BÒLIT, BÈLIT

Érem joves, molt joves. Deu o dotze anys?

No feia gota de fred i havíem sortit al balcó que dóna al carrer de Montserrat, un carrer, en aquells anys, tranquil i sense activitat comercial.

Molt de tant en tant hi passava un carro o una furgoneta o un carretó. Res més.

Al costat del nostre edifici, algun altre de dos o tres pisos, ocupats per gent amb poca suficiència econòmica.

A l’altra banda del carrer, només magatzems baixos. I això permetia veure més o menys cap a migjorn, el majestuós cloquer, el mateix que vèieu al primer text d’aquest bloc tot just estrenat.

A baix al carrer, dos vailets amb un bastó cadascun. Els direm Lluquet i Rovelló.

A terra, dos bastonets de 10 cm de llargada i 20 mm de gruix.

L’un, col·locat transversalment al carrer. L’altre, damunt del primer, formant balança o gronxador.

Ja tens en Lluquet que es prepara el bastó per pegar, i diu “Bòlit?”

En Rovelló respon “Bèlit !”.

Llavors en Lluquet, amb tota la força, pega cop al bastó del damunt, el qual surt disparat en direcció al carrer de l’Hospital, en direcció a xaloc.

Amb un guix, fa una marca on havia arribat al bastó.

I comença de nou la cerimònia. Ara el que agafa fort el pal és en Rovelló, que diu la paraula ritual “Bòlit?”.

I rep la resposta esperada “Bèlit !”

I la verga surt volant en direcció sud-oest. Resulta que havia arribat més lluny que la del company.

Així jugaven els brivalls que no tenien televisió a casa perquè era un aparell car, malgrat veure’l en un blanc i negre de subsistència. Tampoc no tenien ni mòbil ni tauleta perquè, simplement, no existien.

Però no vèieu els galifardeus ni avorrits ni frustrats. Sempre s’inventaven algun passatemps, encara que només fos córrer pels carrers amunt i avall, ensopegant amb els vianants, o tocar el timbre d’alguna porta i escapar-se corrents, els trapassers.