TRAUMES

 

Va començar com un  joc, fa molts anys. Jo no en tenia més de set o vuit. Un bon dia, em vaig posar davant del mirall i em vaig espantar, em mirava i no reconeixia aquella cara com la meva. Però una força externa m’obligava a seguir-me mirant, de fit a fit. I m’anaven pujant els colors a la cara i se’m feia difícil respirar. Entenia la personalitat dels meus companys, entenia que ells dirigissin els jocs i que responguessin el que la mestra els preguntava, però se’m feia incomprensible que jo pogués ser l’únic protagonista del meu rostre, de la meva mirada, del meu cos i dels meus actes. Se’m va fer un nus a la gola i, quan les llàgrimes em van esborrar la imatge del mirall, vaig fugir corrent a l’altra banda del pis i em vaig refugiar a la falda de la mare que, absent, em va amanyagar amb dits dolços i paraules suaus.

Aquesta sensació se m’anava repetint, obsessivament, cada vegada que m’acostava a un mirall. I, a poc a poc, em vaig acostumar a evitar-los i a enterrar els meus neguits.

Un dia, però, els meus pares, que no sabien què fer per complaure’m, em van portar a la Fira de Mostres de Barcelona. El pare no sabia com encomanar-me el seu entusiasme pels cotxes, els tractors, les grues, la mecànica dels motors que funcionaven com per art d’encanteri. La mare m’arrossegava cap els estants més petits, on presentaven objectes insòlits i curiosos, aparells de mil usos, que compres ensarronat per la làbia del venedor i que després moren arraconats en un calaix.

Jo, quan vaig perdre el respecta a la immensitat, als llums i als sorolls del recinte, em vaig distreure dels cotxes del pare i de les andròmines de la mare i em vaig anar deixant portar per aquell riu de gent que m’empenyia. A mi només m’interessava recollir la propaganda que unes noies altes i ben vestides donaven aquí i allà. I a fe que en vaig aconseguir dues bosses ben plenes!

Encara no sé com ni quan que vaig voler trobar-los i no els veia per enlloc. Em vaig quedar plantat i atemorit, amb una bossa plena de papers a cada mà i un allau de gent que m’ignorava. I vaig tornar a palpar la por que m’escanyava. Em va venir l’ofec, els colors a la cara i les llàgrimes als ulls. I cada vegada la música se’m feia més fonda i els colors més apagats fins que devia perdre el coneixement durant una bona estona perquè, quan vaig tornar en sí, em vaig trobar envoltat de gent desconeguda però aviat vaig sentir la feu potent del meu pare i els sanglots ofegats de la mare. Altra vegada em vaig abandonar als seus braços i el neguit va fugir.

Vaig anar creixent jo i la meva por. A l’adolescència, mentre els meus companys es feien homes amb secrets jocs nocturns, jo desfogava el meu mal viure mullant de plors el coixí.

Pensava en el dia que perdria els meus pares, patia per si agafaven un mal o morien d’accident o morien de vells... que, grans com eren, envellirien quan jo encara seria jove. Quina soledat la vida sense ells! Quina desemparança! I tornava a sentir l’opressió al pit i la suor freda i el nus a l’estómac. No gosava, però, anar-los a buscar, perquè ningú no pogués descobrir el meu pànic i no en parlava mai amb ningú de tot això. Em vaig acostumar a passar-m’ho amb secret, com qui s’amaga d’un acte íntimament vergonyós.

Quan va venir el moment d’escollir una carrera, les nits d’angoixa es van anar multiplicant. No podia ni volia ni sabia dissenyar el meu futur. Els meus pares, pobra gent senzilla, no m’hi ajudaven. La feina del pare era treballar molt per no haver-me de negar res i la de la mare, alimentar-me, que feia ulleres i estava molt prim; però, sense saber-ho, m’estaven deixant orfe. Jo no em sentia preparat com els altres per encarar sol la meva vida. Em sentia malalt, el cap sempre em feia mal, l’estómac no m’admetia el menjar i l’ànim em dequeia. Vaig anar malvivint durant aquells mesos i els que vingueren. Vaig fer físiques, com hauria pogut fer arquitectura o història. Em vaig aplicar en els estudis per no pensar en res més, però sempre m’acompanyava el neguit del fugitiu que no sap qui el persegueix ni quin serà el seu nord. Evitava els miralls, evitava l’insomni i evitava estar sol per no sentir l’amenaçador rossec que sempre estava a punt d’instal·lar-se’m al pit.

No sé com, una noia de la facultat es va fixar en mi, m’anava al darrere, em carregava d’atencions, m’afalagava. De primer la defugia però més endavant vaig pensar que només ella em podria ajudar a allunyar les meves obsessions. Hi estava bé al seu costat. Ella tenia la capacitat de distreure’m del meu món oferint-me’n un altre molt més gratificant i plàcid. Me’n vaig enamorar. Em vaig enamorar de la corda que havia de pujar-me del pou fosc on em trobava.

No vaig ser capaç però d’explicar-li el meu sofriment (per què, si estava a punt d’esvair-se’m?).