LLEGIM?

 BOSCH, Xavier, La dona de la seva vida. Ed. Columna (Col. Clàssica, 1306), 2021

 

Aquest és el primer llibre del qual faig la crònica dues vegades. Me’l van regalar els meus cunyats de Balaguer. Em va fer il·lusió, perquè al Xavier Bosch l’havia descobert amb la novel·la Nosaltres dos i després n’havia llegit un altre -no en recordava el títol- perquè m’agradava la seva manera d’escriure fresca i natural, que enganxava.

Per tant, aquest el vaig començar poc abans d’anar a Menorca, amb la intenció d’emportar-me’l, i pensant que em faria passar unes vetllades molt agradables davant del mar.

Abans de marxar, però, vaig trobar la foto de la portada a les imatges guardades a l’ordinador, dins de la carpeta dels llibres llegits. Vaig buscar la carpeta de les cròniques fetes i allí hi havia la ressenya de La dona de la seva vida.  Era de l’any 2021. No feia pas tant! La vaig llegir. No en recordava res. Vaig dubtar si emportar-me el llibre i seguir llegint o si descartar-lo i començar-ne un altre.

Finalment, com que els pocs capítols que havia iniciat m’havien enganxat, vaig seguir. La “segona” lectura ha estat plaent, com segurament ho va estar la primera, però a cada novetat de l’argument, augmentava la sensació de desengany: per què la meva memòria em jugava aquella mala passada, quan jo presumeixo de tenir-ne m olta i de controlar-ho tot? Per què no tenia d’aquest llibre més que una vaga idea d’algun m oment concret? No tinc resposta. Només puc dir que he passat moments bons llegint-lo i que cada gir inesperat de la història m’ha colpit com si fos la primera vegada.

Us el recomano, com ho vaig fer en aquell escrit de fa quatre anys, que ara també reprodueixo.

                                                                       Abril 2025

 

 

Crònica feta el setembre del 2021

Del Xavier Bosch ja havia llegit un altre llibre (Nosaltres dos) que em va enganxar força. D’aquest en van fer molta propaganda per sant Jordi, però, com que en tenia molts a la llista, no el vaig arribar a comprar i, quan el vaig voler agafar de la biblioteca, em vaig trobar que tenia molts sol·licitants. Hi havia una llista d’espera de set o vuit persones en tots el centres de Barcelona que el tenien. Per tant, em vaig posar a la cua i, quan em van dir que m’havia arribat el torn, el vaig anar a buscar i el vaig començar a llegir pretenent alternar-lo amb els altres que tenia començats, però és tan amè i interessant i fàcil de llegir, que ha desbancat els altres i l’he llegit d’una tirada.

Tracta d’una família, els Estrada Vilalta i comença amb la mort de la mare, la Maria, una dona que malgrat que ja no hi és té molta entitat al llibre perquè la seva personalitat ha marcat el seu marit, el Seül i als seus tres fills, el Joel, el Raimon i la Victòria que, des de fa anys estan separats per raons de feina, però que s’han reunit per enterrar la mare i parlar dels assumptes més imminents del dia a dia del pare, que quasi té noranta anys.

El llibre et porta de la vida d’un personatge a la de l’altre, quasi sense adornar-te’n i el lector va entrant en cada història i se la fa seva gràcies a la perícia de l’autor. Aquest escriu molt bé quan fa de narrador, amb un llenguatge ric, ple de metàfores, comparacions, aclariments, observacions i comentaris que demostren la seva sensibilitat. Però en els diàlegs es deixa anar i crea un llenguatge col·loquial i distès, diferent per a cada personatge.

M’ha impressionat especialment el capítol 13, en que el pare es fa portar al cementiri i manté un monòleg amb la seva dona, natural, creïble, com qualsevol persona podria parlar amb la seva parella de tota la vida:

Ai, Maria, quina putada fer-se gran...

Perdona, no he vingut aquí a plorar. Estic fort, jo.

Has vist quina corbata duc? Em va fer il·lusió trobar-la i vaig pensar, calla, ja sé quin dia me la posaré. És la manera que tinc de dir-te hola. I que et trobo a faltar. I que t’he estimat molt. La manera de donar-te les gràcies per tots aquests anys de... Això nostre ha estat bé, oi? Jo n’estic convençut. I orgullós. Tranquil·litat, confiança... Dies millors que d’altres, moments bons, d’altres que la vida ens ha ventat algun bolet, però els núvols sempre acaben passant... Potser hauríem pogut fer més? A bona hora... I arriscar-nos i fer algun d’aquells plans que fèiem al llit, ho vèiem claríssim, i l’endemà a l’hora d’esmorzar ja quedava arraconat perquè el dia a dia...

I també m’ha impressionat el que fa dir a dos dels germans Estrada:

-          Un germà és un tros d’infantesa.

-          Un germà és el tros d’infantesa que no perdràs mai.

 

Quant a la temàtica, tot i que sembla que el tema principal hauria de ser la pèrdua de la mare i la situació com queda la família després de la seva mort, a mesura que avança el llibre va agafant cos el tema dels nens robats i la xarxa que hi va haver durant més de vint anys per fer creure a alguns pares que el seu fill s’havia mort i, en canvi, el nadó era venut a un alt preu a un matrimoni d’una altra part d’Espanya que desitjaven un fill. També es tracta el tema de l’homosexualitat, la separació de les parelles i, fins i tot, hi ha uns quants ingredients de thriller. Els fets passen a Barcelona, però surt Estrasburg, Copenhaguen i fins i tot Londres.

En fi, es un llibre amb el que he fruit i el recomano.

                                                                                                   Setembre, 2021