NOVEMBRE

 

LLEGIM?

 Lluvich Segarra, Marta, Àssua. El món en una vall. Il·lustracions de Toni Ribas Vall. Juneda, Ed. Fonoll, 2025

Va ser fa pocs dies: els meus consogres tornaven d’Altron i em van dir que tenien una cosa per a mi. Em vaig esperar i em van regalar aquest llibre dedicat. Ells coneixen l’autora que, amb aquest llibre, pretén perpetuar la vida de la Vall d’Àssua de fa uns anys.

Van pensar que ella i jo teníem punts en comú -les dues havíem recuperat la memòria d’un poble- i per això me’l van regalar.

Quan vaig llegir el text que em va escriure a la primera pàgina, em vaig emocionar. Mai m’havien fet una dedicatòria tan llarga i tan personal. Diu així:

 ”Per a l’Antonieta, Aquest llibre parla de les nostres mares, padrines, veïnes i amigues. Reivindica el paper de la dona i els testimonis d’Altron. Parla de records que es perdran si no queden escrits.

I parla de tu, persones que s’estimen la vida de poble, el món rural, però sobretot la seva gent.

Parla d’Altron, però podria parlar d’Almoster.

I parla de nosaltres que hem volgut escriure la història dels nostres pobles per evitar que s’acabi perdent.

Marta”

Després d’això ja sabia que el llibre m’agradaria i el vaig començar de seguida.

L’estructura en 12 capítols, tants com mesos de l’any, i parla de 12 temes:

1.- Gener. Dones de muntanya. Exalça les dones de muntanya, explica com vivien i el què feien, com s’ajudaven mútuament i els valors que transmetien als seus fills.

2.- Febrer. La partida de botifarra al bar del poble. Parla del costum dels homes d’anar al bar a fer la botifarra, un joc que estava vedat a les dones.

Es troben al diumenge a la tarda, únic dia de descans per als pagesos, en què es donen una mica de respir.

El bar de què parla és el de l’hotel del poble -la Casa Roch-, que regenta un germà del meu consogre.

3.- Març. Remeis que curen el cos i l’ànima. Parla dels remeis casolans i les dones que hi entenien.

4.- Abril. Creences. La Mare de Déu de Montserrat. Ens conta que, en un camí proper al poble, hi ha una capelleta amb la marededeu de Montserrat a qui les gent del poble té gran devoció. Per això van quedar compungits i preocupats un dia que els la van robar. Sort que, potser per alguna intervenció especial, va tornar a aparèixer.

5.- Maig. Tradicions ancestrals. Parla d’algunes tradicions. Per exemple, la benedicció del llorer el diumenge de rams i de la baixada de les falles -fustes- enceses muntanya avall fins arribar al poble. Al poble hi havia una dona que era capaç d’aturar les tormentes.

6.- Juny. L’Hort és vida. La primera tomata. Tracta dels horts del poble i de les primeres tomates. Parla d’Enviny, un poblet de la vall que s’ha quedat molt despoblat i de com les dones s’intercanvien llavors.

7.- Juliol. Reciclatge pagès. Fa una exaltació del bon pagès, un home estalviador i ho lliga amb l’hàbit actual de reciclar les deixalles. També parla dels jocs infantils d’abans.

8.- Agost. La Festa Major. 1,2,3... canvi de parella. Fa una descripció tan viva de com eren les festes majors, que et sap greu no haver-les viscut. Transcriu un fragment d’un altre llibre on l’autora explica, amb el seu parlar característic, com recorda la festa major i els balls dels diumenges.

9.- Setembre. L’home del temps. Parla del canvi de temps a la tardor, que al Pallars és més intens que a la costa. Parla del Benito, un home del poble que es dedica a registrar el temps que fa cada dia, des de fa molts anys. També diu que els animals senten el canvi de temps, i també els núvols que es posen per sobre el Montsent, que indiquen pluja.

10.- Octubre. El valor d’un bastó de quinquilaina. Se centra en l’art de fer bastons d’alguns personatges. Acaba dient: “...el bastó és més que un bastó: és eina de treball, és patrimoni, és coneixement, és ofici, és amor, és herència”.

11.- Novembre. El dia del mondongo. Explica la matança del porc a les cases de pagès. Tot el que es feia durant el dia i de com les famílies veïnes anaven a ajudar, de la mateixa manera que, quan els tocava a elles, els altres veïns, també acudien a donar-los un cop de mà.

12.- Desembre. El telèfon que comunica amb el món. En aquest capítol ens recorda la manera de comunicar-nos quan van aparèixer els primers telèfons. Només hi havia un aparell al poble, en una casa particular, que feia de centraleta, i tothom hi havia d’anar si volia parlar amb algú d’un altre poble. O, si trucaven de fora, la gent de la casa del telèfon, havia d’anar a avisar a la persona sol·licitada per dir-li que, al cap de deu minuts, tornaria a trucar. Anades i vingudes, corredisses i, sobretot, poca intimitat. Els amos del telèfon, podien escoltar totes les converses del poble. Parla dels “llistins” on hi havia la relació de tots els que, més endavant van tenir telèfon, de les cabines telefòniques. I, finalment, els mòbils.

A part de posar per escrit els trets principals dels pobles de la vall, tal com vivien abans. L’autora empra un llenguatge viu i emotiu, ple d’enumeracions sinonímiques, de diàlegs en què posa la veu de la gent del poble, esmentats amb noms i renoms, i transcriu la manera de parlar d’aquelles terres. Totes les històries, les explica amb tanta emoció i, de vegades, en present, que el lector s’hi troba dins i s’ha d’implicar per força en aquest món. També cita altres llibres que parlen del Pallars o del Pirineu, en general. Explica no només el que veu sinó que s’entreté a parlar de sons, d’olors, de tactes, implica tots els sentits del lector. Un llibre interessant i ple de sensibilitat. Molt recomanable.

                                                                       Octubre 2025

 

OCTUBRE

 

LLEGIM?

 O’FARRELL, Maggie, Visc, i visc, i visc. Disset topades amb la mort. Traducció de Marc                                       Rubio, Barcelona. Ed. L’altra editorial, 2019

 

D’aquesta autora ja havia llegit l’Estranya desaparició d’Esme Lennox, que no em va agradar tant com el llibre que ara comento.

Aquest, sembla autobiogràfic, però podria no ser-ho, perquè els recursos dels escriptors són infinits.

L’autora explica setze moments en què ha escapat de la mort per pura carambola. Des de la vegada que, en plena muntanya solitària, va trobar-se un home amb males intencions, fins un dia que va estar a punt d’ofegar-se. Perills a molts llocs de la geografia: Cambridge, Filipines, Amèrica del Sud, Oceà Índic, un poblet xinès vora una muntanya budista, Praga, Londres, França, Tanzània, Itàlia...

Ella, al llarg de la vida, ha fet innombrables feines, des de les pròpies d’una  adolescent que vol independitzar-se, fins a feines més estables, com oficinista i periodista de viatges. Ha tingut diferents parelles, ha viscut sola i, finalment, s’ha quedat amb el Will, amb qui ha tingut tres fills.

L’últim capítol no parla dels seus perills, sinó els de la seva filla, que ha de viure amb un problema mèdic important.

Tots aquests moments límit, els narra amb tant de detall que et fa viure cada un dels moments com si t’hi trobessis. És un llibre que et sacseja, que et fa veure la vulnerabilitat de la vida. Que, per una part, t’espanta, i, per l’altra, et convida a gaudir de la vida.

Estructura el llibre en 17 capítols i, per títol els posa la part del cos que es va veure afectada pel perill: coll, pulmons, crani, intestins...

Empra diferents recursos narratius. El més freqüent és el de desdoblar-se i parlar d’ella amb tercera persona.

El que més m’ha agradat del llibre és la capacitat narrativa de l’autora i la tensió a què et sotmet en cada conte-capítol.

Totalment recomanable.

                                                                       Setembre 2025

 

 

LLEGIM?

 ZGUSTOVA, Monika, Menta fresca amb llimona. Barcelona, Ed. Enciclopèdia Catalana,                         (Col. Proa, 121), 2002

La història d’un llibre és ben efímera. Quan han passat uns anys de la seva edició -si no és un clàssic o un rècord de vendes-, l’editorial envia el llibre a un magatzem perquè el trinxin o el cremin.

Al juny passat vaig acompanyar el meu germà Pere a un poble vora de Lleida per recuperar uns exemplars d’uns contes seus, de la col·lecció A poc a poc, que estaven a punt de desaparèixer.

Vam entrar en una nau enorme plena de pallets farcits de llibres, diccionaris, volums de col·leccions: tot per ser eliminat.

La persona que ens va atendre ens va deixar agafar tants contes com vam voler (quasi tots repetits) i també hauríem pogut prendre més material. A terra, plens de pols, hi havia un llibre de poemes del Joan Margarit i aquesta novel·la de Monika Zgustova, el nom de la qual em sonava.

Vaig pensar que els havia de salvar de la crema i me’ls vaig emportar.

Els llibres de poemes els llegeixo a poc a poc, avui un, demà dos, mai tot el llibre sencer. I els alterno amb d’altres llibres d’altres poetes, però la novel·la ha estat la lectura de les meves vacances, molt mogudes i agitades i amb poc temps per llegir.

Menta fresca amb llimona, és un llibre intranscendent. Més que explicar una història és una reflexió sobre la vida i els sentiments de tres persones: un jove rus, Vadim; una pintora americana d’origen rus, Patricia Pavloff, i una amiga seva, Radhika, americana també però d’origen àrab.

El Vadim coneix la Patrícia a Sant Petersburg i queda encisat pels seus quadres. Com que s’assabenta que viu en una casa prop de Sitges, decideix anar a passar uns dies en aquest poble de platja, a milers de kilòmetres de la seva terra. Contactar amb ella no li és fàcil, però finalment té l’oportunitat de proposar-li de fer un llibre sobre la seva pintura.

Al llarg de la novel·la veiem les personalitats d’aquests tres éssers marcades per la seva història. Sobretot la de Vadim queda aclarida per uns capítols en cursiva on explica la vida que ha portat el seu pare des que va viure un fet traumàtic com a soldat rus quan van ocupar Praga i que ha marcat la seva vida posterior.

La relació entre els tres és poc clara. No se sap ben bé què pretén cada u en respecte l’altre. És una descripció lenta -massa lenta- dels sentiments del noi envers la pintora, primer, i la seva amiga després. Unes pinzellades de sensualitat que no arriba enlloc. És la narració de les seves anades a la casa on viuen elles, de les traves que es troba. El paisatge de Sitges, el mar i la terra endins queda ben descrit i ben viscut pel protagonista, que es deixa portar pel tedi d’aquell calorós estiu i els moments de soledat a que es veu sotmès pel caprici d’elles. És un llibre que m’ha fet patir, perquè no he trobat gens plaent s i gratificants les relacions humanes que s’hi narren.

Però potser algú altra fruirà més d’aquesta lectura. Això tenen els llibres: no provoquen la mateixa reacció a totes les persones.

                                                             Agost de 2025

 

SETEMBRE

 

AGOST

 

LLEGIM?

SAUCIER, Jocelyne,   Plovien ocells. Traducció de Marta Hernández  Pibernat.                                                     Barcelona, Ed. Minúscula, (Col.Microclimes, 25), 2024

La raó de començar a llegir un llibre, per a mi, és quasi sempre una carambola. El cas d’aquest llibre és totalment casual.

Era una tarda de juliol, anava al Romea a veure El Gegant, que interpreta el J.M. Pou i, en arribar al teatre, em vaig adonar que m’havia confós d’hora i que em sobrava molt de temps. Això em va contrariar perquè no portava res per llegir a la bossa. Vaig vagarejar pels carrers del Raval, buscant alguna biblioteca, però vaig topar amb la llibreria Nocturana, al carrer Peu de la Creu. A l’entrada, un expositor amb uns quants llibres, entre els quals, aquest. Era petit i de títol suggerent. Vaig llegir la contraportada i la informació sobre l’autora, canadenca, com la meva professora d’anglès. Tenia molts punts per ser escollit, però vaig entrar per repassar els altres llibres. Al fons de la llibreria, un sofà ple de coixins semblava esperar-me. Vaig comprar el llibre i el vaig començar a llegir asseguda còmodament, convençuda que havia fet una bona elecció.

          És la història de tres vells que s’han apartat del món a un bosc del nord del Canadà. Allí viuen la seva vida en la llibertat més absoluta. Només dos xicots, l’Steve i el Bruno saben de la seva existència i són els que els porten el que necessiten a canvi d’un favor que els proporciona diners.

          Un dia hi fa cap una fotògrafa que busca supervivents dels Grans Incendis que es van produir al 1916. Va darrera d’un tal Boychuck, que és un dels tres vells, que ha mort fa poc. Parla amb els altres dos, que es mostren hermètics i desconfiats. Se’n va prometent-se tornar.

          Però abans de fer-ho, els vells reben una altra sorpresa: la tieta del Bruno, una velleta menuda i fràgil que no vol tornar al centre psiquiàtric on ha estat tancada fa molts anys. La seva presència revolucionarà la plàcida vida libertària dels vells.

La fotògrafa torna i es fa molt amiga de la nova habitant de les cabanes del bosc.

Passen moltes coses en poques pàgines, però el més important és gaudir de l’estil de l’autora, que escriu meravellosament. Té la capacitat de presentar-te els fets de tal manera que et sents molt a prop dels personatges. L’entorn que han escollit està descrit minuciosament, el que es veu, el que se sent, les olors... També palpem els sentiments dels personatges. En menys de dues-centes pàgines, els veiem evolucionar, sentir, emocionar-se. Quasi sempre el narrador és omniscient y parla en tercera persona, introduint alguns diàlegs, però, en els primers capítols, és el propi personatge qui parla, com per exemple, la fotògrafa, que inicia la narració, el Bruno i l’Steve.

És un llibre totalment recomanable i molt adequat per portar-lo a la bossa, quan vas de vacances, perquè pesa molt poc. Bon estiu.

                                                                                                         Juliol 2025

 HA-LEVI IBN KHASDAI, Avraham ben Xemuel, El Príncep i el Monjo. Traducció de Teresa Calders i Artís. Edicions Siderals, S.L. (Col.Tres Portals, 1), 2024

            Aquest llibre el vaig veure recomanat a la Biblioteca de Cabrils i, com que el títol em va cridar l’atenció, el vaig agafar, sense saber massa què em trobaria. He de confessar que, durant els primers capítols, em va costar d’adaptar-me a l’estil i al llenguatge, però una vegada hi has entrat, ja no sorprèn.

Es tracta de la llegenda de Barlaam i Josafat, que va arribar a Europa procedent de l’Índia, escrita en sànscrit, i va passar a occident, traduïda a diversos idiomes. En un principi es tracta de la joventut de Buda i el desvetllament del seu món interior que el portarà a la fundació del budisme. Però a mesura que aquestes doctrines es van anar escampant, cada cultura s’ha fet seu el llibre i les diverses religions l’han adaptat a les seves doctrines. Això explica que se n’hagin trobat tantes versions.

Al començament, la història va d’un rei gran i poderós que, a les seves velleses té un fill. Un endeví li pronostica que de gran seguirà la vida monacal i viurà amb l’esperança del món venidor. Llavors ell, ple de por i d’ira, fa construir una ciutat en una illa del seu regne i el fa portar allà acompanyat dels seus criats més fidels, per protegir-lo del mal d’aquest món: les malalties, les pestes, les epidèmies, la mort, els sepulcres, per tal que només tingués experiències bones i plaents.

El rei també va fer perseguir tots els monjos que trobà en el regne i, els que no van morir a les seves mans, van haver de marxar cap a altres terres. I així va créixer el noi, ignorant de les veritats que aquells homes de Déu predicaven.

Però va arribar un moment, quan ja era gran, que va saber d’un home que vivia pobrament amagat a les muntanyes. El va fer venir on era ell i, encuriosit per aquella vida de meditació i sacrifici que portava, li va demanar que li ensenyés tot el que l’empenyia a tenir aquell comportament i aquella pau d’esperit.

Llavors, a través dels diàlegs entre el príncep i el monjo, ens anem assabentant de tota la tradició filosòfica medieval i, en aquest cas concret, del judaisme català d’aquell temps. El príncep, ple d’inquietuds i dubtes, li fa preguntes al monjo i aquest li contesta.

Parlen dels temes que preocupaven -i preocupen- a la humanitat: el bé i el mal, la vellesa, la malaltia i la curació, la mort, l’amistat, l’amabilitat, el perdó, la modèstia, la saviesa, la intel·ligència, el respecte als progenitors, Déu. La recompensa o càstig que el Creador donarà a l’ànima quan es separi del cos. La importància del fons sobre la forma externa. No convé buscar l’impossible, allò que sabem que no podrem assolir.

Finalment, el monjo i el príncep, que havien arribat a un grau sublim d’amistat, s’han de separar. Aquell ha de seguir el seu camí i anar pel món il·lustrant altres persones, ensenyant-los el camí del bé. El príncep encara no està preparat per marxar del seu palau i es queda trist enyorant el monjo, meditant i practicant tot el que li ha ensenyat.

Abans de deixar la temàtica del llibre i passar a comentar-ne la forma, he d’esmentar l’escàs paper que hi té la dona en aquesta història. Es parla d’ella molt poques vegades i, quan ho fa, és per descriure algun comportament negatiu i fora de lloc. Es veu clarament que el paper de la dona era ben minse. Per exemple, quan explica que el rei a les seves velleses va tenir un fill i el que va decidir fer amb ell, en cap moment anomena la dona que el va infantar. També he de ressaltar la concepció tràgica del món i de la vida que es té en aquella època.

L’estil és propi de les obres medievals. L’autor empra un llenguatge arcaic i repetitiu, amb frases encadenades. El monjo, després de teoritzar sobre un tema, el glosa amb un epigrama en vers. En moltes ocasions li fa entendre els conceptes explicant-li paràboles. L’estructura sempre és la mateixa: El monjo explica un tema i després li diu: “això és com el que li va passar a...”, i el príncep li pregunta: “Què li va passar?”. Llavors ell li explica una història que aclareix el que ha dit abans. També és important el llibre per saber l’estat de la nostra llengua en el seu estat més primitiu.

Malgrat la sorpresa inicial, he llegit el llibre amb interès per tots els coneixements que aporta.

                                                                                                 

                                                                                                            Juliol 2025

JULIOL

 

LLEGIM?

SOLSONA, Ramon, El carrer de la xocolata, Barcelona, Ed Proa (Col. A tot Vent, 821),                                     2025

 

Aquest llibre el vam comprar per sant Jordi. Al Ramon Solsona el coneixem de fa anys perquè portàvem els fills a la mateixa escola de música. En aquella època li vaig llegir tres o quatre llibres i em van agradar.

A l’estiu passat, el vam trobar en un concert del Cor Xera, que celebrava 60 anys, i vaig tenir l’agradable sorpresa de retrobar-me amb l’Assumpta Solsona, professora de dibuix dels primers anys de l’Institut La Guineueta -el meu primer destí a Barcelona- i de saber que era germana de l’escriptor.

Així doncs, era obligat llegir-li aquest llibre.

Ha estat un plaer conèixer el dia a dia d’aquesta família de quatre fills, instal·lada en el barri de Gràcia, però també ha estat un estímul per recordar tantes i tantes coses que eren vigents en els anys cinquanta i seixanta a moltes cases i que ara s’han perdut per sempre.

Qualsevol persona de la nostra edat podria fer un llibre similar. Molts temes es repetirien, d’altres variarien lleugerament i d’altres serien específics de cada família. El mèrit del Ramon Solsona és que ha ampliat els seus records amb l’ajut dels seus germans i altres parents, que s’ha documentat per explicar els temes més genèrics referents a l’època i que ho ha sabut ordenar i dosificar amb la gràcia pròpia d’un escriptor consagrat.

Per tant, plaer pels assumptes que tracta, plaer perquè et fa volar la memòria cap als records personals i plaer pel gaudi de la forma en què ho explica.

La gent nascuda a mitjans del segle XX s’hi veuran reflectits i els més joves aprendran costums i maneres de fer d’una època no massa allunyada en el temps però sí en els continguts. Quin canvi que ha fet la societat!

No deixeu de passejar per les pàgines de El carrer de la xocolata i de deixar-vos portar de la mà de l’autor, que us anirà guiant pels viaranys dels records, que també seran vostres, i us ajudarà a distanciar-vos de vosaltres mateixos, com ha fet ell, tot mirant fotos antigues. Aquells nens petits, aquelles vides encara per fer, ara som nosaltres, amb les vides ja bastant fetes.

A gaudir, doncs, amb aquest exercici de prendre consciència del que hem estat i del que som.

                                                                       Juny 2025

JUNY

 

LLEGIM?

 DICKER, Joël, La veritat sobre el cas Harry Quebert. Traducció d’Imma Falcó.                                         Barcelona, Ed. La Campana, 2013

  

Aquest llibre me’l va deixar fa poc la meva cunyada Irene, sorpresa que encara no hagués llegit res del jove escriptor Joël Dicker.

Parla d’un novel·lista, també jove, Marcus Goldman que, després d’haver-se fet famós amb el seu primer llibre, li ve la crisi de l’escriptor, en què se sent incapaç d’escriure una altra novel·la que iguali la primera. Se’n va a veure un antic professor, a qui admira, Harry Quebert, per demanar-li ajut i consell. Aquest viu a Aurora, un petit poble de la costa Est, en una magnífica casa davant del mar, i és famós per haver escrit el llibre Els orígens del mal.

Som a l’any 2008, però ells fan referència a uns anys abans, quan es van conèixer a la universitat de Burrows, l’any 1998, on Harry donava classes de literatura i el Marcus n’era l’alumne avantatjat. Van forjar una profunda amistat.

A Aurora, Marcus, troba casualment una carta d’amor d’una tal Nola, de qui mai en Harry li havia parlat.

A partir d’aquí el professor li explica que la Nola era una noia de quinze anys a qui havia conegut l’any 1975, quan ell en tenia trenta-quatre, que van iniciar una història d’amor, però com que comprenia que no era viable, la volia tallar. Poc després la noia va desaparèixer en estranyes circumstàncies i mai més se’n va saber res.

Al cap de poc temps d’aquesta confessió, uns jardiners que plantaven unes flors al jardí de l’escriptor, van trobar un cadàver, que va resultar ser el de la Nola. A ell el van posar a la presó com a presumpte assassí i el poble d’Aurora va quedar commocionat.

El Marcus està segur que el seu amic és innocent i comença a investigar els fets que van ocórrer 30 anys enrere. Ajudat per un policia, el Gahalowood, comencen a parlar amb gent i a fer hipòtesis sobre el que podia haver passat. Descobreixen moltes coses sorprenents de molts personatges, que fan sospitar al lector, perquè tots podrien tenir motius per haver matat la noia.

Marcus ho escriu tot en un llibre que titula La veritat sobre el cas Harry Quebert. El llibre es publica, té un gran èxit i en Harry és alliberat.

Però un nou descobriment tira per terra “la veritat” del llibre i l’autor queda desprestigiat. Tot i això, la investigació continua i, al final, aquest jove escriptor sorrut, aconsegueix donar-nos la veritat del que va passar. Veritat que costa de pair perquè ens desmunta totes les certeses que havíem anat fabricant sobre els personatges. I ara, el lector ha d’esborrar de la ment la història passada i pair els fets sòrdids del personatges. En fi  que, en arribar al final, t’adones que, de totes les persones que conformen la història, poques en queden ben parades.

El que m’ha agradat més del llibre és la seva estructura. L’autor no fa un relat lineal, sinó que constantment ens situa en diverses èpoques: al 2008, que és del moment en què Marcus se situa per narrar la història i escriure’n un llibre, al 1998, quan va conèixer el professor, i al 1975 quan aquest va viure la història d’amor amb la Nola i van passar els fets luctuosos.

El lector ha de fer l’esforç de situar-se en el passat remot, en el passat més pròxim i en el present. Sovint, un fet que ja ha estat narrat, apareix repetit en boca d’un altre personatge, cosa que confirma al lector la suposada veracitat dels fets. També hem de destriar entre el que és la novel·la que llegim o les diferents novel·les que han escrit els escriptors protagonistes: L’origen del mal, Les gavines d’Aurora, La veritat sobre el cas de Harry Quebert, que també és el títol del llibre que estem llegint de Joël Dicker i que serà més complert que el que, en la ficció, escriu Marcus, perquè aquell té el desenllaç, que desmenteix les hipòtesis anteriors. Per tant, dit així, és un embolic, però llegit, el llibre enganxa molt, ja que, a cada capítol, hi ha una sorpresa que contravé el que havíem llegit abans.

Ha de ser molt difícil escriure un llibre d’aquestes característiques, perquè ha de gestionar la informació que va donant al lector amb comptagotes i, al final, tot ha de encaixar. És d’aquells llibres que et sap greu que s’acabin perquè l’autor ha estat capaç de submergir-te en un món ple de personatges sorprenents que sempre et desconcerten.

Desitjo que, so no coneixeu aquest autor, li feu un lloc entre les vostres lectures.

 

                                                             Maig 2025

JA FA SIS ANYS

 

LLEGIM?

 BOSCH, Xavier, La dona de la seva vida. Ed. Columna (Col. Clàssica, 1306), 2021

 

Aquest és el primer llibre del qual faig la crònica dues vegades. Me’l van regalar els meus cunyats de Balaguer. Em va fer il·lusió, perquè al Xavier Bosch l’havia descobert amb la novel·la Nosaltres dos i després n’havia llegit un altre -no en recordava el títol- perquè m’agradava la seva manera d’escriure fresca i natural, que enganxava.

Per tant, aquest el vaig començar poc abans d’anar a Menorca, amb la intenció d’emportar-me’l, i pensant que em faria passar unes vetllades molt agradables davant del mar.

Abans de marxar, però, vaig trobar la foto de la portada a les imatges guardades a l’ordinador, dins de la carpeta dels llibres llegits. Vaig buscar la carpeta de les cròniques fetes i allí hi havia la ressenya de La dona de la seva vida.  Era de l’any 2021. No feia pas tant! La vaig llegir. No en recordava res. Vaig dubtar si emportar-me el llibre i seguir llegint o si descartar-lo i començar-ne un altre.

Finalment, com que els pocs capítols que havia iniciat m’havien enganxat, vaig seguir. La “segona” lectura ha estat plaent, com segurament ho va estar la primera, però a cada novetat de l’argument, augmentava la sensació de desengany: per què la meva memòria em jugava aquella mala passada, quan jo presumeixo de tenir-ne m olta i de controlar-ho tot? Per què no tenia d’aquest llibre més que una vaga idea d’algun m oment concret? No tinc resposta. Només puc dir que he passat moments bons llegint-lo i que cada gir inesperat de la història m’ha colpit com si fos la primera vegada.

Us el recomano, com ho vaig fer en aquell escrit de fa quatre anys, que ara també reprodueixo.

                                                                       Abril 2025

 

 

Crònica feta el setembre del 2021

Del Xavier Bosch ja havia llegit un altre llibre (Nosaltres dos) que em va enganxar força. D’aquest en van fer molta propaganda per sant Jordi, però, com que en tenia molts a la llista, no el vaig arribar a comprar i, quan el vaig voler agafar de la biblioteca, em vaig trobar que tenia molts sol·licitants. Hi havia una llista d’espera de set o vuit persones en tots el centres de Barcelona que el tenien. Per tant, em vaig posar a la cua i, quan em van dir que m’havia arribat el torn, el vaig anar a buscar i el vaig començar a llegir pretenent alternar-lo amb els altres que tenia començats, però és tan amè i interessant i fàcil de llegir, que ha desbancat els altres i l’he llegit d’una tirada.

Tracta d’una família, els Estrada Vilalta i comença amb la mort de la mare, la Maria, una dona que malgrat que ja no hi és té molta entitat al llibre perquè la seva personalitat ha marcat el seu marit, el Seül i als seus tres fills, el Joel, el Raimon i la Victòria que, des de fa anys estan separats per raons de feina, però que s’han reunit per enterrar la mare i parlar dels assumptes més imminents del dia a dia del pare, que quasi té noranta anys.

El llibre et porta de la vida d’un personatge a la de l’altre, quasi sense adornar-te’n i el lector va entrant en cada història i se la fa seva gràcies a la perícia de l’autor. Aquest escriu molt bé quan fa de narrador, amb un llenguatge ric, ple de metàfores, comparacions, aclariments, observacions i comentaris que demostren la seva sensibilitat. Però en els diàlegs es deixa anar i crea un llenguatge col·loquial i distès, diferent per a cada personatge.

M’ha impressionat especialment el capítol 13, en que el pare es fa portar al cementiri i manté un monòleg amb la seva dona, natural, creïble, com qualsevol persona podria parlar amb la seva parella de tota la vida:

Ai, Maria, quina putada fer-se gran...

Perdona, no he vingut aquí a plorar. Estic fort, jo.

Has vist quina corbata duc? Em va fer il·lusió trobar-la i vaig pensar, calla, ja sé quin dia me la posaré. És la manera que tinc de dir-te hola. I que et trobo a faltar. I que t’he estimat molt. La manera de donar-te les gràcies per tots aquests anys de... Això nostre ha estat bé, oi? Jo n’estic convençut. I orgullós. Tranquil·litat, confiança... Dies millors que d’altres, moments bons, d’altres que la vida ens ha ventat algun bolet, però els núvols sempre acaben passant... Potser hauríem pogut fer més? A bona hora... I arriscar-nos i fer algun d’aquells plans que fèiem al llit, ho vèiem claríssim, i l’endemà a l’hora d’esmorzar ja quedava arraconat perquè el dia a dia...

I també m’ha impressionat el que fa dir a dos dels germans Estrada:

-          Un germà és un tros d’infantesa.

-          Un germà és el tros d’infantesa que no perdràs mai.

 

Quant a la temàtica, tot i que sembla que el tema principal hauria de ser la pèrdua de la mare i la situació com queda la família després de la seva mort, a mesura que avança el llibre va agafant cos el tema dels nens robats i la xarxa que hi va haver durant més de vint anys per fer creure a alguns pares que el seu fill s’havia mort i, en canvi, el nadó era venut a un alt preu a un matrimoni d’una altra part d’Espanya que desitjaven un fill. També es tracta el tema de l’homosexualitat, la separació de les parelles i, fins i tot, hi ha uns quants ingredients de thriller. Els fets passen a Barcelona, però surt Estrasburg, Copenhaguen i fins i tot Londres.

En fi, es un llibre amb el que he fruit i el recomano.

                                                                                                   Setembre, 2021

 

 

 DITES D'ABRIL

LLEGIM?

                             AMELA, Víctor, La filla del capità groc, Barcelona, Ed. Planeta, 2016

 

Aquest llibre el vaig comprar en el Mercat Solidari e la Via Júlia, que recull diners per a Nicaragua. Com que coneixem els voluntaris Tòfol i Pepi, cada segon diumenge de mes, que és quan hi són, hi passem, xerrem una estona i mirem l’oferta de llibres. El passat febrer em vaig firar aquest perquè no havia llegit res d’aquest escriptor i vaig pensar que ja tocava. A més és Premi Ramon Llull 2016.

És un llibre fàcil de llegir perquè té capítols curts i la lletra grossa. Al començament, porta un mapa de la zona del Maestrat on es desenvolupen els fets que es narren, cosa que facilita la comprensió.

Tracta de la guerra que va dur del general Cabrera i els seus seguidors, entre ells el valent i obstinat capità Groc, contra els lliberals partidaris de la Reina Isabel II, amants del progrés. Els Carlistes, en canvi, defensaven les tradicions més ancestrals i Déu. Volien proclamar rei a Carlos, germà de Ferran VII, que havia mort sense descendència masculina.

M’ha agradat conèixer la manera de pensar i de fer dels personatges d’aquells pobles del Maestrat. Però després de tantes lluites, emboscades, morts i traïcions, confirmar que no hi ha cap causa que mereixi la mort d’un sol home.

Tot i que el llibre narra uns fets històrics i documentats i que el Capità Groc va existir, la trama i el dia a dia dels personatges s’han novel·lat.

L’Amela escriu bé i té un vocabulari ric. Recupera paraules genuïnes de la zona, que ell coneix bé perquè procedeix de Forcall, el poble del protagonista.

El que no m’ha agradat és la cruesa en què narra les morts i les venjances de la gent dels dos bàndols. Això, realment, és desagradable. Malgrat tot, el llibre enganxa.

                                                                                 Març 25

LLEGIM?

 EROLES PALACIOS, Ivet. Il·lustracions de Maria Anaïs Miranda Solé, Dones al marge, Juneda, Ed. Fonoll (Col. Plançó, 20), 2021

 

Aquest llibre, que tinc dedicat per l’autora, me’l van regalar la meva jove i el meu fill, en una estada a Altron, al Pallars Sobirà.

Té catorze capítols, dedicat cada un d’ells a una dona que, per una raó o una altra, s’ha desmarcat del model de dona establert per la societat de l’època.

Les dels primers capítols eren dones del segles XVI i XVII, generalment grans, vídues i pobres, que coneixien les propietats medicinals de les herbes i feien remeis curatius. La gent les anava a buscar quan tenien un problema de salut, però també les senyalava com a responsables quan al poble hi havia alguna desgràcia: moria una criatura o un fenomen natural arrasava les collites.

En els capítols posteriors, ja es parla de dones dels segles XIX i XX.

L’autora està molt ben documentada i, a més de la història de cada dona, explica què se’ls feia quan eren condemnades, i el tipus de tortura que els practicaven. També s’especifiquen remeis que preparaven.

Es menciona el dimoni, que apareix en forma de boc (el boc de Biterna), o d’home negre o de crestó negre (cabrit castrat). Hi ha molta llegenda sobre les trobades de les “bruixes” amb el diable.

No sempre era el Tribunal de la Inquisició que condemnava aquestes dones, de vegades eren els propis veïns.

Una de les dones ressenyada va sobreviure al Camp de Ravensbrück.

He après què era l’ofici de tramentinaire i moltes altres coses curioses. Sorprèn com l’autora, basant-se en aquestes 14 dones, parla de moltes altres, totes elles solitàries, especials, rebels, i reivindica el seu paper en la societat.

Aprofita per recuperar paraules del Pallars, expressions o poemes i fer un inventari de Museus i llocs on es commemora la bruixeria o algun ofici antic o on es mostren eines d’altres temps.

Geogràficament, no es limita al Pallars, parla de La Noguera o el Lluçanès, el Montseny o l’Empordà i mostra històries ben narrades.

En fi, que és un llibre interessant i reivindicatiu en què es poden aprendre moltes coses i gaudir d’històries singulars escrites amb un llenguatge cuidat i, de vegades, poètic.

El recomano.

                                                                       Març de 2025

DITES DE MARÇ

 

FESTA GROSSA

 

PARLEM DE PINTURA?

    EXPOSICIÓ SEXART REUS: CAL MASSÓ

Dels dies 10 al 16 de Febrer, es va celebrar a Reus una exposició que, amb el títol SexArt, mostrava obres de temàtica eròtica, força sorprenents.

Es va fer al Centre d'Art Cal Massó, al carrer Pròsper de Bofarull,7, per commemorar el Dia Europeu de la Salut Sexual, i hi van participar una bona colla d'artistes locals.

La mostra estava formada per pintures i dibuixos de nus, fotografies, escultures, peces metàliques, imatges audiovisuals i llibres, tots ells de la mateixa temàtica més o menys explícita.

Les obres estaven distribuides per l'ampli espai amb molt de gust, i la il·luminació era pensada per cada tipus d'ambient.

He de confessar que potser no hi hauria anat si una de les pintores no fos amiga meva des de l'escola. La Montse Massó és una pintora reconeguada i, sempre que m'és possible, segueixo les seves exposicions. Aquesta faceta de pintar figures femenines nues amb pocs minuts davant d'una model no li coneixia, ja que ella és especialista en mercats.

Però a part d'admirar els seus quadres, que són contundents i de traç ferm, vaig gaudir de tots els altres i de les escultures i de les fotografies.

Em va agradar veure la desinhibició de les models i de les artistes, que no es frenen de mostrar les parts sexuals humanes sense complexos, amb les formes i les postures més agosarades o els gestos de dos cossos lliurats a l'amor -o millor dit, al sexe.

Em va cridar l'atenció un petit quadre negre amb el relleu d'una vulva de ceràmica rosada que sobresurt. Una vitrina amb una vintena de peces de metall que serveixen per empresonar els organs genitals, se suposa que amb finalitats sado-massoquistes. 

Mentrestant, una pantalla anava mostrant imatges eròtiques que cridaven l'atenció. 

Vaig poder fullejar uns llibres preciosos amb imatges de dones seminues pintades per artistes famosos...

En fi, que surts de l'exposició amb la satisfacció d'haver admirat l'art des d'una dimensió diferent de la que se'ns mostra habitualment i, a més, d'haver-me retrobat amb la Montse i la Teresa, dues companyes de curs.

Enhorabona als organitzadors de la Mostra i també a les artistes, que han sabut fer art d'un tema que, al menys a la nostra època, era delicat i prohibit.

https://www.bing.com/ck/a?!&&p=b650f823acc31d9ab5c653da60df60a8f1b031e3f5d9659b77cf980129e8aa71JmltdHM9MTc0MDA5NjAwMA&ptn=3&ver=2&hsh=4&fclid=3c5047ed-e29e-69be-02c3-48bde3b5687a&psq=Diari+de+tarragona+SexArt&u=a1aHR0cHM6Ly93d3cuZGlhcmlkZXRhcnJhZ29uYS5jb20vcmV1cy9zZXhhcnQtc2V4dWFsaXRhdC1hcnQtaS1jdWx0dXJhLWEtcmV1cy1DSjIyOTAwMTU2&ntb=1