UN TOMB PELS CARRERS DEL MEU BARRI

He anat a Reus a fer un encàrrec puntual i, una vegada llesta d’aquella obligació, m’he perdut pels carrers que trepitjava de petita.

Sentiments a flor de pell quan baixes pel carrer de Santa Anna on hi havia aquella perfumeria en què, mentre t’embolicaven el regalet que li havies comprat a una amiga, les mestresses -la germana i la tieta del Martínez- et parlaven del temps i de coses del barri. La sabateria de la mare del Dani, la Impremta Catòlica i, al cantó, la botiga de queviures dels pares d’un amic del meu germà. Com es deien? Duran? Els anomenàvem sovint. A l’esquerra, la botiga de llums de tota la vida. Era dels pares del Vallverdú? No ho tinc clar.

Ara hi ha molts bars de copes, cocteleries o locals per llogar. Ja tocant a La Farinera, el balcó llarg de ca la tieta Mercè Prats, des d’on miràvem les processons de Corpus i de Sant Pere, i tiràvem pètals de roses que ella sempre tenia a punt.

M’aturo per gaudir de la visió de la placeta de Sant Bernat Calbó, el receptacle a la paret de cals Aiguadé, amb el sant de pedra, revestit i amb el bàcul i la mitra. La façana de cal Casals i la del Forn de la Farinera – ara són un bar de tapes i un restaurant-, estan tancats perquè deuen obrir els vespres. Aquesta zona s’ha convertit en un lloc d’oci nocturn alternatiu. Els joves del rotllo no surten sense fer una birra al Despertaferro, del carrer Martinapolità, on abans hi devia haver algun magatzem, com el que ocupa la vermuteria del carrer Vallroquetes.

No em puc estar de passar pel carreró, presidit per la font, i arribar al carrer de les Galanes. Ullo d’allí estant la casa que va ser nostra. Tan igual com sempre i tan llunyana ara, el forn dels baixos i la casa que va ser la xurreria dels Garsavall, ara deshabitada. Hauria de sentir nostàlgia? No, només sento plaer de recordar com ho veien tot els meus ulls de nena tímida i introvertida. M’aturo a cada pas: per aquell angle sortia alguns matins la Mercadé, una nena que anava a la meva escola i sovint arribava tard. Sempre la renyaven les mestres però, aparentment, no se’n sentia. Jo l’envejava. M’hauria agradat ser com ella i no fer-me tant de les coses...

Molts baixos tancats. La carnisseria de la mare de la Rita ara és una casa de robes. Em detinc. Miro el logo, no l’identifico. Al costat, al segon pis, hi vivia la Ferran, de la meva classe. A l’altra banda, ca l’Esther, que ara té un altre nom, com cal Ricard, en altre temps amb els aparadors plens de flors per al cementiri i d’imatges, i la mestressa, valenciana, feinejant entre gerros de cristall, figuretes i jocs de cafè per a regals de compromís. Encara bo: cal Baró segueix en peu. Una botiga de les poques que s’han mantingut al centre. Penso en les del carrer de Monterols. Fins fa poc, encara hi havia ca Les Sardà, on hi entràvem a saludar la Fineta i el Rafel i a comprar allò que no es trobava enlloc més. Però ara hi ha una franquícia que ha modernitzat la façana de fusta, tan d’abans.

Arribo a la plaça Mercadal, amb els balcons farcits de llaços grocs. Passo vora les terrasses amb el desig de trobar-hi algun conegut. Però només hi ha estrangers i gent jove i alguna senyora gran que no identifico. Uns japonesos fent-se una selfie amb la casa Navàs al fons.

Torno en mi. M’adono que s’ha fet tard. És hora de deixar de somniar. Ric per dintre veient-me des de fora: una iaia badant.

-             - Què fa aquesta dona? Què mira? Què busca?- pensaria un jovenet que m’observés.

-             - No, xiquet, no busco res, només jugo a superposar sentiments.