EL CISCO I LA MARIA

 

Quan va baixar al poble, el Cisco era un jove alt i fort, cabells negres, rapats, ulls verdosos i posat altiu.

Era el més petit de set germans i al seu pare, el Miquel del Corteres, li havia quedat massa poqueta terra per poder-se’n servir tots.

Així, una matinada de finals d’abril, amb un farcellet minse, la butxaca ben buida i l’esperança dibuixada als llavis, va besar les galtes enllagrimades de la seva mare i va deixar la casa i el poble on havia nascut, la Pobla de Cèrvoles.

En arribar a Castelldans es va posar a servir de mosso a cal Vicent, una casa de les de tota la vida a punt de malmetre’s a causa de la voluntat feble del pare i del mal cap dels tres fills que dilapidaven l’herència amb beguda, joc i dones.

El Cisco es consumia veient la ganduleria d’aquells tres mossos que no veien mai l’hora de llevar-se per anar al defora i la paciència del pare, que ho permetia estoicament.

Ben aviat, quan va gaudir del favor i la confiança del vell, li deia:

-          Pepet, si em doneu permís, ja els cridaré jo els nois perquè s’alcin.

-          Fes, fes, Cisco, que a tu et faran més cas que a mi -responia alliberat.

I ell anava decidit allà pon dormien i els escridassava fins que els dropos, de grat o per força, havien de llevar-se, avergonyits, i seguir-lo al tros.

* * *

Més endavant, quan  ja tenia estalviats uns calerons, va ullar la pubilla de Cal Ton de la Rosa, una joveneta dòcil que havia pujat sense mare i vivia amb un pare entristit, un padrí vell i una cosina decidida que tothom sabia que era la que manava en aquella casa i la que se n’enduia més profit.

El Cisco va anar a parlar amb el pare de la noia per fer-la demanar i aquest, que devia veure en aquell jove fort i treballador la solució dels problemes d’aquella casa, que s’anava perdent de mica en mica, hi va venir bé.

Quan es va casar, la pubilla tot just havia fet els divuit anys i ves a saber amb quins ulls es mirava ella a aquell jove de mirada profunda i posat decidit que li portava onze anys i que tenia molt clar el que calia fer en aquella casa.

Aquell casament va caure com una bomba, al poble. Els pares estaven queixosos contra els seus fills perquè s’havien deixat perdre una de les millors pubilles, i els fadrins, engelosits d’aquell foraster que havia arribat feia poc temps, amb una sabata i una espardenya, i ara havia gosat prendre’ls l’hereva més preuada.

Així, després del casament, cada nit es plantaven al portal de la casa pairal on vivien i cantaven unes corrandes iròniques adients a la seva situació, tot fent soroll amb llaunes i tapadores.

La Maria, que així es deia la núvia, estava esgarrifada i esporuguida i intentava retenir el marit que, enfurismat, volia sortir. Potser la primera i la segona nit ho va aconseguir, però quan al Cisco li va semblar que ja en tenia prou, es va llevar d’una revolada, es va lligar els pantalons, va baixar amb quatre gambades fins al portal i va obrir la porta de bat a bat.

Els mossos, en veure’l sorpresos per aquell comportament desafiador, que no esperaven, van arrencar a córrer, però el valent els va escometre fins a atrapar-ne un.

Aquell pobre, tremolós com una fulla, s’excusava davant d’aquell braç ferm que el premia:

-          Ai, pubill, perdona’m, que jo ja els ho deia, que et deixessin tranquil.

El Cisco finalment el va deixar anar però ho va fer amb l’amenaça que si els tornava a veure trauria la pistola que tenia a casa i que dispararia sense pietat.

La pistola era cert que la tenia (m’ho havia dit la seva filla Ramona, molts anys més tard). Potser encara ronda per aquella casa, però no hauria pogut fer gaire mal amb ella perquè es veu que era del temps dels carlins i ves a saber els anys que feia que no funcionava...

* * *