PIN I
SOLER, Josep, La família dels Garrigas. Barcelona, Edicions 62 (Les millors obres de la literatura catalana, 30).
1980
Està escrit en el segle XIX, quan l’ortografia
catalana encara no havia passat pel sedàs de Pompeu Fabra, per tant, té una
escriptura arcaica. Però l’autor aconsegueix una narració amena i uns diàlegs
versemblants. Sap dibuixar bé els personatges i els sentiments però des d’un prisma
convencional de l’època: hi ha bons i dolents. Els bons ho són exageradament i
els dolents, també, no hi ha remissió per a ells. Podem justificar-ho amb els exemples
dels dos pols més oposats: l’Hereuet és un personatge que no té cap qualitat o
que té tots els defectes que pot tenir un home, i la Mercè, la seva germana, és
la santedat personificada. Els matisos els aporten els altres. El pare,
dèspota, segur de sí mateix, inflexible amb els fills; el Jaume, el segon fill,
és el que es rebel·la contra la voluntat del cacic de fer-lo capellà i, mogut
per un caràcter somniador i artístic, se’n va a buscar-se la vida; la tia,
germana de l’amo, intenta apaivagar els ànims, posar pau en les discussions i,
si no ho aconsegueix, es posa a resar a la verge. L’Arciset, el bord, l’afillat,
l’acollit a la casa per la caritat de l’amo que li paga els estudis de capellà,
és el que més canvia en la seva trajectòria, perquè passa de la submissió d’acceptar
la seva situació a haver-la d’alterar perquè s’enamora de la filla de la casa,
amb tot el que això suposa de dilema moral i social: pot un futur capellà renunciar
a la vocació o al camí que tots li ha traçat per l’amor d’una dona? Un no-ningú
pot aspirar a la filla de l’amo? A mesura que avancen els capítols és veu
aquesta lluita interna del pobre noi.
El final és tràgic perquè aquella casa forta que el
pare havia fet créixer amb la força del seu braç, la seva energia i el seu
caràcter, en menys d’un any se’n va en orris, pel mal cap de l’hereuet, pel
disgust que li dona el músic, per la malaltia que arriba en el pitjor moment i,
finalment, per dos fets luctuosos que rematen el drama, molt enrevessat. L’únic
que sembla surar és el Jaume, l’artista, que aconsegueix obrir-se camí per
Europa, com segurament va fer el propi Pin i Soler.
Aquest sentit de la història que va degenerant fins arribar
al límit m’ha recordat la Solitud de Víctor Català, salvant totes les
distàncies salvables.
He de destacar el capítol “Intermezzo. Festa Major”,
perquè és un document per als qui es dediquen a recuperar tradicions antigues,
ja que explica amb tot detall com era la Festa Major de Tarragona, l’ambient
que hi havia, els actes litúrgics, els castellers, etc.
En el terreny lingüístic, també m’ha agradat trobar-hi
expressions que deien a casa i que ara ja tenia oblidades.
Per tant, com dic en casi tots els llibres que llegeixo,
m’ha agradat haver-lo triat, tot i que, també he de dir, que no el trobo un
llibre massa recomanable per a l’època actual, n’hi ha molts altres que
prioritzaria a l’hora de recomanar.
15
de novembre de 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada