AVUI FA SET MESOS

Com cada dia tretze, no podem deixar de recordar-nos especialment del nostre germà Joan. Ja fa set mesos que ens va deixar. Aquest mes seguirem amb un altre poema d'ell mateix, extret del llibre Marea Alta.  Es tracta del poema XXIII, Els camins del món, corresponent a la carta El Laberint. Les imatges són de l'altre germà, el Pere.
Esperem que us agradi.

FUTUR

Il·lusió pel que trobaran darrere del revolt.

Il·lusió per tota una vida que tot just comença.

Aquets infants, amb el pas decidit, enfilen un camí desconegut, il·lusionats perquè saben que en un revolt trobaran el tió de Nadal.

Aquesta imatge és també símbol de les seves vides: Avui tot és possible per a ells. El seu futur està per fer. Què els depararà el destí?.

CAPAFONS I EL JOAN PRATS

El nostre germà Joan estava molt vinculat a Capafons i hi passava temporades durant els me.sos més càlids
Com a lletraferit, filòleg i home culte, col·laborava en la redacció dels Quaderns de Capafons, que ara tenen una versió digital.
Com que a l'últim número li fan un comiat i surten recerques seves, pensem que també és apropiat fer-ne esment en el nostre blog. Així anem fent xarxa.
Esperem que us agradi:

http://www.valldecapafonts.com/picorandan/index_quaderns_27.html

AVUI FA SIS MESOS

Avui fa sis mesos que el nostre germà Joan ens va deixar. Per recordar-lo, hem triat uns fragments del capítol 23 de la seva novel·la Roses al Desert on, aprofitant el diàleg entre dues dones, el narrador reflexiona sobre la mort.

Com que el fragment forma part de la història que es desenvolupa en aquest capítol i en altres, hi ha paràgrafs que no són fonamentals pel que volem destacar. Però perquè tothom pugui posa-ho en el seu context, els mantenim amb lletra grisa, ressaltant en negre els que fan referència al tema de la mort i del més enllà.

Parlant de la seva novel·la, al passat dia 9 de novembre, vam fer-ne la tercera presentació, al Centre de Lectura de Reus. El Joan, abans de morir, ens va demanar que ho féssim. I nosaltres hem complert la promesa que li vam fer. Gràcies a tots els que vau acudir a la cita i ens vau ajudar a recordar-lo com es mereix.

—Tota l’estona dius unes frases... suposo que és euscara, oi?

 —Són unes paraules molt boniques i molt reconfortants, un record infantil. El dia que vaig anar a les golfes del basetxe, vaig retrobar un paper manuscrit que el meu oncle Antxon em va donar abans de morir. Diu que l’havia trobat en una església després de la guerra i no sabia d’on provenia, però l’havia guardat sempre i me’l confiava a mi, perquè era la que el podria apreciar millor. L’oncle es pensava que era la conversa entre un moribund i el sacerdot que l’acompanya. Es treu el paper de la butxaca, el recita i el tradueix:

(Moribund): Zein egun da gaur?  (Quin dia som?)

(Sacerdot): Adostasunaren eguna da.  (Som al dia de la conformitat.) Utzi al dio, azkenik, kuxkuxeroak zuri enbarazu egiteari?  (Deixa de molestar-te, per fi, la intrusa?)

(Moribund): Bai, orain ohartzen naiz ez naizela munduan ibili traste zahar bat bezala.  (Sí. Ara sento que no he passat pel món com un trasto inútil.)

(Sacerdot): Beti zure bizitzaz gogoetan. (Sempre reflexionant sobre la teva vida.)

(Moribund): Gure bizitza urrikarria. (La nostra pobra vida.) Ez dut hari buruzko hausnarketarik egin nahi, pittin bat bete baizik. (No és pas reflexionar-hi el que vull, sinó omplir-la una mica.)  Gutxi egin dugu. (Hem fet poca cosa.)

(Sacerdot): Argitxo bat iluntasunean. (Una petita llum en la tenebra.) Ez dut uste txalupazainak gehiago eskatu digunik. (No crec que el barquer ens demani res més.)

La cara de la Karmele mostra un estat d’embadaliment.

—I en aquell moment, mentre tocava el paper amb les mans, com si fos una relíquia, vaig comprovar que el recordava perfectament, potser amb alguna paraula canviada.

La Karmele inicia un soliloqui amb matisos místics:

—És curiós: no hi havia pensat més, mai més d’ençà que vaig venir a viure a Catalunya i, llavors, de sobte, em va venir tot a la memòria amb una força tremenda. «Zein egun da gaur?», «Adostasunaren eguna da.» Quina pau, Déu meu, quina pau que em donaven aquelles paraules! «Som al dia de la conformitat.» Cal conformar-se.

“Tornem-hi.” Mentre la dona basca desgrana els seus pensaments, el record de l’illa de Cefalònia recupera la consciència de la Susanna. «És d’aquelles coses que no s’obliden.» Pensa en la traça que va tenir en François (el pintor) per tractar-la: delicadesa, conversa inesgotable però no esgotadora, cap precipitació... «Un somni. No crec que canviï la meva vida, però la meva memòria sí.» No solament se li representen les imatges amb nitidesa, ans també les sensacions se li revifen.

La Karmele se sent obligada a donar-li alguna explicació: «Sembla que parli una persona que es troba al final de la seva existència terrena; fa un repàs de la seva vida, i té al seu costat un amic, un confident, potser un sacerdot, que procura tranquil·litzar-la i asserenar la seva consciència.»

La Karmele va perdent terra. Entra en un estat de trànsit, una mena de transfiguració. La Susanna, per tal de connectar amb la seva veïna, li posa la mà al braç; no s’atreveix a intervenir-hi: la deixa dir, la deixa xerrar, en una mena de psicoanàlisi improvisada.

—El moribund intenta trobar-li un sentit a la vida, i se sent buit perquè pensa que no l’ha omplerta prou de bones obres. Omplir la vida de caritat. Quin objectiu tan terrible i tan difícil, emportats per les preocupacions de cada dia!

Aquí, la Susanna no pot estar-se d’exclamar «Quina cosa més misteriosa! M’esborrona». Té al seu costat aquella dona entotsolada, que no distingeix quan parla en euskara de quan ho fa en català. No comprèn el sentit profund del diàleg, però se sent transportada a una altra dimensió, igual com la companya que té al costat, que parla entre sospirs. Què podia dir més? Però volia atiar la confidència. Continuava la lletania: —«Gutxi egin dugu», «Déu meu, hem fet el que hem sabut, Gutxitxo da», «Una petita llum en la tenebra. No crec que el barquer ens demani res més». Em vull imaginar el barquer com Jesús al llac de Genesaret, que no ha vingut a condemnar, sinó a salvar.

El text escrit és una mina de pedres precioses, una olla antiga amagada sota les rajoles, plena de monedes o possibilitats inimaginables. Cada persona en treu allò que necessita o li abelleix en aquell moment.

El barquer li ha recordat, a la devota de Mnemòsine, el fill del fuster de Natzaret. Algú altre hauria pensant en l’inflexible Caront, o en el Rei pescador, o bé en aquell vell mig despullat, el cap cobert d’un tarot de cànem, un anap en una mà i en l’altra un cantell de pa, d’aquell relat medieval tan encisador que alguns lletraferits polsosos coneixen. I vosaltres, amable lectorat, també teniu el vostre barquer? O més aviat, no som nosaltres el nostre propi barquer?

AVUI FA CINC MESOS

Estem preparant els actes de presentació del llibre Roses al Desert del nostre germà Joan (d.e.p.). Serà una trobada d'amics, familiars i coneguts per recordar-lo, parlar d'ell i de la novel·la que tan va lluitar per veure publicada. Us hi convidem.

I, com cada més, pengem un poema del seu llibre Marea Alta que, en aquests dies convulsos i tristos que estem vivint, ve com l'anell al dit. La il·lustració és, com totes les altres, de l'altre germà, el Pere.

Sota de bastos

                                                                                               Si no em puc aixecar,
                                                                                                                                      mai més,
                                                                                               heus aquí el que m’espera:
                                                                                               –Vosaltres restareu,
                                                                                               per veure el bo que és tot:
                                                                                               i la Vida
                                                                                               i la Mort.
                                                                                                              Joan SALVAT-PAPASSEIT

I 

Així com un gos, quan l’amo l’hi mana, 

se li ajeu als peus, supòs que ha de ser 

ben gratificant per a esperits febles, 

veure que al dictat de la seva veu, els súbdits fidels abaixen el cap 

i van a complir l’ordre tot seguit.

II 

Ens xucles la sang, mentre brames: 

«Insolidaris!». Els teus insults 

són el nostre croissant cada matí. 

En vau tenir prou 

amb una victòria, una tota sola, 

disfressada de fals compromís. 

I com a l’animal salvatge capturat, 

ens vau encerclar el coll amb una soga. 

Fins aleshores, els peixos i tot

ens portaven l’ensenya. 

Des del Guadalop fins ara i aquí, 

com un salmó irredempt, 

portem el contrapàs 

per congostos de set.

III 

Has guanyat les guerres: 

per què no assossegues? 

Quin neguit callat et crema l’entranya? 

«El fènix no és mort.» Això et neguiteja. 

«Sempre refloreix com una mala herba.» 

Escolta bé això, tu, Sota de Bastos: 

saps que no hi haurà pacte de cap mena. 

Si es desperta el fènix, tallarà la soga. 

Per això t’afanyes fent llenya 

de l’arbre caigut.

IV 

Un altre món, és possible? 

El teu immobilisme ho nega. 

Tenies dues opcions, dos camins antagònics, 

del tot irreductibles. 

El que mena a la vida per tothom, 

el camí, bateau ivre, que obre portes; 

que diu «anem més enllà», 

fet de complicitats, d’imaginació, 

de diversitats en diàleg.

I, a l’altra banda, el camí que tanca, que esborra,

que nega l’existència als qui no són com tu, 

fet d’odi, violència, mentida, destrucció 

–com van fer al continent Delladelmar–, 

que exalta els instints barroers, 

reduccionista: «Jo t’he vençut 

i t’esclafo. I a més sóc 

tan demòcrata com tu.» 

Aquest segueixes tu, Sota de Bastos.

Plantem cara a la teva antropofàgia, 

volem reconquerir el paradís perdut. 

Sembrarem vides arreu.

En pau, alçant la copa, amb esforç, vivim. 

En pau, deixant l’herència d’un tresor, morim. 

Si reeixim, edifiquem el casal multicolor, 

s’esbatanen les portes per tothom. 

Si tu triomfes amb el sabre, 

barbre cor de marbre, 

filocadavre macabre, 

heus aquí el que ens espera: 

el vell món, caduc, caps escorxats, 

feina de llenyataire –la teva dèria.

Esperem, verinós escorpí, 

que t’afogui el teu propi verí.

...
                                                                           Joan Prats Sobrepere (d.e.p,)

ELS CATALANS

SOM BONS ALUMNES

Publicat a Facebook el 17/09/2019

AVUI FA QUATRE MESOS

Avui fa quatre mesos que el nostre germà Joan ens va deixar. Per recordar-lo, publiquem un altre poema de Marea Alta, editat el 2013 per "El Cep i la Nansa edicions".
El dibuix, com tots els altres del llibre és del nostre germà Pere.

Qui sap on va

                                                Fem un viatge sense cap raó

Josep M. DE SAGARRA

Fem un viatge sense cap raó,

ni bitllet ni programa.

I és que tu i jo, i qualsevol, un dia,

quan adquirim un bri de consciència,

ens trobem engatjats en un viatge

sense cap raó.

D’on procedim? Ens pensem que ho sabem:

coneixem, encabat de molta brega,

l’evolució de la Vida a la Terra.

I tanmateix no en sabem el perquè.

Cadascú sap on va: a mare mar.

I la humanitat, sabem cap on va?

Sense cap raó.

Alguns profetes parlen d’un Pla global del cosmos

-seria bo coneixe’n els motius,

i també els objectius i les etapes-;

parlen d’un Creador, d’un demiürg,

que té preparat, per als més perfectes, un final feliç;

i unes acaballes molt de mal pair per als fills de l’odi.

Estaria bé que algú respongués

de tot el dolor que travessa els segles.

Però tu -i jo i qualsevol altre-,

mentre ho esbrinem,

hem d’atrafegar-nos en el dia a dia.

Tenim set de viure,

sense cap més raó que viure

-i algunes altres galindaines-.

Haurem d’escarrassar-nos-hi:

No ens lleurà pas repòs.

Heus aquí, doncs, el testimoniatge

d’un foll caminant que emprèn un viatge

a Quisaponvà.

El comença ben lleuger d’equipatge,

mentre que la popa li mossega un ca…

Més val que t’ho prenguis amb filosofia,

amb un xic de broma i un poc de follia.

L'ÀNGELS

Allò que us vull dir sobre l’Àngels Ollé

           

       Vaig conèixer l’Àngels Ollé quan em van demanar una prova de dibuix per il·lustrar uns contes, que ella s’havia empescat, perquè els infants aprenguessin a llegir.

Havien de ser uns petits llibres vistosos, que els nens se’ls fessin seus. Incorporaven  una a dues lletres a cada conte. La col·lecció es deia “A poc a poc” (això és molt d’ella, sempre la paraula justa). Jo vaig entrar així al món de la il·lustració i així va començar una col·laboració i una amistat de més de cinquanta anys.    

Em sento molt afortunat. He conegut una dona brillant que mai no improvisava.

He pogut admirar el seu rigor, el seu compromís, l’estima per les lletres i les paraules, i la seva voluntat de posar-se a fer escola, a ensenyar mestres, a escriure, a explicar contes perquè no es perdés la nostra tradició. M’ha impactat la seva clarividència a l’hora de veure allò que el país necessitava, al recolzar el dret a decidir...

Avui, si sentim explicar un conte, si veiem una senyera, si anem al Mercadal, als migdies, amb els Avis i Àvies, si escoltem el silenci d’una biblioteca plena de llibres o sentim l’alegre bullici dels nens tornant de nou a l’escola aquest dia 12, notarem que ella és amb nosaltres.

Pere Prats Sobrepere

AVUI FA TRES MESOS

AVUI FA DOS MESOS

Avui fa dos mesos que va morir el nostre germà Joan. Per recordar-lo, publiquem l'inici de la seva darrera novel·la Roses al Desert. Desitgem que us vinguin ganes de llegir-la i que aprofiteu aquesta època de relax estiuenc per gaudir-la. La portada és del Pere Prats Sobrepere. Tot queda a casa.

1. Volta la roda sense repòs

“Bona gent que pel món navigau.”

RAFAEL CATARDI

BONA GENT que pel món navegueu i, en el vostre periple, heu tingut la curiositat de buscar la companyia discreta i còmplice d’un llibre, d’aquest llibre: Benvinguts. Esteu a punt d’entrar en un “mondo piccolo” (com deia Giovanni Guareschi), en un “petit món”, semblant al vostre, però diferent. Un petit món que us proporcionarà unes vivències inèdites, podríem dir-ne aventures de l’esperit, que enriquiran la vostra experiència imaginària, a cada  capítol més inimaginables. Un petit món poblat per uns personatges que circulen pel camí de la vida. Gent de professions diferents, de parles diferents, creativa, que no volen que els diguin com s’han de muntar la vida. Gent amb il·lusions, emocions, decepcions, amistats… i tot allò que acompanya la humanitat en el seu pelegrinatge damunt la terra. Aquests personatges es troben, es coneixen, actuen en diversos sentits, amb complicitats o displicències, delerosos per aconseguir els seus anhels. L’interès o la casualitat porta aquesta colla de gent d’un lloc a un altre, en tren, cotxe, avió, vaixell, d’un país a un altre, arriben a trepitjar terres de tres continents. Llocs ben reals aquests, els pobles, les muntanyes, la mar, el desert, que podreu visitar si un dia us ve de gust. Bona gent que pel món camineu, subjectes al temps, l’espai i l’averany, aquestes paraules desfermades que us acompanyen arrosseguen el carruatge del relat, fragments d’històries interconnectades, una visió del món exterior i interior, un calidoscopi vital. En el viatge novel·lat trobareu situacions i estils del vostre grat o potser del vostre desgrat, enllaçats per una engruna de sorpresa. Situacions, com ho diria?: ambigües?, intrigants?, utòpiques?, situacions emparentades amb la malaltia de l’amor o bé  amb el desamor… Ja ho veieu: el narrador més s’estima suscitar preguntes que no pas respondre’n. Vosaltres les respondreu, i la vostra opinió serà el seu judici. Judici sense rèplica, tan implacable com el de «Minos, Radamantus e Èacus, jutges d’infern». Aquest és el joc a què juguem: aquí hi ha una oferta de lliure acceptació. «Rien ne va plus».

Bona gent que rodeu amb la roda del món, situeu-vos: un dissabte d’hivern, concretament, el 18 de gener de 1975 a la tarda. Un dia fresquet, però no fred, amb clapes nuvoloses escampades pel cel.

Restaurar el passat

El dia s’ha llevat boirós i humit a la ciutat de la Rosa, i, cosa rara, sense vent. Enric Torrents, abrigat amb una jaqueta de pell, trepitja els últims carrers molls abans d’entrar a l’estació ferroviària de Reus...

........

IMATGE Ú

SANT JOAN 2019

Avui el nostre germà Joan celebraria el seu sant. Durant uns anys, mentre treballava al Departament d’Educació, tal dia com avui, obsequiava els seus companys amb un poema i qualque cosa més (uns bombons selectes, un potet de melmelada, un tast de mel...). Ho preparava tot uns dies abans, dissenyava la targeta on hi posava el vers -creat expressament-, i una imatge, i en feia copies suficients per si el felicitava més gent de la prevista. Quan es tractava de creacions literàries acostumava a signar com “Sòrboles”, sempre amb el mateix logotip.

En el primer Sant Joan que passarem enyorant la seva absència, hem pensat de recordar-lo amb un dels seus poemes, el que va fer un any després de la seva jubilació. I us desitgem a tots bona festa.

AVUI FA UN MES

Avui fa un mes que va morir el nostre germà Joan. Per recordar-lo, publiquem uns versos del seu poema"L'avi Francesc", corresponent a la carta "L'ermità". Els dibuixos originals són del Pere Prats Sobrepere. Tot queda a casa.

1. 

L’AVI FRANCESC

                        I

No sóc aventurer com Odisseu,

no he perpetrat cap guerra;

el pas del desert, l’he viscut sencer.

No he conegut cap Circe fetillera

‑si descomptem alguns ulls abissals-.

Com l’itaquès errant, com Orfeu,

jo també baixo al fons del meu alè

i amb velles coneixences, a voltes, em retrob:

m’apareixen com boira intangible

(oblideu pensaments nigromàntics).

Compartim una estona.

[...]

IV

I ara l’ombra, semblant a la nit obagosa,

s’esvaneix com la boira si el Sol l’escaldufa,

però el rou romandrà sense fondre’s.

Dic adéu sense verda paüra.

Embarquem i amollem el cordam,

que el viatge per mar no s’atura.

Joan Prats Sobrepere, Marea Alta, El cep i la nansa, Ed. Vilanova i la Geltrú, 2013

EL FIL DEL RECORD

És

una imatge

teva,

la lluna,

el mar,

les aigües d’un riu

o el tutti

d’una orquestra

que descabdellen

el fil del record

i m’enceten

el plor.

Perquè l’ahir,

el sempre i

el mai més

flueixen

desbocats

en el meu cor

i no sóc capaç

de frenar-los.

QUI ERES TU?

Aquell ésser distant

de la meva infantesa,

inflexible i seriós

que em vetava

el meu fer?

O l’altre descarat

i obert

del meu jo adolescent

que em convidava

a viure sense fronteres

ni límits?

O eres el germà

abstret en els

seus llibres,

la recerca,

la feina

i oblidat

del deure

de les coses

tangibles,

imperioses,

feixugues?

O eres aquell

que sempre hi era

quan et pidolava

una correcció,

l’aclariment d’un dubte

o un favor lingüístic?

O aquell altre irònic,

complagut,

de rialleta continguda,

de frases enginyoses

en els dinars dels tres?

No, em quedo

amb el teu darrer tu,

malalt,

pacient, resignat,

agraït, il·lusionat,

que parlaves

sense paraules

i m’oferies

el teu afecte

-o era amor?-

amb el silenci

de qui sap

que ha deixat

moltes petges

perquè les descobrim

més tard,

quan tot hagi finit

i ja no hi siguis.

APRECIAT

Posat al llibre de condols del Tanatori Ronda de Dalt, sala 11. Barcelona

Apreciat Joan M. Prats Sobrepere, germà.

Recordo, recordes?,  que el nostre pare deia que nosaltres veníem de Cal Xupeno.

I Nosaltres, a tu, germà gran, moltes vegades et dèiem: Hola Xupeno.

No sabíem d'on venia tot això, però, revisant el llibre de Ramon Amigó

 "MATERIALS PER A L'ESTUDI DELS NOMS DE LLOC I DE PERSONA,

 I RENOMS,  DEL TERME DE REUS",

 a la P, a Prats, trobem "Vda. De Pau Prats dit Chopeno" Llibre del Cadastre 1827.

O sigui, bon viatge Xupeno.

AL JOAN M. PRATS SOBREPERE, IN MEMÒRIAM

Pel que no t’he dit.

Pel que no m’has dit.

Per la connexió

sense paraules,

sense encontres.

Pels dies i dies

sense saber-nos.

Per les trobades

plaents,

amb papers

a les mans,

amb llibres,

amb projectes...

I ara... un fil que es vol trencar

i un follet juganer

que el nua

per tal de mantenir-nos

connectats.

VOLA, GERMÀ,

que un estel lluminós

em portarà sempre

noves de tu.

            13 de maig de 2019

CONTE ENCADENAT

Si em poso a recordar la meva infantesa, em venen unes imatges molt nítides de persones, espais, anècdotes i, en canvi d’altres, resten a l’oblit més absolut.

Tinc molt present el menjador de casa on, a l’hivern, hi fèiem estada tots perquè era l’únic lloc calent de l’habitacle. Una estufa de clofolla i remòlta cremava sense parar i escalfava l’estada i les habitacions més pròximes. La resta del pis era gèlida.

Asseguda en el balancí, l’àvia potser pelava patates o netejava bajoques, la meva mare recosia alguna peça de roba o planxava. Del meu germà Joan només recordo els “hola” i els “adeu” des del llinda de la porta, perquè segur que, quan era a casa, es devia recloure a la seva cambra llegint o escrivint. Al Pere sí que el veig estirat al terra fent rodar les seves bales o assegut pintant uns ninotets amb els colors dels equips de futbol -els coneixia tots- o muntant damunt de la taula l’enorme camp de botons per improvisar partits. El meu pare no hi és mai en aquests records, perquè sempre estava treballant. Només arribava a l’hora dels àpats i presidia la taula on ens hi concentràvem tots. Allí no sé de què es parlava perquè, com que era la petita, no devia entendre el que deien i em refugiava en el meu món de somnis infantils.

Però sí que recordo un conte que m’explicava sovint el meu pare i que m’agradava molt, no sé si per la història en sí o pel fet que aquell home gran, distant i enfeinat em dediqués uns minuts.

Tot i que em manquen alguns elements, he intentat refer-lo i reproduir-lo. Deia així:

Un dia, una cabreta caminava per damunt del glaç, va relliscar i es va trencar la poteta. Aleshores va dir:

-          Què fort ets, glaç, que m’has trencat la poteta! Però el glaç va respondre:

-          Més fort és el sol, que fon el glaç.

-          Caram!, sol, que fort ets, que fons el glaç”. Llavors el sol va dir:

-          Més fort és el núvol, que tapa el sol.

-          Òndia!, núvol, què fort ets, que tapes el sol! El núvol va replicar:

-          Més fort és el vent, que fa córrer el núvol.

-          Uau!, Vent, que fort ets, que fas córrer el núvol! Però el vent va exclamar:

-          Més forta és la paret, que atura el vent.

-          Ei!, paret, què forta ets, que atures el vent! La paret va raonar:

-          Més forta és la rata, que forada la paret.

-          Hola!, rata, què forta ets, que forades la paret! La rata es va queixar:

-          Més fort és el gat, que es menja la rata!

-          Oh! gat, que fort ets, que et menges la rata! Però el gat va protestar:

-          Més fort és el gos, que espanta el gat!

-          Vatua!, gos, que fort ets, que espantes el gat! El gos es va lamentar:

-          Més fort és el garrot, que pega el gos!

-          Bufa!, garrot, què fort ets, que pegues el gos! El garrot va puntualitzar:

-          Més fort és el foc que crema el garrot!

-          Renoi!, foc, què fort ets, que cremes el garrot! Però el foc va al·legar:

-          Més forta és l’aigua, que apaga el foc!

-          Redimonis!, aigua, que forta ets, que apagues el foc! L’aigua es va aturar un moment per contradir:

-          Més forta és la presa, que atura l’aigua!

-          Ei!, presa, que forta ets, que atures l’aigua! Però la presa va opinar:

-          Més fort és l’home que construeix la presa!

-          Home, què fort ets, que construeixes la presa! L’home va pontificar:

-          Més fort és Déu, que crea l’home! 

     

     I després d’aquesta sentència, el meu pare iniciava una lletania -a la que jo estava invitada a       participar- dient:

      

Déu crea l’home. Home construeix la presa. Presa atura l’aigua. Aigua apaga el foc. Foc crema el garrot. Garrot pega el gos. Gos espanta el gat. Gat menja la rata. Rata forada la paret. Paret atura el vent. Vent fa córrer el núvol. Núvol tapa el sol. Sol fon el glaç. Glaç trenca la poteta de la pobra cabreta. 

     I ara, després de més de seixanta anys, explico aquest conte -amb  lleugeres variacions- als meus nets per tal d’encadenar la memòria, com les anelles d’aquesta història...