades que em distreien del que estava fent. I el Dani em va interrompre vàries vegades per preguntar-me coses que ell ja hauria de saber. Finalment vaig poder escapolir-me i anar cap a casa.

Al carrer vaig obrir el mòbil i vaig mirar els missatges. Tretze! Vaig obrir només els dos que m’interessaven: El del Pep, que em deia: “Amor, el Marc ha passat un matí excel·lent: 2 bibis, passeig i dormir. Jo, he pogut fer trucades i treballar una estona. L’Asha ha arribat. Bibi preparat, li donarà quan es desperti. Marxo a l’estudi. Kisses.” El de la mama: “Nena, carinyo, estic bé. Ara marxo amb les amigues a dinar i després anem al Lliure, avui. No seré a casa fins a les 10. Atxuxons al Marc.”

Podria agafar el Bus, però no arribarà fins d’aquí a tretze minuts, i la parada de metro està massa lluny. Per tant, vaig a peu, pel parc. Camino de pressa. Friso per arribar a casa, però sento refilar els ocells que, a la tarda, xisclen com bojos, i em ve la flaire de la tarongina dels parterres. Hi ha sentits que actuen aliens a les nostres distraccions. Em vull concentrar en la meva feina de mare. Vull estar amb el Marc les poques hores que soc a casa, no vull pensar en res més, però no puc estar-me de gaudir dels diferents verds dels desmais, les moreres, els pins, les acàcies, les xicrandes, i el morat de les pruneres bordes. Vull estar amb el Marc però el meu cap torna a la feina, els expedients, els atestats...

Arribo, obro el portal, pujo a peu, obro la porta. Sento l’Asha parlant fluixet. Entro a la sala. L’està manyegant i el nen la mira i riu. És un encant, aquesta noia. El crido: “Marc, bonic, que ha arribat la mami. Ai, dolcet meu!” L’agafo i es posa a plorar amb ràbia. L’Asha es queda perplexa: “Però si fins ara ha estat super tranquil! No ho entenc.”

És que em fa pagar les hores que l’he deixat. I va plorant. El passejo. Plora. Acomiado la cangur, que marxa confosa. Vaig amb el nen a la cuina. Necessito relaxar-me. Em preparo un vermut, unes patates, unes olives i anxovetes. “No ploris, rateta, que ara anirem a fer el vermut.”

Amb el nen al coll, vaig fent viatges cap al terrat. Primer les olivetes, després les patates, després les anxoves. Mmmm. Finalment, el got amb l’Izaguirre, el gel i la llimona. Tot a punt. M’assec. Respiro. El Marc es va tranquil·litzant, i jo, també. Una oliva, un glop, una patata, un glop, una anxova, un glop. El meu cap torna al despatx. Els de Multitex em pressionen, però jo he de valorar els pros i els contres.

Agafo distreta una anxova, la cargolo, la punxo amb el punxó i, inconscientment, la meva mà s’apropa a la boqueta del Marc, que tasta la salabror de l’escabetx i es posa a plorar, tot tancant els llavis.

M’adono del que he fet. M’esvero. Li frego els llavis amb el mocador. Escup bava. Plora.

Potser sí que hauria de fer cas al Pep i deixar alguns casos...