EL DIJOUS SANT

EL DIJOUS SANT

Tal dia com avui, anava amb els meus pares a l’ofici de Dijous Sant a la Parròquia de la Puríssima Sang de Reus, la nostra. Com es pot veure a la fotografia que encara conservo, hi anàvem ben mudats. Aquell dia tothom es posava de vint-i-un botó, fins i tot les senyores riques lluïen llurs mantellines llargues, que els queien esquena avall i que subjectaven al cap amb una pinta -la peineta, que en dèiem-. Durant la missa, jo em distreia contemplant l’altar del Monument, una capella lateral farcida, de flors, de palmes i de palmons, harmònicament distribuïts, i amb molta més llum que la resta de l’església.

De petita, per fer més suportable el tedi d’aquells actes de culte, llargs i incomprensibles per a mi, feia volar la ment cap a altres mons més plaents, m’inventava històries o perdia la mirada en algun detall de l’església que, als meus ulls, esdevenia màgic. Hi ajudava la música d’harmònium, els cants i els encens. Els encens sempre m’han ajudat a elevar-me, a transportar-me a una altra dimensió. Aquell clima que es creava quan una processó d’homes guarnits pujaven cap a l’altar major o, a mitja missa -la nau plena de fum i d’olor penetrant-, la gent cantava o recitava alguna oració a l’uníson, m’agradava, m’inspirava respecte i el trobava una mica màgic.

En acabar, ens acostàvem a l’altar que albergava per unes hores el Santíssim i, per recomanació de la meva mare, resava uns parenostres. Després de sortir de l’església i saludar els coneguts, iniciàvem el periple per les esglésies de Reus. Sempre segons la meva mare, aquella tarda s’havien de resar ics parenostres -no recordo quants, molts-, però m’aclaparava comptant-los i patint per si no aconseguiríem resar-los tots. Anàvem a la Prioral de sant Pere, a sant Francesc, a les monges de la Providència, a Sant Joan, a Crist Rei i potser a algun altre lloc. Els carrers estaven plens de gent, com un dia de Festa Major, però tot tenia un aire més trist i solemne, o al menys a la meva família el vivíem així.

Després nosaltres ja anàvem cap a casa, però sabia que a la Sang encara es feia una Hora Santa, on hi anava la gent més beata o sense una criatura, com jo, a qui se li havia de donar el sopar. I, a continuació, quedava el Sagrari a La Reserva, que en deien, i els socis de la congregació de la Puríssima Sang, em sembla que s’anomenaven Clavaris – tots homes-, feien torns per vetllar el Monument durant tota la nit. Allò a mi, que sempre m’ha agradat molt dormir, em semblava un sacrifici sobrehumà i admirava la fortalesa d’aquells pares de família tan entregats.

Després de més de seixanta anys, conservo nítid el record d’aquella tarda que, any rere any, s’anava escenificant al peu de la lletra, sense ometre cap dels símbols de la tradició ancestral. Ara em pregunto si a altres ciutats de Catalunya es feia igual o si Reus s’emportava la palma de la religiositat més convencional.

                                                                                                           9 d’abril de 2020