LA TEVA MA

Se’m va oferir

furtivament

al campanar

d’aquella església antiga,

absent al vol de mosquits,

als sorolls del poble,

al parlar de la gent.

La veia gran,

l’imaginava aspra

i va ser suau i càlida

com aquell amor nostre

que tot just naixia.

 

Com dos arbres

que creixen junts,

com dos núvols

juganers

que s’empaiten,

així s’han conformat

les nostres mans,

dia a dia,

any rere any,

sense adonar-se

del camí que recorrien,

sense recança

pel temps viscut,

pel temps passat.

I ara,

bevent la música

de qualsevol concert,

em trobo,

confortable,

al teu costat

i torno a enllaçar

aquella mà,

que s’ha arrugat

i s’ha tacat

però que no ha perdut

la calidesa

d’aquell dia.

 

Ara ja no esperem

cap canvi.

Seguirem

fent veure

que sabem 

què trobarem 

en l’altre

però cada dia

obrirem un sentit nou

per descobrir

noves maneres

de gaudir

d’una mà amiga

que ha fitat

totes les aigües

de tots els rius,

de totes les vides

que hem pogut viure.

 

La teva mà,

la de sempre.