PARÒDIA POÈTICA

Llegiu aquest conegudíssim poema de Salvador Espriu, si us ve de gust:

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria. 

I després compareu-lo amb la paròdia de Pere Quart:

ASSAIG DE PLAGI A LA TAVERNA

Al sempre admirat Salvador Espriu, si cal, amb disculpes. 

Oh, que avingut estic amb la meva
petita, esclava, poc sortosa terra
i com em recaria d'allunyar-me'n,
sud avall,
on sembla que la gent és bruta
i pobra, accidiosa, inculta,
resignada, insolvent!
Aleshores, a la taverna nova, els companys dirien
fotent-se'n: "Com qui s'agrada de la lletja,
així el lluç que pica un ham sense esquer",
mentre jo, encara prop, pensaria
en les velles fretures i confiances
d'aquest meu tossut poble.
I, ja tot sospesat, recularia
per a restar aquí fins a la mort.
Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase
i estimo a més amb un
irrevocable amor
aquesta meva -i nostra-
bastant neta, envejada, bonica pàtria.

Doncs ara us mostraré una paròdia meva, molt minúscula, però real.

Estàvem convidats a dinar a Badalona, a casa de Ramon i Montserrat Farré, oncle i tia de la  Núria, junt amb altres parents.

Mentre hi anàvem en cotxe, després de comprar un gelat de nou de macadàmia, em va venir al cap la primera estrofa del poema L’Atlàntida, de l’insigne mossèn Cinto, o sigui, Jacint Verdaguer, que és un dels pocs fragments versificats que recordo de memòria (essent la meva memòria brutalment curta).

Fa així:

Vora la mar de Lusitània, un dia
los gegantins turons d'Andalusia
veren lluitar dos enemichs vaixells;
flameja en l'un bandera genovesa,
i en l'altre ronca, assedegat de presa,
lo lleó de Venècia amb sos cadells.

I, com per art de màgia, em vingué tot seguit una paròdia que, retocada després, fa així:

Vora la nou de Macadàmia, un dia,

varen dinar, amb gran companyonia,

la família Farré, grans i cadells;

flameja en ells afecte i bona entesa,

i enmig de la conversa ben distesa

celebrem dels Farrés els bons rampells.

I per què us explico això?  Segurament pel meu costum viciós de llegir tot allò que se’m posa davant dels ulls, com vosaltres, que l’acabeu de llegir.