LLEGIM?

ALZAMORA, Sebastià, La Malcontenta, (Il·lustracions de Carlos Cubeiro), Barcelona, Proa, (A tot vent, 638), 2015

Quan vaig començar el llibre, tot i que el tema de l’execució de quatre bandolers descreguts, impius i malparlats era força escabrós, em va agradar llegir els diàlegs dels personatges en mallorquí.

La figura de la Malcontenta, l’Antònia Suau, sense descriure-la massa en paraules, queda perfectament dibuixada pels seus actes i maneres: una dona -primer nena-, anul·lada pels homes de la família -com la seva mare, com les altres dones que surten-, decideix anar-se’n amb el Joan, el jove del mas Durí que fa cap a casa seva per reclamar-li un deute al pare de l’Antònia i fa pagar al seu germà Mateu el mal tracte que infligeix a sa germana. Amb aquest jove, l’Antònia trobarà la llibertat, l’amor, però també la violència, el patiment, la por, el càstig i la venjança.

Després, a mesura que anava avançant pàgines, em va cridar l’atenció com l’autor era capaç de contrastar la cruesa i mesquinesa d’alguns personatges amb la bellesa de l’entorn. Com es fixa en els ocells que refilen, en el color dels camps o del mar, en l’olor de la naturalesa.

La història va focalitzant-se en alguns espais i persones, que més endavant seran víctimes del Joan Durí: el mas de Benissalom, l’Hostal de s’Aranjassa. En el primer, crida l’atenció el nen malaltís, que sempre tus, i l’amor, la fe i la paciència dels seus pares cap a ell. Resulta esfereïdora la dolenteria de la sogra i la cunyada de la mare, que li retreuen sense cap pietat la culpabilitat de la malaltia del seu fill. Aquí l’altivesa i el menyspreu s’ensenyoreixen i anul·len la personalitat de la dona, mestressa de la propietat per haver-se casat amb l’hereu. En el segon cas, ens fixem en l’hostal: com en un escenari, veiem el Pere, l’amo, feinejant darrere d’un taulell; unes taules amb quatre bevedors de cassalla espantant les mosques, i la Marieta, amb el davantal posat, feinejant a la cuina i traient el cap a fora cada vegada que algun perill l’alerta.

Entremig d’aquests capítols, va apareixent una geperuda que parla amb la Malcontenta, com un personatge premonitori, com el cor en les tragèdies gregues.

Quan la colla del Joan Durí i els seus bandolers, el Salamanca, el Pelleta, el Fullaní i també l’Antònia, que els acompanya sempre, arriben a un lloc per robar, no s’atenen a raons ni a súpliques. Volen el que volen i, com que no ho aconsegueixen, maten, a tort i a dret, sense pietat, malgrat les súpliques de la dona, que no serveixen de res.

El Joan i l’Antònia s’estimen, però a la seva manera, potser d’una manera atípica. És un amor de respecte cap a l’altre, sobretot ella, que, sabent que el Joan de vegades actua amb una violència extremada, mai li retreu, simplement, l’estima. Ell a ella la respecta. Un respecte que contrasta amb el tracte que els homes de la història donen a les seves dones.

També hi ha en el llibre una certa dosi de bruixeria i fantasia, sobretot els capítols que parlen de l’estaferm -una mena de budú- que construeix el Joan imaginant-se que es el Mateu i el capítol final en què els morts i els vius arriben a trobar-se en un lloc misteriós i inhòspit.

Del llibre, he de dir que m’ha sorprès per molts motius. Evidentment, m’ha agradat més la forma que el fons, però reconec que l’autor  sap plasmar la vida d’aquesta gent simple i plena de misèries, que vivia aïllada i sense llei en una Mallorca ancestral i rural. Amb ganes de llegir més llibres de l’autor.

                                                                                   Abril de 2020