Aquell ésser distant
de la meva infantesa,
inflexible i seriós
que em vetava
el meu fer?
O l’altre descarat
i obert
del meu jo adolescent
que em convidava
a viure sense fronteres
ni límits?
O eres el germà
abstret en els
seus llibres,
la recerca,
la feina
i oblidat
del deure
de les coses
tangibles,
imperioses,
feixugues?
O eres aquell
que sempre hi era
quan et pidolava
una correcció,
l’aclariment d’un dubte
o un favor lingüístic?
O aquell altre irònic,
complagut,
de rialleta continguda,
de frases enginyoses
en els dinars dels tres?
No, em quedo
amb el teu darrer tu,
malalt,
pacient, resignat,
agraït, il·lusionat,
que parlaves
sense paraules
i m’oferies
el teu afecte
-o era amor?-
amb el silenci
de qui sap
que ha deixat
moltes petges
perquè les descobrim
més tard,
quan tot hagi finit
i ja no hi siguis.
Antonieta, Tonya. El trobo sublim. M'agrada molt.
ResponElimina