LLEGIM?

AMAT, Jordi, El fill del xofer (Els fils secrets del poder i ascens i caiguda d’Alfons Quintà), Barcelona, Ed 62, 2021 

Aquest llibre el va presentar Xavier Grasset al +324, entrevistant l’autor, que també és tertulià del programa. Pel que va dir, em va semblar interessant. Va parlar de la personalitat controvertida d’Alfons Quintà, un home traumatitzat pel seu pare des de la infantesa, per la qual cosa, li va guardar sempre un gran rancor, però, a la vegada, gràcies a ell, va establir uns contactes personals i professionals amb personalitats molt rellevants de Catalunya.

En efecte, el pare de l’Alfons, Josep Quintà, va esdevenir, per un seguit de casualitats, xofer de Josep Pla. I, amb el temps, home de confiança de l’escriptor. Per tant, va poder conèixer les personalitats polítiques i literàries que freqüentaven el mas de Llofriu. El nen Alfons també hi anava algunes vegades.

El propòsit últim de Jordi Amat és dibuixar la personalitat turmentada de Quintà i demostrar que era un home malalt, tarat, bipolar, però amb una memòria prodigiosa i una capacitat per aprofitar i relacionar tota la informació que havia anat acumulant. I també una dolenteria i un cinisme per publicar totes les veritats encara que fos a costa de desprestigiar o abatre algú. Al mateix temps que va resseguint la cronologia del personatge, va presentant els fets històrics, polítics i periodístics més rellevants de la segona meitat del segle XX i les persones que hi tenen un paper prominent. Veiem els conflictes de Banca Catalana, amb tots els seus agents, el més important, Jordi Pujol i el seu pare. Veiem el president Terradellas a l’exili, contactant amb personalitats de la política per gestar el seu retorn a Catalunya. Veiem la creació de TV3, els equips de redacció dels principals diaris de la transició, el Tele-Exprés, el País, La Vanguardia, l’Avui.

El llibre està escrit en tercera persona i en un llenguatge periodístic elevat. L’autor està ben documentat i afegeix fragments de cartes i textos que ratifiquen la seva exposició i tesi. Però és molt subjectiu. Quintà queda condemnat per l’autor. No en salva res. Aquesta és la par que em desagrada del llibre. Podria haver-se esforçat a ser més objectiu i deixar que sigui el lector qui avaluï el personatge.

M’ha agradat llegir-lo per reviure i conèixer més a fons els esdeveniments d’una època en què jo, sigui per la feina, la criança dels fills o la meva immaduresa, vaig passar-hi de puntetes.