Cada dia a les vuit del vespre

Ja portem 25 dies de confinament. Ens esforcem a fer les rutines que ens hem imposat per no perdre la calma. Les notícies no ens ajuden a ser optimistes, els vídeos poca-solta que circulen ens poden deixar la sensació de pèrdua de temps, de negligir allò de positiu i útil que ens hem proposat fer diàriament.

Però la cita de les 8 del vespre es ineludible. Hi ha dies que ens agafa enfeinats en algun quefer; d’altres, que l’esperem des de fa uns minuts. Sortim amb un timbal i una caixa xina per fer més gatzara. Uns veïns només aplaudeixen, però se senten alguns xiulets, una trompeta de plàstic, algun petard escadusser, unes campanetes. Compto una trentena de balcons animats: la majoria ocupats per parelles grans -algunes de joves, també-; allà hi veig dues noies; al davant, un home amb una bata verda, com si acabés de sortir del quiròfan; un altre que només mira perquè li deu fer vergonya aplaudir. Dues o tres dones soles que aprofiten per moure els braços saludant – no sé si a algun conegut o a la concurrència en general. De vegades els tornem el compliment. A mesura que avancen els minuts, la cridòria va agafant intensitat: el tam-tam del tambor, que va canviant de ritme segons els dies, es fa més profund. El tic-tic de la caixa de fusta segueix el meu compàs. Una mare i una filla comenten la jugada tot picant de mans, una a fora i l’altra traient el cos per la finestra. Al setè pis del davant, surt cada dia una família sencera: uns avis, un noi i un nen d’uns deu anys -un separat amb el fill que ha tornat a la casa paterna?. A l’altre bloc de l’esquerre n’hi ha una altra, de família: una parella jove amb dues nenes, que han penjat una pancarta amb l’arc de sant Martí i el tot anirà bé, que tant se sent aquets dies. Ara en veig una altra en un balcó de l’altre edifici -Todo saldrá bien.

Quan ja han passat més de cinc minuts i l’home de verd es retira i els de dalt, també, i aquell i aquell altre van entrant, el meu home i jo, amb una mirada de complicitat, fem el  TA – TATATATA – TA – TA [capses de mistos, tres, deu] i acabem. Els sons es van extingint. Llavors parlem una estoneta amb la Juana, la veïna del balcó del costat, comentem el temps que fa, parlem dels fills i els nets, de les notícies... Als primers dies l’havíem d’animar, ara se la veu més positiva, més conformada, més resilient. Ens desitgem bona nit i fins demà. Comprovem que no queda ningú a fora (ara s’hi veu bé, abans del canvi d’hora, era molt fosc, la gent no ens vèiem amb tanta claredat). Entrem eufòrics, plens d’aquesta energia que dona tanta gent junta expressant l’agraïment -als sanitaris o a l’atzar que ens aparta de la malaltia?-, aquesta catarsi col·lectiva, aquest deixar-se anar foragitant els mals averanys i centrant-se en comunicar al veïnat allò de bo que tots portem a dins, aquesta solidaritat innata però amagada, aquest voler estar bé del tot per tancar la porta a qualsevol por. I si aquesta ve... demà a les vuit en punt, tornarem a sortit.

                                                                                                         

                                                                                                                                (6 d’abril de 2020)