AVUI FA 19 MESOS

Coincidint amb els 19 mesos de la mort del nostre germà i seguint amb el costum de fer-ne esment el dia tretze de cada mes, avui continuem l’article que va escriure en els Quaderns de Capafonts, de què vam parlar en el recordatori dels 17 mesos.

En aquesta segona part, en lloc de signar amb el seu nom, ja signa amb el pseudònim Sòrboles, que darrerament feia servir en els seus escrits literaris. Mireu quina excusa posa el molt burleta per justificar el canvi d’autoria:

 

Una estona de tertúlia a la placeta dels alls (2a part)

El servei militar i altres antiguitats

 

Primer de tot he d’explicar per què aquesta tertúlia no l’escriu la persona que la va començar. La raó és molt simple: l’autor de la primera “tertúlia” em va demanar que la continués jo, que de tradicions de pobles en sé un gavadal. A més a més, diu que ell té moltes ocupacions, que de tot arreu l’estiren, i no s’hi pot dedicar. Jo, per tal de fer un favor a un amic, vaig acceptar l’encàrrec encantat. I aquí teniu una cara nova.

I és que els canvis de cara són habituals en una tertúlia. Allí ningú hi és particularment invitat, però sempre qualsevol s’hi troba ben acollit. A l’hivern, quan el sol no escalfa i fa un temps inhòspit, la tertúlia s’ha de fer a la vora del foc.

Una altra manera d’escalfar-se és xarrupant un bon vi negre de 16 o 18 graus. Aquesta afirmació dona la solució a l’endevinalla, de to irreverent:

 

Senyora, us vinc a veure

amb molta voluntat,

m’agenollo als vostres peus

per veure-us el forat.

 

Després del que acabo de dir, ja haureu capiscat, desvetllats lectors, que la solució és “la bota del racó”, a la qual el bevedor dona el tractament de senyora, i el forat és l’aixeta per on surt “lo xumerri”.

 

Encara que portis galons, no s’hi val a tocar-me els botons

 

Avui centraré l’article en una sèrie de tradicions populars derivades de l’obligació que tenia tot espanyol mascle d’anar a fer el soldat. Als homes que van fer la milícia obligatòria, i sobretot els que van anar a la guerra, aquest sortir de casa, anar lluny i trobar-se, com un pardal fora del niu, en un ambient de colla i aquest passar-les magres tots junts, els va deixar marcats per sempre.

Molts són els dies que, després d’una hora de garlar davant de l’escalfapanxes,  apareixen els records de la mili i de la guerra, aquella guerra per a alguns llunyana, que va emmerdar -i perdoneu l’expressió- tots els pobles del país, enfrontant veïns contra veïns. Ara, però no vull parlar d’aquest conflicte: molta gent ja ho ha fet i algú hi haurà que potser n’aportarà algun testimoni en aquesta mateixa revista.

El que volia dir és que, com a fruit de la mili (que a molts els va durar cinc o sis anys), van arribar al poble cobles i cançons foranies que, d’altra manera, no haurien arribat. Vegeu-ne algun exemple, quasi sempre referit a homes i dones, que és un tema que no s’esgota. Començarem pel toc de diana, que és la manera de començar el dia en una caserna:

La diana que tocan mañana

es por los quintos que van a venir.

Y la que tocan pasado mañana

es por los padres que se van a ir.

 

Algunes vegades, hi trobem una barreja de castellà i català, molt xocant, com aquella definició de l’amor:

L’amor de los hombres

es como la caña:

es larga y estrecha

y dentro no hay nada.

 

Al costat de la definició de l’amor hi ha la descripció de les dones, que potser peca de simplista, però té la seva gràcia: 

Totes les dones tenen

en el pecho dos melones

y un poquito més abajo

la perdición de los hombres.

 

Ai la perdició dels homes! A vegades, a la vida, va bé perdre’s una mica; per això diu el refrany: “Al juriol ni dona ni caragol, però caragol i dona tot temps és bona”.

[Parlant de caragols (o “cargols”, per això no renyirem), em ve a la memòria aquell verset que parla d’aquests gastròpodes banyuts i llefiscosos, que porten la casa a l’esquena, com els excursionistes; que transcric així:

A Farena caragols,

a mas d’en Toni caraguines,

al clotet de Capafons

lo floret de les mantellines.

 No li veieu la gràcia, oi? I si us dic que “mantellina” vol dir borratxera? Va, nois i noies de la colla, enriquiu el vocabulari: ja teniu un sinònim de “trompa”, “mona”, “pítima”, serpentina” i “paperina”. Ja podeu dir: “Portes una mantellina com la princesa...” Ho sento, no puc acabar la frase: la monarquia vol un respecte.

No sé si m’allargo massa. Ho pregunto al redactor en cap i em diu que encara puc escriure una altra pàgina. Seré estricte perquè ja diu la dita: “No et fiïs de qui et vol donar massa”.][i]

 

Si mires enrere, et veuràs lo clatell

 Ara, com a bon “carrossa” que soc, us en contaré una de l’any de la Maria Castanya; d’aquelles que els joves no la poden entendre perquè el món ha canviat massa. Aquí la teniu:

 A una majordoma li regalen un conill i pensa cuinar-lo per dinar, però no sap com li agradaria més al senyor rector, que en aquell moment està dient missa. Llavors, se li acut d’agafar el conill mort, embolicar-se’l amb el mantell i anar a l’església. Es posa a primera fila i, així que veu que el senyor rector se la mira, es treu el conill de l’amagatall perquè el vegi el celebrant. Aquest senyor no troba de bon gust interrompre una celebració litúrgica per un conill. I, com que la sap llarga, es dirigeix al poble amb tonada gregoriana i, pensant que no se n’adonaran, diu (ho heu de llegir cantant, si no, no té gràcia):

“Dona nostra, dona nostra,

vós que del conill feu mostra,

mig rostit i mig en suc,

per Dominus vobiscum, Amén.”

Aquesta és de la sèrie del Rector de Vallfogona. Si no us ha fet riure, no patiu, no esteu pas malalts. No riu el que vol, sinó el que pot. En realitat, quan es tenen ganes de riure, es riu per qualsevol fotesa, i, si no se’n tenen ganes, ni el Bonafont ni les cridaneres de “Jet-lag”[ii] no us provocaran la cleca (o l’esclat de riure).

 Ja s’acaba la tertúlia d’avui. Espero que l’Eugeni no arrufi el nas, perquè molts ditxams me’ls va dir ell i jo els he escrit sense permís. Sigui com sigui, la xerrameca d’avui toca a la fi. El sol ja s’ha post rere el Picorandan i la gana comença a gratar l’estómac. I, com diu la dita:

 

Lo sol se’n va a la posta,

les gallines al joquer;

quina cara farà l’amo

quan veurà que no hem fet re.

 

Anem, doncs, a fer alguna cosa, per exemple, el sopar, que “cansalada i ous fregits  fan perdre la vista als marits” i “Val més morir de tip que de gana”.
 

Ara veig que ja apunta la lluna, una bola rogenca i brillant de la banda de Montllats. Algun pixapins diu: “Mira quina lluna més maca!” i un altre del poble li respon:

 

Quina lluna fa més clara,

per a mi mai que la fes,

que totes les noies guapes

les prenen los forasters.

 

Quarteta a la qual un altre de la penya remata així:

 

Margarida s’està al terrat,

amb lo cul estarrufat.

Tant si neva com si plou,

Margarida no se’n mou.

 

Aquesta, sagaç públic lector, és l’endevinalla que us proposem. Si no la descobriu, us haureu d’esperar fins a “Una estona de tertúlia (3)”. Passiu bé tinguin.

---

[i] Aquest últim fragment que he posat entre claudàtors no va sortir a l’article, però sí que el tenia al full de l’original.

[ii] Es refereix als monòlegs d’Andreu Buenafuente i a la sèrie “Jet-lag” que feien per TV3 les del grup T de Teatre. (Nota de la transcriptora)

 

LLEGIM?

COLOMBANI, Laetitia, La trena, (Traduït del francès per Anna Casassas). Barcelona, Ed. Salamandra, 2018

 

Meravelloses històries de tres dones valentes, aïllades en l’espai (Índia, Sicília i Canadà) i que, per circumstàncies fortuïtes, es veuen relacionades, unides, com els cabells d’una trena.

L’autora dedica un capítol a cada dona i, en acabar el de la tercera, torna a la primera i segueix la història, que acaba de manera sobtada i expectant, per donar pas a la de l’altra i deixar-nos intrigats.

I així es van succeint les tres històries, narrades en tercera persona per un narrador omniscient, que ens atrapa -no per l’erudició sinó per la vivesa i autenticitat del relat-, que desvela els finals, però els intuïm esperançadors.

El que sí sabem en acabar és el fet que trena les tres històries. A part del títol, els cabells tenen molt a veure amb el desenllaç.

Al començament i al final hi ha sengles poemes i tres més al llarg de la novel·la, que il·lustren la feina de la segona dona, responsable d’una fàbrica de tractament de cabells.

De la mateixa manera que la recomanació d’aquest llibre m’ha vingut per dues o tres vessants, jo també en faig aquesta ressenya i el recomano. A veure si els que la llegiu us animeu a entrellaçar les tres metxes -els tres relats- per gaudir d’aquesta trena literària.            

 

                                                                                                   6 de desembre de 2020

 

EL CARRER DE LES GALANES

LLEGIM?

 

PIN I SOLER, Josep, La família dels Garrigas. Barcelona, Edicions 62 (Les millors obres de la literatura catalana, 30). 1980

 Aquest és un dels llibres que vaig seleccionar durant el confinament i que ara he llegit. No coneixia cap obra d’aquest autor i el títol em va decidir. Grata sorpresa quan vaig veure que era de les meves terres perquè els espais i les sensacions que anava descrivint m’eren molt pròxims: Tarragona, La Secuita, Reus...

Està escrit en el segle XIX, quan l’ortografia catalana encara no havia passat pel sedàs de Pompeu Fabra, per tant, té una escriptura arcaica. Però l’autor aconsegueix una narració amena i uns diàlegs versemblants. Sap dibuixar bé els personatges i els sentiments però des d’un prisma convencional de l’època: hi ha bons i dolents. Els bons ho són exageradament i els dolents, també, no hi ha remissió per a ells. Podem justificar-ho amb els exemples dels dos pols més oposats: l’Hereuet és un personatge que no té cap qualitat o que té tots els defectes que pot tenir un home, i la Mercè, la seva germana, és la santedat personificada. Els matisos els aporten els altres. El pare, dèspota, segur de sí mateix, inflexible amb els fills; el Jaume, el segon fill, és el que es rebel·la contra la voluntat del cacic de fer-lo capellà i, mogut per un caràcter somniador i artístic, se’n va a buscar-se la vida; la tia, germana de l’amo, intenta apaivagar els ànims, posar pau en les discussions i, si no ho aconsegueix, es posa a resar a la verge. L’Arciset, el bord, l’afillat, l’acollit a la casa per la caritat de l’amo que li paga els estudis de capellà, és el que més canvia en la seva trajectòria, perquè passa de la submissió d’acceptar la seva situació a haver-la d’alterar perquè s’enamora de la filla de la casa, amb tot el que això suposa de dilema moral i social: pot un futur capellà renunciar a la vocació o al camí que tots li ha traçat per l’amor d’una dona? Un no-ningú pot aspirar a la filla de l’amo? A mesura que avancen els capítols és veu aquesta lluita interna del pobre noi.

El final és tràgic perquè aquella casa forta que el pare havia fet créixer amb la força del seu braç, la seva energia i el seu caràcter, en menys d’un any se’n va en orris, pel mal cap de l’hereuet, pel disgust que li dona el músic, per la malaltia que arriba en el pitjor moment i, finalment, per dos fets luctuosos que rematen el drama, molt enrevessat. L’únic que sembla surar és el Jaume, l’artista, que aconsegueix obrir-se camí per Europa, com segurament va fer el propi Pin i Soler.

Aquest sentit de la història que va degenerant fins arribar al límit m’ha recordat la Solitud de Víctor Català, salvant totes les distàncies salvables.

He de destacar el capítol “Intermezzo. Festa Major”, perquè és un document per als qui es dediquen a recuperar tradicions antigues, ja que explica amb tot detall com era la Festa Major de Tarragona, l’ambient que hi havia, els actes litúrgics, els castellers, etc.

En el terreny lingüístic, també m’ha agradat trobar-hi expressions que deien a casa i que ara ja tenia oblidades.

Per tant, com dic en casi tots els llibres que llegeixo, m’ha agradat haver-lo triat, tot i que, també he de dir, que no el trobo un llibre massa recomanable per a l’època actual, n’hi ha molts altres que prioritzaria a l’hora de recomanar.

                                                                                   15 de novembre de 2020

DIVUIT

 Estimat Joan, germà,
divuit mesos ja fa.  

 

                                                  

                                     

 ... i quan un de Reus es mor

 deixant-ne sols un record

 cubert amb fúnebre vel,

  l’ànima arriba a bon port

  i se’n va del llit al cel.

  Sant Pere els diu: “Quien viva!”

  I si diuen: “Som de Reus!”,

  se’ls mira de cap a peus

   i al fi diu: “De Reus? Arriba!”

    Joaquim M. Bartrina

LLEGIM?

 BAGES, Josep i Jordi ROMERO, Fot-li que és de Reus. 100 ganxets i ganxetes per donar i vendre, Valls, Cossetània Edicions. 2018

 

Quan vaig anar a Reus, després del confinament per la pandèmia del Covid-19, vaig veure a les llibreries i quioscs un llibre flamant, amb un títol molt original i d’uns autors molt coneguts: Fot-li que és de Reus2, una expressió que els reusencs coneixem de sempre, tot i que, si em preguntessin el seu significat exacte, potser dubtaria: és una expressió dels de fora per demostrar que a nosaltres se’ns pot fastiguejar perquè som febles? O més aviat és un signe identitari que demostra fortalesa dels reusencs envers els altres? No ho sé, però és un títol molt ben trobat, perquè a qualsevol reusenc, a qualsevol ganxet o ganxeta, li cridarà l’atenció i, ple de curiositat, el comprarà o, si més no, el fullejarà.

Però jo, vaig anar a la Gaudí, que és la meva llibreria de sempre, i vaig demanar el primer volum, perquè els volia llegir per ordre.

En arribar a casa, vaig obrir-lo amb ganes de saber qui serien els cent ganxets o ganxetes triats. Amb  grata sorpresa vaig veure que hi sortia el meu germà Pere com a il·lustrador fent tàndem amb la M.Àngels Ollé; coneguts meus, amb qui he tingut relació de joventut, de teatre, de llibres, de Radio, de cinema, com el Quimet Sorio, el Venanci Bonet, el Salvador Palomar, l’Ezequiel i el Josep M. Gort, La Montsant Fonts. Filles o fills d’amics o coneguts meus, com l’Anna Priscil·la Magriñà, els germans Suárez-Baldrís, la M. Lluïsa Amorós. L’actual alcalde Pellicer, l’anterior Lluís-Miquel Pérez, i l’Abelló, que ho va ser quan jo feia pocs anys que havia deixat la ciutat. Personatges famosos com l’Ernest Benach i el Xavier Grasset o coneguts de Reus, de tota la vida, com el decorador Emili Argilaga, el Tomàs Barberà de la papereria del Mercadal, el Xavier Filella, ex director de IMAC i ex president del Centre de Lectura, l’Enric Tricaz de la Radio, el Bertran Serra del Bravium. Noms que em sonen a mi, com la M. Dolors Sardà Lozano, l’Antoni Zaragoza Mercadé, el Pep Macaya, la Mariona Quadrada o el famós Ariel Santamaria...

I d’altres que no em sonaven o que són molt joves i, per tant, jo ja no he pogut conèixer, però que m’ha agradat saber d’ells, perquè m’ha confirmat que Reus té molta gent il·lustre, digna de ser consignada en un llibre. Ara, quan torni a la meva ciutat, compraré el segon volum, que segur que portarà més gent coneguda.

                                                                                                                 Setembre 2020

LLEGIM?

 GINZBURG, Sagitari, Girona, Edicions de la Ela Geminada (Trivium, 18), 2018

 

És un llibre molt amè de llegir. Està escrit des del punt de vista de la filla de la protagonista que, en forma de narrador omniscient, ens presenta una dona italiana una mica particular.

En poc més de cent pàgines, anem coneixent el seu món, les seves il·lusions, els seus projectes i els dels personatges que l’envolten.

Aquesta dona, que vivia en un poblet, es delia per establir-se a la ciutat on somnia obrir una galeria d’art i relacionar-se amb la gent de cultura i més il·lustrada de la vila. El seu somni es compleix, troba una casa i es trasllada amb tota la familia: la filla Giulia,  casada amb un polac que exerceix de metge sense gaire èxit, una criada jove, el pare de la qual és un borratxo misarable, i una neboda que li ha confiat la seva cosina perquè pugui estudiar a la ciutat. L’altra filla de la dona, que és la que dóna veu a la historia i als seus pensaments, ja hi viu, a ciuitat. Està en un pis amb una amiga i dóna classes particulars.

Amb un to aparentment neutre, ens dóna tota una lliçó de psicologia dels personatges. Va desgranant no només les seves intencions, sinó també els sentiments i les reaccions dels altres.

Finalment, la protagonista fa una amiga que arriba a ser íntima i amb qui comparteix el projecte de la galería d’art. Però finalment, un fet desgraciat la torna a deixar sola i aïllada com al començament però amb menys energía que abans.

Els fets que es narren a la majoria de les pàgines són ben quotidians i ordinaris, però están explicats amb tanta mestria, que fa que els llegim amb plaer i ens proposem llegir altres libres de l’autora.

                                                                        Setembre de 2020

HISTÒRIES DE BRUIXES - II

 

La següent història és més recent i propera, perquè li va passar al meu marit quan era un nadó. L’explico tal com l’explicava la meva sogra, encara que ella ho feia en gallec.

 I és que els fets van passar a Galícia. El nen no tenia més d’un més i va començar a treure tota la llet que mamava i, per tant, a perdre les forces. El van portar al metge, però els remeis que aquest els va receptar no van servir de res.

Els seus pares i avis estaven ben preocupats i van començar a malpensar de la vella que vivia a la casa del davant, la Segunda, que era mig bruixota, perquè temien que hagués mirat malament el bebè -mal d’ollo, en deien- i li hagués transmès algun mal encanteri. La seva àvia, previsora, ja li tenia preparat un vestidet blanc per si el desenllaç es precipitava...

Però no es rendien i van anar a Ourense a consultar un altre facultatiu. Aquest, en veure la criatura, els va desenganyar del tot i els va dir que no hi havia res a fer.

Era desesperant veure com estaven perdent el primer fill i net sense poder fer-hi res. Amb aquesta angoixa a la sang, la meva sogra va anar a visitar una curandera que sabia que vivia en un llogaret d’allí a prop. En veure aquell infant blanc, debilitat, sense esma, el va agafar i va comprovar que realment s’estava morint, però li va dir amb contundència a la mare: “este neno non che morre, está mui maliño, pero non che morre”. De seguida es va posar a preparar un menat d’herbes, les va donar a la atribolada dona recomanant-li que no perdés ni un minut, que anés cap a casa, tragués al nen tota la roba que portava, el rentés amb l’aigua de bullir unes quantes d’aquelles herbes i, una vegada eixut, li pengés al coll un farcellet fet amb aquell herbatge, el vestís de nou i anés a cremar, en un encreuament de camins, tot el que li havia tret. Li va assegurar que el nen aniria millorant de mica en mica. I que, al cap d’uns dies, hi tornés amb una peça de roba del petit.

La mare, sense gaires esperances, però volent-se agafar a l’únic agafador que tenia, ho va fer tot tal com la bruixa li ho havia dit.

A l’endemà ja van notar una lleugera milloria en el nadó, en comprovar que no treia el que menjava, però encara era molt poc, perquè, feble com estava, quasi que no tenia esma d’agafar-se al pit.

Però en dos o tres dies, el nen va fer un canvi, va deixar aquell color blanc de cera i en va adquirir un altre de rosadet i saludable, i ja menjava més. De tota manera, com que havia arribat tan apurat, li costava recuperar les forces. Seguia millorant, però molt lentament.

Al desè dia, la mare va tornar a presentar-se davant la remeiera amb un jersei del menut. Quan aquesta li va preguntar com estava el seu fill, ella, sense cantar victòria encara, li va respondre que seguia molt malament. La dona, observant amb atenció la peça de roba que li havia portat, es va dirigir a la desconfiada primípara i li va dir contradient-la: “Igual non està, o neno està moito millor, non queras engañarme”. I li devia seguir donant instruccions sobre el que havia i no havia de fer perquè el nen es curés.

I el petitó, a partir d’aleshores, es va refer tant, que ha tingut tota la vida una fortalesa envejable.

Què va ser? Bruixeria? Remeis naturals? Providència? No ho sabem, però a casa sempre es va considerar aquest cas com una història de bruixes, i la meva sogra l’explicava  posant-hi tots els efectes especials perquè ho semblés.

 

LLEGIM?

 

PRIETO, Pep, El mal pare, Barcelona, Llibres del Delicte, 2020

L’Editorial Llibres del Delicte la vaig conèixer a la passada edició de la Setmana del llibre en català, que va celebrar-se el setembre passat al Moll de la Fusta de Barcelona.

Em vaig aturar en una parada on una noieta jove estava fent la propaganda de dos llibres a una parella. En va parlar tan bé, que vaig comprar-n’hi un -aquest- i vaig fer el propòsit de llegir l’altre, Els cadàvers del candidat, de Miquel Aguirre, que em va assegurar que era divertidíssim, res a veure amb el que em quedava.

Només em va avançar sobre El mal pare que, quan mor aquest, els fills tenen una sorpresa perquè s’assabenten que l’home havia tingut una doble vida i no havia estat la bona persona que ells creien.

A mesura que avança el llibre observes que els tres fills són ben complicats, sobretot el noi; ja intueixes que és una persona fosca, potser per alguns traumes infantils. La filla gran, fa equilibris entre el que és i el que vol aparentar ser. La petita va a la seva i sembla que és la més normal, però va sofrir la mort de la mare quan era petita i va haver d’aprendre a viure en soledat a partir d’aleshores, ja que el pare, un arqueòleg famós viatjava constantment i delegava sovint les seves responsabilitats familiars en servents i familiars, també va sofrir un altre trauma a l’adolescència. La relació dels tres germans no és gens cordial. Mort el pare, Sadurní Castells, han d’assumir junts una sèrie de tasques conjuntes i se’ls veu incòmodes, queixosos i ressentits els uns amb els altres. La sorpresa més gran és la que els dona el notari de la família després d’haver llegit el testament: un sobre on hi ha unes claus i una adreça d’un poblet del Pallars, Montblau.

Quan els tres arriben al poble en qüestió, es troben un casalot gran, com un castell on descobreixen el testimoni d’alguna cosa horrible, monstruosa que, per tal com havien anat les coses, s’havia d’atribuir al seu pare.

A partir d’aquí els tres germans actuen per lliure, cada u segons la seva manera de ser, però al final, el que passa els implica als tres. La història cada vegada es fa més misteriosa i truculenta. Hi ha sang i morts que semblen inevitables, perquè obeeixen a una profecia, la que va descobrir el seu pare en un llibre antic, el Llibre de Tirèsies, segons el qual per evitar mals majors en el futur, s’havia de matar a certes persones, infants. Tot això maquinat per uns investigadors, estudiosos del llibre secret i esotèric.

 

S’ha de reconèixer que és un llibre diferent, ple de sorpreses. Al començament costa d’entendre la seva estructura, perquè cada capítol està dedicat a un personatge diferent i has de llegir mitja pàgina per saber de qui està parlant. Quan vas avançant en la lectura, ja t’adones que estan numerats i dedicats a cada un dels tres fills, que, per cert, tenen uns noms ben estranys -Nut, Janus i Nix. Però, de tant en tant, apareix un capítol amb una data que fa referència a uns fets de les activitats del pare o de la família, amb aquesta ordenació: 1999, 1, 2, 2001, 3, 4, 2011, 5, 6, 2018, 7, 8, 9, 1992, 10, 1974, 11, 12, 13, 1981, 14, 15, 16, 1984, 17, 18, 19, 20, 21, 2001.

 

Tot està explicat en boca d’un narrador omniscient que es posa a la pell dels diferents personatges per fer-los dir, a mode de monòleg interior, el que pensen, que quasi mai es correspon amb el que diuen, sobretot a les escenes de sexe. En aquest llibre, res és el que sembla. També hi ha diàleg.

Si he de dir la veritat, hi he trobat massa sang i fetge, narrat amb molt de detall. Abans de recomanar el llibre s’hauria de dir: “Sortiran escenes que poden ferir la sensibilitat del lector”. Però, tot i així, hi he trobat coses positives, sobretot l’interès i l’expectació que sap mantenir l’autor fins el final.

                                                        

                                                                                                   1 d’octubre de 2020

 

AVUI FA 17 MESOS

 Coincidint amb els 17 mesos de la mort del nostre germà i seguint amb el costum de recordar-lo, avui parlarem dels Quaderns de Capafonts, una publicació impulsada amb il·lusió per veïns i estiuejants d’aquest poblet del Baix Camp, a 750 metres d’altitud, aires sans i bones vistes, on el Joan hi passava les èpoques de vacances. Allí tenia temps de llegir, escriure, dedicar-se a la família, fer caminades pel terme i també conversar amb la gent del poble.

Fruit d’aquestes converses i per deixar constància de tot el que sabien i anaven descobrint sobre el llegat del poble -històric, folklòric, lèxic-, es van animar a iniciar una publicació que ja porta força números i una colla d’anys.

Com que suposem que és difícil per a les persones de fora aconseguir aquests exemplars, anirem donant a conèixer algunes de les moltes col·laboracions que el nostre germà hi va fer. Així tindrem ocasió de gaudir del seu estil, la seva ironia, el seu amor per la llengua i, en definitiva, del seu tarannà una mica especial.

Ara fem us tast de la primera que ens ha vingut a mà:

Una estona de tertúlia a la placeta dels Alls  (1a part)

A la placeta dels Alls s’hi fa una tertúlia envejable. Allí ningú hi és particularment invitat, però sempre qualsevol que hi va s’hi troba ben acollit. No saps mai quanta gent hi trobaràs. Hi ha dies que se n’hi troben dos, hi ha dies que se n’hi troben deu. A l’hivern, quan l’escalfa el sol i no fa un temps inhòspit, s’hi està de primera en aquest recer natural. A l’estiu, a la tarda, hi ha ombra i hi corre la fresca.

Ara bé, quan parlo de la tertúlia de la placeta dels Alls, convé tenir present una cosa: no dic mai ni l’any ni el dia que tal cosa o tal altra s’hi va dir ni tampoc la persona que m’ho va comentar. Tot el que explico, algú m’ho ha contat a mi, algú de Capafonts o amic d’aquest poble o d’algun altre poble similar. Són coses d’abans o d’ara.

Dit d’una altra manera, converteixo la tertúlia de la placeta dels Alls en un lloc mític. El que m’interessa a mi és reflectir la riquesa, la inventiva, la creativitat tant del llenguatge com del folklore i de la filosofia de la vida que trobem a Capafonts i en general als pobles de muntanya.

Per  fer-ho una mica més entenedor, posaré un exemple: el Rector de Vallfogona es veu que va ser un senyor eixerit com una mostela, que sempre tenia un acudit a la punta de la llengua; i se n’expliquen humorades de l’alçada d’un campanar. Es conten dotzenes d’històries del Rector de Vallfogona. Ens podem preguntar: són totes certes? No ho sabem Pot ser que no. Però la gent, quan coneixia o s’inventava una anècdota una mica estrafolària o xocant, deia que era del Rector de Vallfogona. Una cosa semblant passa amb la tertúlia que dona nom a aquest article.

La gràcia que té una tertúlia és que tothom pot dir-hi la seva, moltes vegades en vers, com veureu tot seguit. I és que, quan no hi ha res per dir, és quan apareixen les converses més sucoses i quan la imaginació es destapa. Com aquell pagès del poble, que un dia va anar a Barcelona en tren. En aquells anys, els trens de la Renfe no tenien cap pressa i feien llargues parades a les estacions. Al bon pagès li va agafar una necessitat, i va pensar que tenia temps de satisfer-la a l’estació de Vilanova. Baixa del tren i entra a la comuna. Per mala sort, abans d’acabar de descordar-se els pantalons, xiula el tren. Llavors, se’n va corrents cap al comboi. Però la necessitat era peremptòria i s’ho fa al damunt. Quan passa el revisor, li diu: “avui he pagat de segona i vaig de primera”. Quin enginy, amics!: aquell pagès era un estornell!

Una altra característica de les xerrades asseguts al pedrís és que tothom sap de tot. Es tracten tots els temes i tothom és catedràtic: tot, absolutament tot, passa pel sedàs de la xerrameca: tan aviat s’hi parla de l’oratge, de la fenya (així ho diem), dels pobles dels contorns i del temps antic, com ens donem consells, ara tu ara jo, per prosperar a la vida. I, un moment o altre, amb tota seguretat, algú es treu una estisora, que talla i retalla com un sastre.

Els alls piquen i, a la seva placeta, no espereu trobar-hi gaire poesia lírica i sí alguna repassada, irònica i foteta, com aquella que diu:

A la placeta dels Alls

Déu me’n guard de tornà-hi més:

tenen rellotge

i no saben quina hora és.

 Ja li han clavat la clatellada a cal Bullanga, on tenen un rellotge de sol ben orientat, però, és clar, a certes hores hivernals i als dies núvols no serveix de res. D’altra banda, a la nostra tertúlia no fem servir el rellotge: és el sol, és l’oratge, és la fenya, qui en marca les començalles i les acaballes.

Les pitjors clatellades te les donaran els veïns

Un tema recurrent de les xerradisses de carrer és comentar què fan als pobles de la rodalia. I, es clar, no en surten gaire ben parats. Com més veïns més rivals, i com més rivals més bufetades. Vegeu ara la diferència entre la visió idíl·lica de Rojals que tenia el poeta mossèn Muntanyola i la visió dels tertulians. El primer en fa una descripció alada, quan diu, referint-se a Rojals:

Per l’espígol, la ginesta,

les cireres i l’arboç

has trobat que era una festa

fer la vida dels pastors.

 Molt més mofeta  és la visió capafontina, que li etziba:

 A Rojals, terra de neules,

sembren trumfos en secà,

i, confiant en la Virgen,

no els hi cal arrencar.

 No volien aigua, els rojalencs? Doncs aquí en tenen dues tasses: a més de la mala collita, la repassada dels veïns.

Una cosa semblant passa amb Prades, que s’ha de criticar perquè és la capital de la serralada: al poeta espluguí se li eixampla el pit quan arriba en aquell indret:

 

Vila vermella de Prades,

no planys la vista ni els pins.

Tens les aigües regalades

i pendents tots els camins.

 

A la placeta dels Alls, en canvi, les aigües baixen més brutes:

 

A Prades, putes i lladres,

a la Febró es morin de por

i a Capafonts, llamps i trons.

 

I si aquesta no us agrada, mireu aquesta altra:

 

Dones de Prades

i mules de Reus,

abans d’entrar per la porta,

que batin los peus.

 

[Quin sentit té, aquesta quarteta? Això és el que voldria saber jo. Sembla que vol dir que ni les dones de Prades ni les mules de Reus no s’adapten a Capafonts. Les primeres perquè baixen de categoria: passen de vila a vileta. Les segones perquè, acostumades als carrers amples, plans i ben empedrats de la ciutat de la Rosa, entrepussen amb els carrers costeruts; i encara molt pitjor abans, que eren empedrats amb cairells col·locats en vertical.]

                                                                                                    Joan Prats Sobrepere

(continuarà)