BEVEM-NOS LES HERBETES, QUE ES REFREDEN

La Maria estava asseguda a l’orellut, davant de la tauleta rodona, enfaldillada, darrere els vidres. Havia corregut una mica la cortina per protegir-se del sol que, cada dia, havent dinat, entrava a fer-li una visita. Obria amb desgana la correspondència: cartes dels bancs, propagandes diverses, una carta dels “Misioneros Combonianos”, dirigida encara al seu marit.

Pobre Joan, tants anys que fa que és mort i encara rep alguna cosa. És clar que jo, en enviar-los el donatiu cada any, també podria avisar-los que ho posin al meu nom. Era molt bo el Joan, em feia estalviar però sempre s’apiadava de tots els necessitats; feia almoines sense dir-ho a ningú. Me n’he assabentat ara de tot això, en rebre peticions de les mongetes de clausura, de Sant Joan de Déu i de tots aquests missioners que t’envien aquestes cartes tan entendridores...

Em fa molta falta el Joan i això que, quan el tenia, em feia malícia que fos com era. Ara només recordo les coses bones d’ell, sembla que els anys han esborrat tot allò que em feia patir.

Segur que la nostra vida hauria estat molt diferent sense la mare, pobra! Encara tinc present aquell diumenge que feia aquell fred i el Joan va baixar al poble, a parlar amb el papa i la mama, i ells li van dir que només consentirien a deixar-nos casar si ens posàvem a viure sols, encara que fos a la mateixa escala, però sols. “La Maria és molt jove i necessita aprendre les coses de mica en mica. Si sou sols i fa una cosa mal feta, l’endemà la podrà corregir”. Pobra mama, ella ja ho sabia el que era viure amb una sogra. El Joan va dir que ho havia de parlar amb els seus pares. Ell, com que era fill únic, sempre s’havia imaginat casat però al costat d’ells. A mi no m’importava massa, me l’estimava tant -el veia sensat, atent, tímid, delicat-, que tot això de viure sols o acompanyats ho veia accidental. El Joan havia de ser meu si es casava amb mi, i això era el que comptava. Finalment, els seus pares hi van venir bé: com que la casa era d’ells, podrien arranjar el pis de dalt i estaríem sols i acompanyats a la vegada. Però la mort del seu pare va esguerrar tots els plans. Després d’haver-lo enterrat, quan ja anàvem a buscar el tren per tornar al poble, el Joan es va acostar als pares i els va dir: “suposo que ara no em demanaran que deixem sola i abandonada la meva mare”. La mama va callar una estona, el papa se la va mirar i finalment li van dir que ara la situació era diferent, que fes el que cregués que havia de fer. Abans d’un any ens vam casar. Era meravellós acabar de ser la criadeta de tothom i passar a ser del meu marit, i tenir la nostra casa; bé, nostra, nostra, no: era la casa dels pares i hi vivia la mare, pobra, que al cel sigui. Però m’era igual, jo era feliç.

Recordo, com si fos ara, el casament i l’anada a Barcelona, a aquell hotel de les Rambles. I la primera missa a l’església de Betlem. Semblava que aquella felicitat no s’havia d’acabar mai. Sempre he estat molt romàntica jo i m’ha agradat llegir novel·letes del Folch i Torres i plorar en veure que als que tenen bon cor sempre se’ls soluciona tot. El Joan també m’estimava força, li llegia als ulls quan estàvem sols. Potser m’hauria agradat que m’hagués estimat d’una manera més efusiva i m’ho hagués demostrat una mica davant de la gent, davant de la mare, sobretot, però ell era massa formal i no li agradava exterioritzar-ho.

La mare, pobra, era molt estranya; tenia molt mal geni i no era gens canallera. Quan vaig tenir els nens, no se’ns els va quedar mai. Ella feia el dina r pels grans, això sí, però si jo arribava tard amb la criatura afamada, m’havia de posar corre-cuita a la cuina a preparar-li les farinetes, perquè ella mai no hi pensava, o no hi volia pensar, en els petits, no se’ls feia seus: “Ves, Maria, que aquest nen té gana”, “ves, Maria, que el nen plora”. I aquella nit de sant Joan en què ens vam posar al balcó per veure l’animació i la gent mudada que anava a les berbenes. Jo em delia per sortir a donar una volta amb el marit, un tomb de ravals, només, i esperava que ella ens digués: “Au, parella, aneu, que jo ja tindré cura del petitet”. I ca!, doncs no ho va dir, i em vaig quedar com un estaquirot en aquell balcó, empassant-me la pena. El Joan sempre la defensava. A ell no li podies comentar res de sa mare perquè es posava molt nerviós, que si “li devem respecte”, que si “és la meva mare”, que si “pobra dona, es deu trobar molt sola”...

I jo? De vegades també me’n sentia de sola, aquí... Perquè en la meva germana no hi podia ni hi volia comptar: me n’havia fet de verdes i de madures, que Déu l’hagi perdonada. Quan es va casar i se’n va anar del poble, no va parar fins convèncer la mama perquè em deixés venir amb ella a la ciutat. Com si la sentís: “la Maria em farà companyia mentre el Ramon sigui a treballar i no m’hauré d’estar sola tot el dia”. Per fer-li de minyoneta i per manar-me em volia ella. Jo no devia tenir ni quinze anys i vaig haver de deixar el col·legi precisament quan començava a entendre els problemes i tot allò que explicava la senyora mestra. Era molt dominant, la Genoveva, sempre havia de tenir algú a les seves ordres i li va venir molt bé tenir-me a mi, temporades senceres. De tota manera, no em puc queixar perquè, gràcies a haver estat allí, vaig conèixer el Joan, que treballava per al Ramon. Recordo que, de vegades, abans d’anar al despatx, passava per casa a recollir algun paper o a veure el meu cunyat. Era alt i molt prim i anava sempre ben vestit. Però el que em cridava més l’atenció era el seu posat tan greu i aquella manera de parlar tan educada, el veia gran i senyor.

Jo devia tenir setze o disset anys i el cap ple de pardalets, encara. Cada tarda anava a cosir a ca la senyora Paquita. Allí vaig aprendre molt i vaig fer bones companyes. Allí m’oblidava de les angúnies que em feia passar la meva germana, i qualsevol cosa em divertia, i reia per tot. Amb la senyora Paquita ens va quedar tan bona amistat que, quan van morir la seva mare i tia i es va quedar sola -jo ja era casada llavors-, la convidàvem a dinar cada diumenge. I ens va posar tanta voluntat i em devia veure a mi tan faltada de mare a la ciutat, que ella me’n va fer, i també va ser una àvia per als nens. Es passava hores i hores jugant amb ells, quan venia. Quina paciència tenia! Se’ls posava a la falda, els cantava cançons, els explicava històries, seguia els seus jocs, vivia els seus petits problemes i il·lusions. Però sempre havia de fer tot això davant de la mirada emmurriada d’aquella àvia que no sabia fer d’àvia i que li feia malícia que una altra ho fes per a ella.

El Joan, en les coses de casa i dels fills no s’hi posava, sempre em deixava fer. Ell, si podia treballar, ja estava content. Quan arribava a casa, volia estar tranquil i tenir el plat a taula. Amb una altra dona, el Joan hauria estat molt desgraciat, però jo el vaig saber tractar i, com que me l’estimava i veia que era una bona persona, el sabia complaure. La nena, quan era grandeta, sempre el renyava perquè deia que era un masclista. Una mica sí que n’era: no va voler mai que treballés jo -hauria pogut fer de dependenta en alguna botiga-; deia que la dona havia d’estar a casa, però, quan arribava, no tenia en compte que jo no havia parat de feinejar en tot el dia i que estava cansada com ell. El menjar el volia a punt a la seva hora. De vegades, em veia traient la llengua, tot acabant de fer el dinar, s’entretenia una mica llegint el diari i, en sec, se’m presentava a la cuina i, amb una mitja rialleta irònica, m’etzibava: “la veritat, em creia que dinàvem, avui”. O sovint es posava a la porta de la cuina esperant que jo acabés de preparar-li l’esmorzar i, quan veia que ja estava a punyi jo agafava la safata per portar-li a la taula, ell començava a caminar al meu davant, amb les mans buides, tot xiulant. I jo, què ridícula em sentia portant aquell esmorzar, que era el seu, darrera d’ell, en processó!

Però aquestes coses quedaven a dintre de casa. A fora, sempre el vaig saber fer quedar bé jo al Joan. Quan em mudava per anar a missa els diumenges o els Dijous Sants per anar a visitar monuments o, de tant en tant, quan anàvem a algun concert, em feia mirar. Sempre m’ha agradat fer goig. Jo, de soltera, em feia uns modelets tan extremats que totes les noies del cosidor quedaven engelosides. Tenia molt de pit -i encara el conservo-,era molt prima i alta i qualsevol cosa em lluïa. Després, en tenir els fills, la figura se’m va anar espatllant, però sempre vaig conservar el posat tibat i el caminar preant. Quan els nois estudiaven i nosaltres havíem d’estalviar perquè el Joan deia que “rascàvem fusta”, jo aprofitava molt la roba i me la reformava perquè no semblés tan vella, però la portava amb tanta elegància que semblava que anés de vint-i-un botó.

Ja els vaig patir força jo els estudis dels nois a Barcelona. Potser va ser l’època més dura. El Joan estava nerviós perquè encara que ells -pobrets!- ja miraven de no gastar gaire, se n’anaven molts diners en tot plegat. Jo sempre procurava que em sobressin alguns bitlletets de la setmanada i, quan marxaven amb la bossa plena de roba neta i carregada de menjar, els hi posava a la mà. La cara de satisfacció i d’agraïment que feien i els ullets de gossets perduts amb què em miraven en acomiadar-se em donava ànims per seguir estalviant una setmana més. Jo els comprenia, els nois, desitjava que poguessin tenir tot allò que jo hauria volgut. El seu pare era més intransigent; no s’adonava que els temps havien canviat i que aquella canalla no havia passat la guerra. El Joan tenia una voluntat de ferro i un sentit de la responsabilitat massa exagerats i els exigia als altres. Ell s’havia fet una idea de què volia per als fills i, quan ells no s’hi adaptaven, venien els conflictes. Com que jo els defensava sempre, s’enfadava amb mi i havia de suportar males cares durant dies sencers.

Suposo que també nosaltres ens vam haver d’adaptar a quedar-nos sols. En poc temps, es va morir la mare i van marxar els nens, i després la nena. Al començament, se’ns feia difícil la convivència. Tot i haver viscut junts tants anys, el veia com un estrany, no sabia massa què dir-li quan ens posàvem a taula. Em feia falta gent. Això, però, amb el temps es va arranjar. A la fi vam saber amollar-nos a la soledat i en trèiem partit. De vegades em telefonava i em deia si volia acompanyar-lo a cobrar algun rebut. Els dijous es va acostumar a fer mitja festa i, després de dinar, preníem cafè; al vespre, venia més d’hora del despatx i anàvem a missa o a veure alguna exposició o a sentir alguna conferència a l’Ateneu. I això ja ens feia semblar més curta la setmana. Aquells anys sí que van ser bons. Fins i tot vam anar algun dia d’excursió. Però de seguida es va posar malalt i van començar les angoixes i els pelegrinatges a Barcelona buscant metges que li curessin el que era incurable. Quina pena, pobre Joan! Ell també va patir molt, físicament i moralment. Es veia venir la mort potser més abans del que li va venir. Ell es pensava que no passaria l’operació, per això, aquell diumenge ve fer aquella mena d’acomiadament als fills: “Mireu, tota la vida he treballat molt i econòmicament, a la vostra mare no li ha de faltar res, per això, d’aquest assumpte no us n’haureu de preocupar mai. Però el que sí us demano per a ella és que no l’abandoneu i no li negueu el caliu que necessitarà, si jo falto. Això sí que és més important que els diners quan un es fa gran, i s’aprecia molt. Feu-ho per ella i pel molt que s’ha sacrificat per vosaltres. Pel que fa a mi, si us he faltat en alguna cosa, perdoneu-me; no ho he fet amb mala intenció. Tota la vida m’he esforçat per seguir el camí que em manaven els meus principis”. Allò va ser molt fort. Qui més qui menys tothom va haver de contenir les llàgrimes. Pobre Joan. I tant bé que li va anar l’operació! Fins i tot vaig arribar a creure que l’havien curat del tot. Compto que ell també es va sorprendre de quedar tan bé. Però aquests malots no tenen entranyes i tornen quan menys te’ls esperes. I va tornar, i tant que va tornar! Com es va quedar, pobret: amb la pell i l’os. I quina voluntat tenia als últims temps, quan ja no podia sortir de casa! Ell s’esforçava per llevar-se cada dia. S’anava a rentar, a poc a poc, i sortia del bany perfumadet, i anava arrastrant els peus fins al menjador, però aviat se li acabava la força i havia de tornar-se’n al llit, tot afligit, patint per dintre, sense exterioritzar-ho mai. Mai vam parlar del tema de la mort. Però ell l’esperava i es preparava.

De segur que va arribar més preparat ell a la mort que jo a la soletat. Tan forta que he estat sempre i tant que em va costar remuntar-me! Quins mesos més dolents! Una veritable malaltia vaig passar jo, després de la mort del Joan. Només desitjava que Nostre Senyor se m’emportés, com més aviat millor. Sort en vaig tenir de tornar a fer pràctiques i d’agafar el cotxe altra vegada. Això em va distreure molt i em va donar seguretat. També em va ajudar tenir els fills lluny perquè vaig haver de compondre-me-les tota sola per resoldre totes les qüestions de papers i dels bancs, que m’arribaven cartes i jo no sabia com interpretar-les. És clar, amb el Joan jo no havia hagut de fer mai res de tot això. De vegades em portava algun document i em deia: “Ves, Maria, signa aquí” i jo signava sense saber de què es tractava. Com que, si alguna vegada li preguntava què era allò, es posava nerviós i amb neguit em deia: “signa, que tu no ho entendries”. Mai em parlava dels seus plans ni de les seves gestions econòmiques i jo mateixa m’havia arribat a creure que era incapaç de comprendre res d’aquells temes. A mi m’havia anul·lat molt, el Joan, i jo havia assumit aquest paper d’analfabeta.

Tan espaviladeta que he arribat a estar ara! Ara em fa peresa obrir les cartes dels bancs, però sé el que diuen i les entenc i me les arxivo. Ara sé el que tinc i el que no tinc. Ara he pogut viatjar i vesteixo com a mi m’agrada: poques coses, però bones. Ara puc permetre’m el luxe d’anar a Barcelona quan vull i de portar tots els regals que vull. No ho penso gaires vegades, però, quan ho faig, m’esgarrifo de pensar com he pogut canviar tant, com de la nit al dia, soc una altra dona. El que em sap greu és que no ho hagi pogut fer al costat del Joan. És clar que a ell potser no li hauria convingut una dona com la que soc ara. I ca! És trist però és veritat: amb ell al costat jo no hauria pogut arribar a ser mai com soc ara.

Ara mateix, tantes cartes que se m’han acumulat per descloure, tanta lletra! No trobo mai el moment de posar-m’hi. Encara que aquests dies val a dir que obro la bústia amb un altre ànim. Des que em vaig decidir escriure els fills per explicar-los tot això que em passa, tota aquesta barreja de felicitat i peresa (potser em retrauran que no hagi fet un viatge a Barcelona per explicar-los-ho de paraula. Però no sabria com posar-m’hi davant de tots tres, i potser també ho hauria de fer davant de les joves i el gendre). M’imagino la cara de tots: el Joan Josep, tan seriot, com son pare, la seva imatge. El Jordi, tan de la broma, que no saps mai si diu el que pensa. La nena... sempre agafa la part positiva de les coses, però, en aquestes circumstàncies, també es posaria seriosa. Ves a saber si ells, que semblen tan despresos, ara pensaran en els interessos i no hi vindran bé...

Es veu que s’ho han parlat. La carta ve remesa pels tres. Segurament que s’han trobat per contestar-me. Tant que l’he esperada, la carta i ara no sé com obrir-la. Si ho trobessin bé, m’haurien telefonat felicitant-me, però no, no ho hauran fet perquè jo mateixa els vaig recomanar que em donessin la opinió per carta. Que nerviosa que estic! Però no hi vull estar, he de fer el cor fort i tirar endavant. Si fa uns mesos algú m’hagués dit que em passaria això, li hauria respost que estava ben boig. I ara, mira, hi estic ficada fins al coll. Déu meu! Quina joia i quina peresa a la vegada. Quina seguretat que sento i quina por! Quin neguit i quina tranquil·litat! En quin món de contradiccions estic ficada!

 

La Maria es va aixecar de la cadira i va arreglar-se la faldilla. Es va mirar al mirall del bufet i es va trobar maca i rejovenida. Realment, no li feia mal res: no sentia ni aquell dolor al dit gros de la mà dreta, ni aquell ull de poll que se li havia infectat, ni les cervicals que, de vegades, li feien passar males estones. Res, com quan tenia vint anys.

Va caminar pel passadís fins arribar a la saleta del telèfon. Es va asseure i va marcar sis números, que feia poc s’havia après de memòria.

 

-         Digui? -es va sentir a l’altra banda del fil.

-         Lluís, soc la Maria.

-         Per fi m’has trucat! Tens noves?

-         Sí...

-         I doncs? Són dolentes? Contesta’m de pressa, que el cor em va a galop oi això no em convé gens.

-         No, són bones notícies.

-         T’han escrit els teus fills, no? Troben bé això nostre?

-         M’han escrit però no sé què en pensen, perquè encara no he obert la carta. Et vull dir primer el que penso jo i després, amb tranquil·litat, tu i jo obrirem aquesta carta i respectarem el que em diran. Però serem tu i jo els que decidirem com i quan ens casarem i si volem o no anar a fer un viatge llarg o curt. Lluís, la vida que ens queda ha de ser nostra. Fa massa anys que estem vivint la de tothom. I et dic això a tu perquè sé que em comprens, perquè tu també has patit i has estimat a la vegada i només tu pots entendre com em trobo ara. Jo sé que els dos ens ajudarem a ser molt feliços però a la vegada ens ajudarem a mantenir el record de la Lola i el Joan, que al cel siguin.

-         Vinc de pressa, doncs. Ai, que no sé el que em passa! Espera’m. Tinc pressa per fer-te viure tot el que tinc aquí a dins. Ai, Marieta! Quina guerra que hem de donar, encara! Fins ara mateix... Maria, t’estimo bojament.

-         Jo també, Lluís. Vine de pressa que ara sí que tinc ànsia per saber què diu la carta. Un petó.

 

El Lluís i la Maria es van asseure al sofà, van encendre el llum de peu i, amb una tisana sobre la tauleta i les tasses de porcellana xinesa que només sortien en les grans ocasions, es van posar a llegir aquella carta. Ho van fer en silenci, assaborint-la, i van anar paint a poc a poc tot allò que deien els nois, tan bonic. Se sentien satisfets per la determinació tan important que acabaven de prendre i, sobretot, per la manera com havien reaccionat els fills. Ara només quedava planejar el futur -tenien temps- i beure’s les herbetes, que es refredaven.