Vetllo el teu son,
plàcid matí d’estiu,
quan la claror o el sol
encara vénen
embolcallats de brisa.
Tu reposes
i el teu cos adormit
traspua pau.
Només una ganyota,
de tant en tant,
o un moviment
cloent el puny
o aixecant-lo
-tantejant el no-res-
per tornar-lo després
sobre el cos rodanxó
o la cuixeta dolça.
Els cabells, indomables,
han buscat el color
de la mel.
Una papallona impacient
t’entreté
en un somni pregon
i et besa
la boca i el nas
perquè els moguis.
Però tu,
tendra nina,
restes absent
al seu bes
i a la meva mirada
incisiva i constant.
No hi ha res
que t’estronqui
el teu son,
sols la pau.
Ets la serena pau
d’una casa silent
en un matí
d’estiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada