LLEGIM?

 ARITZETA, Margarida, Les dones del lli, Valls, Ed. Cossetània (Col. Notes de Color, 123), 2024

 

Aquest llibre me’l va deixar la meva amiga Carme Llevat d’Almoster, dins la roda de préstecs de llibres que fem sovint. Ella, mentre el llegia, em deia que no l’entenia gaire i tenia interès que el llegís jo per contrastar opinions.

De seguida vaig saber perquè se sentia incòmoda amb aquesta lectura. L’autora, ha investigat sobre la història de la seva família, els Aritzeta, que provenen del País Basc, concretament de la vall de l’Errezil, a la falda del mont Hernio. Els seus orígens es remunten al segle XVI. I, a partir de tota la informació trobada, ella novel·la una història. Però, no sé per què, no la descriu cronològicament, sinó que comença per un personatge que, al 1704, va anar a parar a Catalunya, a Arbeca, on va trobar feina i dona; s’hi va establir i va continuar la nissaga.

Al segon capítol ens trobem a Errezil, al 1549. Se’ns presenta la Txaringo i l’activitat de les dones, que cultivaven el lli. Al tercer capítol fa un pas enrere. Som al 1525 i la Txaringo només té vuit anys.

Veient aquests salts en el temps i la gran quantitat de personatges que anaven apareixent, vaig llegir el llibre amb una llibreta al costat per fer-m’hi anotacions, però aviat vaig veure que seria inútil seguir-li el fill. Això és el que desconcertava a la Carme. En canvi, la lectura pot ser molt gratificant si t’atures en el llenguatge, perquè és molt poètic i el narrador, que explica en tercera persona, es posa a la pell de les dones dels segles passats, senzilles i incultes, però sàvies. El llenguatge és repetitiu, èpic i misteriós, com misterioses són les històries que narren els personatges, llegendes antigues de remeieres, de pocions màgiques i d’encanteris. La naturalesa agresta, molt ben descrita, és el teló de fons de tota la narració.

Molts dels personatges, sobretot les dones, estan relacionades amb el lli. Elles s’ajunten per teixir-lo. Però abans ha crescut a les eres, formant grans extensions de plantes florides, que es mouen amb el vent, com si fossin les ones del mar. I, quan les flors es transformen en fruit, el recullen i el teixeixen juntes, parlant de mil coses i explicant històries. Elles s’ajuden i es comprenen i viuen una vida paral·lela a la de les seves cases i famílies.

En aquest llibre es veu molt clar el paper desgraciat de la dona, que la comprometia la família, quan era joveneta, i que s’havia de casar amb qui se li havia destinat. Això es feia per mantenir les heretats i per engrandir-les. La gran preocupació dels caps de casa era que les propietats no sortissin de la família. Per això, ajudats dels escrivans, que son els que dominen les lleis i l’escriptura, redactaven uns testaments curiosos i enrevessats que restrenyien les voluntats dels hereus i dels seus successors.

Moltes dones morien de part i d’altres tenien algun fill sense haver-se casat i el feien gran per tal que les cuidés quan fossin velles.

La gent dedicada a cuidar el camp sofrien sequeres, catàstrofes naturals, pestes, que els deixaven a la més absoluta misèria, i això feia que es posessin en mans de Déu o del diable per tal que els alliberés d’aquests mals.

En aquest llibre, com en els que vaig llegir de la Dolores Redondo, surten els esperits del bosc, la Mari, senyora de les turmentes, les sorgines o bruixes, el Tartalo i el Basajuan...

En fi, no és dels millors llibres que he llegit, però he senyalat diferents frases i paràgrafs perquè m’ha agradat l’estil o la claredat amb què descriu els sentiments:

-       “Un esclat de llum vivíssima va estripar la negror per un instant.” (pàg. 18)

-       “ L’home que li havien donat per espòs era un home refinat que es va anar fent vell i més vell ... s’anava tornant sort com una campana, ... comptava les monedes una a una i les entaforava en un amagatall... , de tant en tant la prenia fent ús del matrimoni i ella, mentre l’home panteixava damunt seu, tancava els ulls i resava. Que no se’ns mori aquest, Déu meu, feu que aquest visqui, i quan ell es buidava gemegant dins de la seva dona, ella, immòbil i amb les dents serrades, mormolava, Faci’s la vostra voluntat pels segles dels segles, amén.” (pàg. 88)

-       “El dia que van baixar Tristan a enterrar encara plovia i la terra xuclava l’aigua amb luxúria, àvida de fer-ne catifes d’herba, cabelleres de fulles, mantells de molsa d’un verd rabiós, d’un verd tendre, d’un verd de llaquim de criatura ofegada.” (pàg. 128)

Desembre 2024