LLEGIM?

 REDONDO, Dolores, El guardià invisible. Traducció de Laia Font i Núria Garcia,                                 Barcelona, Ed. Columna, 2012

 

De Dolores Redondo fa temps que me’n parlava la meva cunyada Irene i de com havia llegit amb deler la seva trilogia sobre la vall navarresa de Baztan. Fins i tot en un viatge que van fer pel nord d’Espanya, van fer una visita al poble d’Elizondo.

Va ser fa pocs dies que, essent a casa seva, vaig veure els llibres a la prestatgeria i l’hi vaig demanar el primer.

L’he llegit en poc temps perquè és d’aquelles novel·les que enganxen. L’autora sap captar l’interès presentant-te els fets de gota en gota i deixant-te sempre alguna incògnita que tens ganes de descobrir. A mesura que vas avançant la lectura, intentant assabentar-te de qui va ser l’autor dels assassinats de tres nenes adolescents trobades vora el riu, vas coneixent històries familiars, secrets tèrbols d’infantesa velats durant molts anys, històries de bruixes, pràctiques del tarot. Tot descrit amb tanta minuciositat i detallisme que fa que el lector es trobi en els llocs on passen els fets, que es trobi passejant pels carrers d’Elizondo, l’església, que senti la humitat de la pluja i el fred del febrer, que senti la remor del riu al seu pas per la ciutat. Quan algun personatge és al bosc, és com si hi estiguéssim nosaltres, trepitjant la fullaraca seca, entrant en els espais més frondosos, descobrint coves i “caseríos” abandonats, que podrien ser amagatalls de qualsevol assassí o de qualsevol animal.

L’elenc de personatges és molt divers, tot i que la protagonista, Amaia Salazar, és inspectora de policia i es mou en un ambient de comissaries, sales d’autòpsies, laboratoris, vorejada d’inspectors, guàrdies civils, policies, forenses, però també de la seva família, que té un obrador on fan pastissos de gran qualitat. Tota l’acció passa a la vall del Baztan, però els personatges es mouen per Pamplona, Ainsa, Irun... i alguns estan relacionats amb altres països, com Amèrica, França, Holanda, Rússia.

Un llibre molt engrescador que, com totes les novel·les negres, té moments ben truculents.

Ara ja em disposo a començar el segon que, amablement, la Irene m’acaba de portar.

                                                                       Maig de 2024