Avui, una
amiga de Reus m’ha enviat un vídeo amb unes imatges de la celebració de
les Tres Gràcies on es pot veure el Sant Crist de la Sang amb
el seguici de vestes que l’acompanyen, la plaça de l’església..., i, com a
música de fons, se sent el Vexilla Regis tal com es cantava
quan jo era petita. Sentir aquest cant i remoure-se’m un seguit de sentiments i
emocions ha estat u. M’han vingut amb una clarividència paorosa els divendres
sants de la meva infantesa. I no només els fets sinó el seguit de sensacions
que tenia aquell dia.
Al matí, la
meva mare i jo matinàvem per anar al Via Crucis. Em sembla recordar
que es feia al passeig de Sunyer de Reus, organitzat segurament des de
l’església de sant Joan. La sensació que recordo és de son i fred. Tota
l’escenografia que envoltava el relat de la Passió, a través de catorze
estacions, em semblava tètrica i trista. Tot era dol en aquell acte, fins i tot
les dones es vestien amb roba fosca.
En acabar
anàvem cap a casa i l’àvia i la mare preparaven el dinar. Sempre el mateix:
cigrons amb espinacs i la típica caçoleta de bacallà amb panses, pinyons,
ous dusos i carcofes.
A les dotze,
el meu pare que devia haver passat el matí llegint en el menjador, ja que
aquell dia no anava al despatx, sintonitzava Radio-Reus per escoltar les Set
Paraules. Era un acte que es feia a la Prioral després d’haver-hi
portat en processó al Sant Crist de la Puríssima Sang. Allí, entre els cants de
l’escolania, un religiós de prestigi feia la dissertació sobre cada una de les
set paraules i reflexionava sobre el seu contingut. Mentrestant, dinàvem tots
en el silenci i recolliment que transmetia la veu pausada i solemne de l’orador
de torn. Quan aquest perorava sobre la darrera paraula, recollíem la taula, ens
arreglàvem de pressa i anàvem fins al capdavall del carrer de l’Hospital, vora
la plaça de la Sang, per poder veure l’últim tram de la professó i
el ritual de Les Tres Gràcies. Aquell espai, no gaire gran,
s’anava omplint de gent que arribava pels diferents carrers. Els brivalls més
agosarats s’enfilaven als arbres o als fanals.
De seguida se
sentien les llances dels armats picant al terra; després venien les vestes
negres dels confrares, primer la canalla, amb les golilles blanques,
després els grans amb el cucurutxo també negre. Malgrat el murmuri de la
multitud, se sentien des de lluny els cants dels nens de l’Eschola Cantorum (nens
de l’asil de Reus assajats pel mestre Boqueras per a aquest acte) entonant una
peça que, de tant en tant em ve al cap quan estiro el cabdell dels records
d’infantesa. Una música que fins fa poc no he sabut que era el Vexilla
Regis. I mentre ens entreteníem en aquestes visions, algú feia un gest
i les mirades es dirigien totes al mateix punt, la cridòria anava remetent i
s’alçava imponent la figura del Crist de la Sang, avançant amb el vaivé que
imposava el seu pes sobre l’home que el portava, vesta negra, lluenta i
la golilla blanca, custodiat per dos confrares més, portadors
del cordó morat que sortia dels braços de la creu i a punt per agafar el torn
d'una càrrega tan divinal. Tot era solemne. En arribar a la placeta, les dues
files d’armats es separaven sense deixar de picar al terra. Després ho feien
les vestes i tota la comitiva s’aturava. Només avançava la imatge, a poc a poc,
fins a la porta de l’església. En arribar, els armats es quedaven immòbils, una
corneta estrident tocava unes notes llargues i colpidores i, quan aquesta
parava, el silenci es feia sepulcral. Era impactant veure la plaça plena de gom
a gom i sentir aquell callament venerable. El portador girava el Sant Crist de
cara la multitud, i el mostrava a dreta i esquerra, lentament, amb reverència.
Aleshores era el moment màgic de demanar tres gràcies. No sé si tothom ho feia
però el que sí sé segur és que els reusencs anàvem a aquest acte amb devoció i
respecte. Després d’aquest moment màgic algú cridava quelcom semblant a Visca
Crist Rei!, fent que aquell silenci sepulcral es veiés interromput, de
sobte, per la cridòria i els aplaudiments i alguna llàgrima, mentre la figura
del crist avançava solemne cap a l’altar major.
A la tarda
encara assistíem a l’Ofici, anomenat de Tenebres del que només
recordo que hi havia la lectura de la Passio -molt llarga-
declamada per dos lectors, un dels quals feia de narrador i Pilat, i l’altre,
de poble, mentre que el celebrant repetia les paraules de Jesús. També recordo
que, en aquella missa, no hi havia consagració.
Al vespre,
quan fosquejava, sortia la professó, que nosaltres veiem des de les
finestres baixes de l’oficina del meu pare, al carrer de sant Joan, una llotja
de luxe per no perdre detall de tot el seguici de les vestes de diferents colors,
segons la confraria que representaven (la dels paletes, la dels banquers, la
dels estudiants de l’institut, la de la Congregació Mariana... ). La comitiva
anava avançant amb els diferents passos (la caiguda de Jesús,
l’hort de les oliveres, la Dolorosa...) i, finalment, un
sepulcre de vidre deixava veure la talla del crist jacent.
Els meus ulls
de nena retenien aquestes imatges i els sentiments que les acompanyaven de
manera tan indeleble que, malgrat els anys, s’han mantingut intactes a la meva
memòria i ara les he pogut explicar.
10
d’abril de 2020
Antonieta llegint aquestes vivéncies de la teva Setmana Santa ens fas reviure la de molts que , com tú, la vam viure amb el recolliment familiar.Les sensacions eren similars i el sentiment d'aquests dies et feia estar a casa tots junts,perquè teniem vacances, els llocs d'esbarjo romanien tancats i perquè era tot plegat un ambient especial. A Balaguer el Via Crucis de divendres Sant a les 8 del matí cap al Santuari del Sant Crist també el feia amb la meva mare i , com tú, recordo la sensació de son i de fred segons si la Pasqua era més o menys baixa. Anys després el vivia amb els cantaires de l'Orfeó posant música i cant als misteris. Era un ambient alegre i joiós , malgrat la data, el dels cantaires i el del director Mn Sotelo, el meu germà i el teu marit. A l'acabar el Via Crucis una bona xocolata amb coca ens esperava a tots els cantaires a la cafeteria del Santuari.El Josep Maria Llobet , que anys després sería el meu company de vida, ens feia riure amb els seus acudits improvisats.
ResponEliminaBons records de joventut!!!!