VERNE, Jules, El Castillo de los cárpatos, Traducció
de Mauro Armino, Barcelona: Planeta (Clásicos Juveniles), 1987
Aprofitant el confinament, m’he decidit per la lectura d’una obra de
Jules Verne. Aquest autor, tot i que em sembla que no l’havia llegit mai, era
molt anomenat a casa meva, ja que el meu pare n’era un gran enamorat. Quan
acabava una novel·la seva -em sembla que les tenia totes-, ens en deia les mil
gràcies. Estava entusiasmat amb les descripcions precises de llocs que l’autor
només coneixia de referència sense haver-los visitat mai. El meu pare seguia la
lectura amb un atles al costat i podia localitzar fàcilment tots el topònims
que anaven apareixent. A més deia que s’havia avançat al temps, ja que havia
parlat del submarí, de l’avió, de l’aeroplà abans que s’haguessin inventat.
En El Castell dels Carpats he pogut constatar les dots descriptives de l’autor
i també les seves característiques com a narrador que implica l’autor en la
narració. Abans d’explicar un fet o les característiques d’un personatge, fa
una pregunta al lector i després la respon.
El diàleg és abundant i gràcies a ell podem conèixer no solament el que
passa sinó també com ho diu cada personatge. Podem veure reflectides diferents
classes socials, des de la nobles - en les persones del baró de Gortz i el
comte Telek-, als servidors -com l’enigmàtic inventor Orphanic i l’antic soldat
i fidel Rotzco-; des del valent guardaboscos NicDeck fins a la seva estimada i
supersticiosa Miriota, filla del jutge Koltz. També estan ben caracteritzats el
doctor Patak i el mestre Domine Hermod, el pastor Frik i el taverner Jonàs.
L’autor d’aquesta obra, que és considerada atípica per les seves
característiques de novel·la gòtica, sap crear un clima misteriós envers el
castell, inaccessible per als habitants del poblet de Werts, tant per la seva
situació com per les supersticions que els terroritzen. Realment, fins a les
darreres pàgines l’autor no explica científicament tots els fenòmens aparentment
sobrenaturals que es van produint.
És
un llibre fàcil de llegir i amè, que manté l’intriga fins al final. El
recomanaria.
28 d’abril de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada