HISTÒRIES DE BRUIXES - II

 

La següent història és més recent i propera, perquè li va passar al meu marit quan era un nadó. L’explico tal com l’explicava la meva sogra, encara que ella ho feia en gallec.

 I és que els fets van passar a Galícia. El nen no tenia més d’un més i va començar a treure tota la llet que mamava i, per tant, a perdre les forces. El van portar al metge, però els remeis que aquest els va receptar no van servir de res.

Els seus pares i avis estaven ben preocupats i van començar a malpensar de la vella que vivia a la casa del davant, la Segunda, que era mig bruixota, perquè temien que hagués mirat malament el bebè -mal d’ollo, en deien- i li hagués transmès algun mal encanteri. La seva àvia, previsora, ja li tenia preparat un vestidet blanc per si el desenllaç es precipitava...

Però no es rendien i van anar a Ourense a consultar un altre facultatiu. Aquest, en veure la criatura, els va desenganyar del tot i els va dir que no hi havia res a fer.

Era desesperant veure com estaven perdent el primer fill i net sense poder fer-hi res. Amb aquesta angoixa a la sang, la meva sogra va anar a visitar una curandera que sabia que vivia en un llogaret d’allí a prop. En veure aquell infant blanc, debilitat, sense esma, el va agafar i va comprovar que realment s’estava morint, però li va dir amb contundència a la mare: “este neno non che morre, está mui maliño, pero non che morre”. De seguida es va posar a preparar un menat d’herbes, les va donar a la atribolada dona recomanant-li que no perdés ni un minut, que anés cap a casa, tragués al nen tota la roba que portava, el rentés amb l’aigua de bullir unes quantes d’aquelles herbes i, una vegada eixut, li pengés al coll un farcellet fet amb aquell herbatge, el vestís de nou i anés a cremar, en un encreuament de camins, tot el que li havia tret. Li va assegurar que el nen aniria millorant de mica en mica. I que, al cap d’uns dies, hi tornés amb una peça de roba del petit.

La mare, sense gaires esperances, però volent-se agafar a l’únic agafador que tenia, ho va fer tot tal com la bruixa li ho havia dit.

A l’endemà ja van notar una lleugera milloria en el nadó, en comprovar que no treia el que menjava, però encara era molt poc, perquè, feble com estava, quasi que no tenia esma d’agafar-se al pit.

Però en dos o tres dies, el nen va fer un canvi, va deixar aquell color blanc de cera i en va adquirir un altre de rosadet i saludable, i ja menjava més. De tota manera, com que havia arribat tan apurat, li costava recuperar les forces. Seguia millorant, però molt lentament.

Al desè dia, la mare va tornar a presentar-se davant la remeiera amb un jersei del menut. Quan aquesta li va preguntar com estava el seu fill, ella, sense cantar victòria encara, li va respondre que seguia molt malament. La dona, observant amb atenció la peça de roba que li havia portat, es va dirigir a la desconfiada primípara i li va dir contradient-la: “Igual non està, o neno està moito millor, non queras engañarme”. I li devia seguir donant instruccions sobre el que havia i no havia de fer perquè el nen es curés.

I el petitó, a partir d’aleshores, es va refer tant, que ha tingut tota la vida una fortalesa envejable.

Què va ser? Bruixeria? Remeis naturals? Providència? No ho sabem, però a casa sempre es va considerar aquest cas com una història de bruixes, i la meva sogra l’explicava  posant-hi tots els efectes especials perquè ho semblés.