Quan va baixar al poble, el Cisco era un jove alt i fort, cabells negres, rapats, ulls verdosos i posat altiu.
Era el més petit de set
germans i al seu pare, el Miquel del Corteres, li havia quedat massa poqueta
terra per poder-se’n servir tots.
Així, una matinada de finals
d’abril, amb un farcellet minse, la butxaca ben buida i l’esperança dibuixada
als llavis, va besar les galtes enllagrimades de la seva mare i va deixar la
casa i el poble on havia nascut, la Pobla de Cèrvoles.
En arribar a Castelldans es va
posar a servir de mosso a cal Vicent, una casa de les de tota la vida a punt de
malmetre’s a causa de la voluntat feble del pare i del mal cap dels tres fills
que dilapidaven l’herència amb beguda, joc i dones.
El Cisco es consumia veient
la ganduleria d’aquells tres mossos que no veien mai l’hora de llevar-se per
anar al defora i la paciència del pare, que ho permetia estoicament.
Ben aviat, quan va gaudir del
favor i la confiança del vell, li deia:
-
Pepet, si em doneu permís, ja els cridaré jo els nois perquè
s’alcin.
-
Fes, fes, Cisco, que a tu et faran més cas que a mi -responia
alliberat.
I ell anava decidit allà pon
dormien i els escridassava fins que els dropos, de grat o per força, havien de
llevar-se, avergonyits, i seguir-lo al tros.
* * *
Més endavant, quan ja tenia estalviats uns calerons, va ullar la
pubilla de Cal Ton de la Rosa, una joveneta dòcil que havia pujat sense mare i
vivia amb un pare entristit, un padrí vell i una cosina decidida que tothom
sabia que era la que manava en aquella casa i la que se n’enduia més profit.
El Cisco va anar a parlar amb
el pare de la noia per fer-la demanar i aquest, que devia veure en aquell jove
fort i treballador la solució dels problemes d’aquella casa, que s’anava
perdent de mica en mica, hi va venir bé.
Quan es va casar, la pubilla
tot just havia fet els divuit anys i ves a saber amb quins ulls es mirava ella
a aquell jove de mirada profunda i posat decidit que li portava onze anys i que
tenia molt clar el que calia fer en aquella casa.
Aquell casament va caure com
una bomba, al poble. Els pares estaven queixosos contra els seus fills perquè s’havien
deixat perdre una de les millors pubilles, i els fadrins, engelosits d’aquell
foraster que havia arribat feia poc temps, amb una sabata i una espardenya, i
ara havia gosat prendre’ls l’hereva més preuada.
Així, després del casament,
cada nit es plantaven al portal de la casa pairal on vivien i cantaven unes
corrandes iròniques adients a la seva situació, tot fent soroll amb llaunes i
tapadores.
La Maria, que així es deia la
núvia, estava esgarrifada i esporuguida i intentava retenir el marit que,
enfurismat, volia sortir. Potser la primera i la segona nit ho va aconseguir,
però quan al Cisco li va semblar que ja en tenia prou, es va llevar d’una
revolada, es va lligar els pantalons, va baixar amb quatre gambades fins al
portal i va obrir la porta de bat a bat.
Els mossos, en veure’l
sorpresos per aquell comportament desafiador, que no esperaven, van arrencar a
córrer, però el valent els va escometre fins a atrapar-ne un.
Aquell pobre, tremolós com
una fulla, s’excusava davant d’aquell braç ferm que el premia:
-
Ai, pubill, perdona’m, que jo ja els ho deia, que et
deixessin tranquil.
El Cisco finalment el va deixar anar però ho va fer
amb l’amenaça que si els tornava a veure trauria la pistola que tenia a casa i
que dispararia sense pietat.
La pistola era cert que la tenia (m’ho havia dit la
seva filla Ramona, molts anys més tard). Potser encara ronda per aquella casa,
però no hauria pogut fer gaire mal amb ella perquè es veu que era del temps
dels carlins i ves a saber els anys que feia que no funcionava...
* * *

gracies per recordar als repadrins .Al Cisco jo no el vaig coneixer a la padrina Maria si era la padrina de tots . quins records
ResponEliminaEns ha encantat conéixer un trosset de la nostra història familiar.
ResponEliminaEnhorabona pel blog