LLEGIM?

 DICKER, Joël, La veritat sobre el cas Harry Quebert. Traducció d’Imma Falcó.                                         Barcelona, Ed. La Campana, 2013

  

Aquest llibre me’l va deixar fa poc la meva cunyada Irene, sorpresa que encara no hagués llegit res del jove escriptor Joël Dicker.

Parla d’un novel·lista, també jove, Marcus Goldman que, després d’haver-se fet famós amb el seu primer llibre, li ve la crisi de l’escriptor, en què se sent incapaç d’escriure una altra novel·la que iguali la primera. Se’n va a veure un antic professor, a qui admira, Harry Quebert, per demanar-li ajut i consell. Aquest viu a Aurora, un petit poble de la costa Est, en una magnífica casa davant del mar, i és famós per haver escrit el llibre Els orígens del mal.

Som a l’any 2008, però ells fan referència a uns anys abans, quan es van conèixer a la universitat de Burrows, l’any 1998, on Harry donava classes de literatura i el Marcus n’era l’alumne avantatjat. Van forjar una profunda amistat.

A Aurora, Marcus, troba casualment una carta d’amor d’una tal Nola, de qui mai en Harry li havia parlat.

A partir d’aquí el professor li explica que la Nola era una noia de quinze anys a qui havia conegut l’any 1975, quan ell en tenia trenta-quatre, que van iniciar una història d’amor, però com que comprenia que no era viable, la volia tallar. Poc després la noia va desaparèixer en estranyes circumstàncies i mai més se’n va saber res.

Al cap de poc temps d’aquesta confessió, uns jardiners que plantaven unes flors al jardí de l’escriptor, van trobar un cadàver, que va resultar ser el de la Nola. A ell el van posar a la presó com a presumpte assassí i el poble d’Aurora va quedar commocionat.

El Marcus està segur que el seu amic és innocent i comença a investigar els fets que van ocórrer 30 anys enrere. Ajudat per un policia, el Gahalowood, comencen a parlar amb gent i a fer hipòtesis sobre el que podia haver passat. Descobreixen moltes coses sorprenents de molts personatges, que fan sospitar al lector, perquè tots podrien tenir motius per haver matat la noia.

Marcus ho escriu tot en un llibre que titula La veritat sobre el cas Harry Quebert. El llibre es publica, té un gran èxit i en Harry és alliberat.

Però un nou descobriment tira per terra “la veritat” del llibre i l’autor queda desprestigiat. Tot i això, la investigació continua i, al final, aquest jove escriptor sorrut, aconsegueix donar-nos la veritat del que va passar. Veritat que costa de pair perquè ens desmunta totes les certeses que havíem anat fabricant sobre els personatges. I ara, el lector ha d’esborrar de la ment la història passada i pair els fets sòrdids del personatges. En fi  que, en arribar al final, t’adones que, de totes les persones que conformen la història, poques en queden ben parades.

El que m’ha agradat més del llibre és la seva estructura. L’autor no fa un relat lineal, sinó que constantment ens situa en diverses èpoques: al 2008, que és del moment en què Marcus se situa per narrar la història i escriure’n un llibre, al 1998, quan va conèixer el professor, i al 1975 quan aquest va viure la història d’amor amb la Nola i van passar els fets luctuosos.

El lector ha de fer l’esforç de situar-se en el passat remot, en el passat més pròxim i en el present. Sovint, un fet que ja ha estat narrat, apareix repetit en boca d’un altre personatge, cosa que confirma al lector la suposada veracitat dels fets. També hem de destriar entre el que és la novel·la que llegim o les diferents novel·les que han escrit els escriptors protagonistes: L’origen del mal, Les gavines d’Aurora, La veritat sobre el cas de Harry Quebert, que també és el títol del llibre que estem llegint de Joël Dicker i que serà més complert que el que, en la ficció, escriu Marcus, perquè aquell té el desenllaç, que desmenteix les hipòtesis anteriors. Per tant, dit així, és un embolic, però llegit, el llibre enganxa molt, ja que, a cada capítol, hi ha una sorpresa que contravé el que havíem llegit abans.

Ha de ser molt difícil escriure un llibre d’aquestes característiques, perquè ha de gestionar la informació que va donant al lector amb comptagotes i, al final, tot ha de encaixar. És d’aquells llibres que et sap greu que s’acabin perquè l’autor ha estat capaç de submergir-te en un món ple de personatges sorprenents que sempre et desconcerten.

Desitjo que, so no coneixeu aquest autor, li feu un lloc entre les vostres lectures.

 

                                                             Maig 2025