UN SOPAR PER RECORDAR

I tant que va ser sonat, aquell sopar! Tant, que, després de cinquanta anys, encara el recordo com si fos ahir.

Era l’època en què estudiava a Barcelona. Com que no anava massa llarga de diners -els meus pares feien l’esforç de pagar-me els estudis, la residència, el menjar i els viatges, però per als capricis ja no arribava la paga-, em vaig buscar algunes feinetes. Vaig treballar en una llibreria registrant i ordenant llibres, vaig fer classes particulars a un nen malalt que no podia anar a l’escola, vaig fer de noia dels encàrrecs per a una associació... Allí precisament vaig conèixer la Titi, una traductora moderna, cosmopolita, alliberada, segurament separada i amb dos fills, un brivall d’uns deu anys i una joveneta de set o vuit.

Alguna vegada, la Titi m’havia contractat com a cangur dels seus nens. Els havia d’anar a buscar a l’escola, que era a la part alta de Barcelona, per portar-los a casa seva, un confortable pis del carrer Urgell. Allí havíem de jugar una estona o fer els deures i, de seguida, els havia de donar el sopar. Suposo que abans es banyaven i es posaven el pijama. La seva mare ja m’havia donat instruccions sobre l’àpat, que era consistent i estava ja preparat a la nevera. Jo només l’havia d’escalfar.

Quan acabaven, tenia ordres de fer-los anar a dormir aviat -potser a les vuit- perquè a l’endemà matinaven. No recordo si dormien junts o separats i si s’adormien fàcilment o m’havia d’estar amb ells una estona. El que sí recordo és que després sopava jo -del que hi havia a la nevera- i em posava a llegir en una butaca tova de la sala.

Estar en aquella casa -on no hi havia cap presència masculina adulta- em produïa un benestar morbós i em feia somniar desperta. Potser jo, algun dia, també viuria en un pis com aquell, ple de plantes d’interior, i podria relaxar-me en una butaca o un sofà confortables, entapissats de roba de flors i anar d’aquí d’allà sentint-me l’espai com a meu.

Quan ella arribava, em devia preguntar com havia anat la tarda, jo li devia explicar el que havíem fet, ella em devia pagar i jo tornava a la meva residència del carrer de Llúria, habitació compartida -i amb dret a cuina-, que em va acollir durant els meus cinc anys de carrera, junt amb onze noies més.

Un dia, però, la Titi em va trucar per fer-me una proposta una mica més arriscada que la de cuitar els nens una tarda. Resulta que li havia sortit una feina de tres o quatre dies a Mallorca, per fer de traductora en un congrés i que necessitava una cangur -havia pensat en mi- que s’instal·lés a casa seva i es fes càrrec dels seus fills mentre ella havia de ser a fora. Evidentment, mentre ells serien a l’escola, jo podria anar a classe, fer el que volgués, entrar i sortir, perquè em donaria les claus. A més, em deixaria menjar a la nevera per tot aquell temps -era molt bona cuinera, tot i que els seus guisats eren molt diferents dels que fèiem a casa nostra. “Però -em va dir-, perquè et pugui detallar tot el que has de fer i concretar les condicions, demà, podries venir a sopar a casa.”

Jo estava decidida a acceptar aquella proposta que, a més de proporcionar-me uns dinerons, em permetria viure uns dies màgics: dormiria en un llit ample, em despertaria a les sis en punt, això sí, però amb una ràdio que em donaria les notícies o m’oferiria música, esmorzaria ous ferrats amb cansalada, deixaria  els nens al bus a les vuit del matí i, fins a les quatre de la tarda en què els havia d’anar a buscar, quedaria alliberada per anar a la facultat o per estudiar en aquella casa, en una escrivania de fusta noble o per passar estones llegint entre coixins i sentint l’escalfor del sol matinal que entrava pel finestral encortinat. Què més podia somniar?

A l’endemà a la tarda, vaig anar cap allà tota arregladeta, però abans de pujar al pis, vaig passar per una pastisseria de les bones i vaig comprar un pastís Sacher, que em va costar un ull de la cara, si tenim en compte els magres ingressos meus en aquella època.

La Titi em va rebre parladora i eufòrica com sempre i em va fer passar a la cuina, on els nens estaven sopant. Van obrir el pastís, alegres, la mare el va encetar i, abans d’oferir-los-hi, em va dir: “En vols?” I jo vaig dir: “No, després, ara que en mengin ells”. I van fer postres de les bones, aquell dia.

El meu record s’esfuma i la pròxima imatge que em ve a la ment és la d’ella xerrant al sofà flonjo i florejat de l’estança oferint-me un vas de wisky i senvint-se’n un altre d’igual, i parlant dels detalls d’aquells dies, que eren molts.

En un moment de la conversa, ella em va dir: “Quieres algo de cenar, yo no ceno nunca”. I jo, que avui li hauria dit: “Doncs sí, porta’m un tall de pastís o una mica de pa amb formatge”, en aquells temps, que encara no m’havia desprès de la meva timidesa, li vaig dir que no. I em vaig beure aquell vas de wisky amb gel, que mai abans havia tingut ocasió de provar. I vaig sortir d’aquella casa totalment marejada. Feina vaig tenir a pujar a l’autobús que m’havia de portar fins a casa. Recordo el rodament de cap, el buit a l’estomac i la tremolor a les cames que sentia quan vaig obrir la porta del pis, em vaig asseure i vaig demanar a les meves companyes que em fessin una truiteta, que jo no podia donar un pas més.

Aquell sopar va ser motiu de conversa, riotes i comentaris de les dotze dones d’aquell gineceu, durant molt de temps.