No trucarà ningú,
ni el carter,
ni un missatger,
ni el que passa
a llegir el comptador,
ni la veïna...
I aquesta evidència
fa mal, angoixa.
La por treu el nas
més d’una vegada
per la finestra.
Fins ara
li he tancat la porta
als nassos
abraçant-me
en certeses plaents.
Però no sé
si serà
per molt de temps.
Una mala notícia,
les paraules de desànim
d’un fill,
l’enyorança,
algun mal físic,
el, de sobte, no trobar
sentit
a res...
Què fràgils érem
quan ens movíem
forts
plens de somnis!
Què forts que hem de ser
ara
que estem a punt
de perdre-ho
tot.
20 de març de 2020
Aquest poema és preciós Antonieta. M'hi sento molt identificada.
ResponEliminaGràcies, Andaira. Ens coneixem?
Elimina