AVUI FA 17 MESOS

 Coincidint amb els 17 mesos de la mort del nostre germà i seguint amb el costum de recordar-lo, avui parlarem dels Quaderns de Capafonts, una publicació impulsada amb il·lusió per veïns i estiuejants d’aquest poblet del Baix Camp, a 750 metres d’altitud, aires sans i bones vistes, on el Joan hi passava les èpoques de vacances. Allí tenia temps de llegir, escriure, dedicar-se a la família, fer caminades pel terme i també conversar amb la gent del poble.

Fruit d’aquestes converses i per deixar constància de tot el que sabien i anaven descobrint sobre el llegat del poble -històric, folklòric, lèxic-, es van animar a iniciar una publicació que ja porta força números i una colla d’anys.

Com que suposem que és difícil per a les persones de fora aconseguir aquests exemplars, anirem donant a conèixer algunes de les moltes col·laboracions que el nostre germà hi va fer. Així tindrem ocasió de gaudir del seu estil, la seva ironia, el seu amor per la llengua i, en definitiva, del seu tarannà una mica especial.

Ara fem us tast de la primera que ens ha vingut a mà:

Una estona de tertúlia a la placeta dels Alls  (1a part)

A la placeta dels Alls s’hi fa una tertúlia envejable. Allí ningú hi és particularment invitat, però sempre qualsevol que hi va s’hi troba ben acollit. No saps mai quanta gent hi trobaràs. Hi ha dies que se n’hi troben dos, hi ha dies que se n’hi troben deu. A l’hivern, quan l’escalfa el sol i no fa un temps inhòspit, s’hi està de primera en aquest recer natural. A l’estiu, a la tarda, hi ha ombra i hi corre la fresca.

Ara bé, quan parlo de la tertúlia de la placeta dels Alls, convé tenir present una cosa: no dic mai ni l’any ni el dia que tal cosa o tal altra s’hi va dir ni tampoc la persona que m’ho va comentar. Tot el que explico, algú m’ho ha contat a mi, algú de Capafonts o amic d’aquest poble o d’algun altre poble similar. Són coses d’abans o d’ara.

Dit d’una altra manera, converteixo la tertúlia de la placeta dels Alls en un lloc mític. El que m’interessa a mi és reflectir la riquesa, la inventiva, la creativitat tant del llenguatge com del folklore i de la filosofia de la vida que trobem a Capafonts i en general als pobles de muntanya.

Per  fer-ho una mica més entenedor, posaré un exemple: el Rector de Vallfogona es veu que va ser un senyor eixerit com una mostela, que sempre tenia un acudit a la punta de la llengua; i se n’expliquen humorades de l’alçada d’un campanar. Es conten dotzenes d’històries del Rector de Vallfogona. Ens podem preguntar: són totes certes? No ho sabem Pot ser que no. Però la gent, quan coneixia o s’inventava una anècdota una mica estrafolària o xocant, deia que era del Rector de Vallfogona. Una cosa semblant passa amb la tertúlia que dona nom a aquest article.

La gràcia que té una tertúlia és que tothom pot dir-hi la seva, moltes vegades en vers, com veureu tot seguit. I és que, quan no hi ha res per dir, és quan apareixen les converses més sucoses i quan la imaginació es destapa. Com aquell pagès del poble, que un dia va anar a Barcelona en tren. En aquells anys, els trens de la Renfe no tenien cap pressa i feien llargues parades a les estacions. Al bon pagès li va agafar una necessitat, i va pensar que tenia temps de satisfer-la a l’estació de Vilanova. Baixa del tren i entra a la comuna. Per mala sort, abans d’acabar de descordar-se els pantalons, xiula el tren. Llavors, se’n va corrents cap al comboi. Però la necessitat era peremptòria i s’ho fa al damunt. Quan passa el revisor, li diu: “avui he pagat de segona i vaig de primera”. Quin enginy, amics!: aquell pagès era un estornell!

Una altra característica de les xerrades asseguts al pedrís és que tothom sap de tot. Es tracten tots els temes i tothom és catedràtic: tot, absolutament tot, passa pel sedàs de la xerrameca: tan aviat s’hi parla de l’oratge, de la fenya (així ho diem), dels pobles dels contorns i del temps antic, com ens donem consells, ara tu ara jo, per prosperar a la vida. I, un moment o altre, amb tota seguretat, algú es treu una estisora, que talla i retalla com un sastre.

Els alls piquen i, a la seva placeta, no espereu trobar-hi gaire poesia lírica i sí alguna repassada, irònica i foteta, com aquella que diu:

A la placeta dels Alls

Déu me’n guard de tornà-hi més:

tenen rellotge

i no saben quina hora és.

 Ja li han clavat la clatellada a cal Bullanga, on tenen un rellotge de sol ben orientat, però, és clar, a certes hores hivernals i als dies núvols no serveix de res. D’altra banda, a la nostra tertúlia no fem servir el rellotge: és el sol, és l’oratge, és la fenya, qui en marca les començalles i les acaballes.

Les pitjors clatellades te les donaran els veïns

Un tema recurrent de les xerradisses de carrer és comentar què fan als pobles de la rodalia. I, es clar, no en surten gaire ben parats. Com més veïns més rivals, i com més rivals més bufetades. Vegeu ara la diferència entre la visió idíl·lica de Rojals que tenia el poeta mossèn Muntanyola i la visió dels tertulians. El primer en fa una descripció alada, quan diu, referint-se a Rojals:

Per l’espígol, la ginesta,

les cireres i l’arboç

has trobat que era una festa

fer la vida dels pastors.

 Molt més mofeta  és la visió capafontina, que li etziba:

 A Rojals, terra de neules,

sembren trumfos en secà,

i, confiant en la Virgen,

no els hi cal arrencar.

 No volien aigua, els rojalencs? Doncs aquí en tenen dues tasses: a més de la mala collita, la repassada dels veïns.

Una cosa semblant passa amb Prades, que s’ha de criticar perquè és la capital de la serralada: al poeta espluguí se li eixampla el pit quan arriba en aquell indret:

 

Vila vermella de Prades,

no planys la vista ni els pins.

Tens les aigües regalades

i pendents tots els camins.

 

A la placeta dels Alls, en canvi, les aigües baixen més brutes:

 

A Prades, putes i lladres,

a la Febró es morin de por

i a Capafonts, llamps i trons.

 

I si aquesta no us agrada, mireu aquesta altra:

 

Dones de Prades

i mules de Reus,

abans d’entrar per la porta,

que batin los peus.

 

[Quin sentit té, aquesta quarteta? Això és el que voldria saber jo. Sembla que vol dir que ni les dones de Prades ni les mules de Reus no s’adapten a Capafonts. Les primeres perquè baixen de categoria: passen de vila a vileta. Les segones perquè, acostumades als carrers amples, plans i ben empedrats de la ciutat de la Rosa, entrepussen amb els carrers costeruts; i encara molt pitjor abans, que eren empedrats amb cairells col·locats en vertical.]

                                                                                                    Joan Prats Sobrepere

(continuarà)