LLEGIM?

             VALENTÍ, Helena, L’amor adult, Barcelona: Ed. 62 (El Balancí, 107), 1977

 

Aquest llibre l’he llegit moguda per dues circumstàncies. La primera, haver conegut Helena Valentí a través de la biografia de Gabriel Ferrater, llegida fa poc. Ella va ser parella de l’escriptor quan era molt jove i ell ja gran. Això va provocar que els pares de la jove Helena, que eren molt amics del poeta, l’allunyessin d’ell i a ell li tanquessin les portes de casa seva. Aquest fet em va cridar l’atenció i em va fer reflexionar sobre el paper d’aquestes noies joves universitàries que, quasi encara adolescents, s’enlluernen d’avant d’homes grans, cultes i bons conversadors, amb un magnetisme particular, que probablement els fan treure el millor d’elles mateixes. En el cas de Ferrater, n’hi va haver d’altres de dones amb aquestes característiques. La segona raó va ser fruit d’una casualitat: parlant amb la meva amiga Conxita C., vaig saber que tenia dos llibres d’aquesta autora i, el dia que ens vam trobar, em va portar aquest.

L’amor adult és un llibre de contes que tracta de relacions de parella singulars. Quasi sempre hi ha un tercer -l’altre- que fa que es creï un conflicte. La dona hi té un paper estrany, perquè sembla que estigui molt alliberada i pugui viure comportaments anòmals del marit o d’ella, però en realitat, pel que explica el narrador, s’evidencia la seva feblesa, el seu equilibri trencadís, la seva inseguretat, por i buidor.

Alguns contes, com “Visita a les Catacumbes” són decebedors. Pinta uns personatges frustrats que viuen una vida sense cap il·lusió i això fa que la relació que mantenen amb la parella sigui angoixant, tòxica. “El vell Amós” narra una història més “normal”. Amós és un home excèntric, pal de paller de la família, però la seva dona, que és dolça i treballadora, al seu costat, està anul·lada.

En el titulat “En el bosc”, costa saber la relació entre el personatges. El narrador calla i al lector se li escapen detalls que l’obliguen a tornar-lo a llegir per desentrellar-ne el sentit, sense aconseguir-ho massa. La primera part de “Monàrquic” m’ha agradat. És molt descriptiva i el narrador és totalment objectiu i bon observador. Però, a la meitat del conte, introdueix una altra història sense cap nexe aparent amb la primera, i s’atura, i continua amb l’anterior. Queden moltes incògnites per al lector, que l’autora no es preocupa d’aclarir. Ho trobo un frau.

El darrer conte és com un monòleg interior, malgrat que hi ha diàleg. El lector intueix que l’autora escriu per a ella mateixa, com a teràpia. Podria tractar-se d’un diari personal comprensible només per a qui l’ha escrit.

Alguns contes passen a Anglaterra, tot i que la protagonista és estrangera -com Helena Valentí ho va ser quan hi va viure- i d’altres `passen a Barcelona.

El llenguatge no el trobo massa cuidat. Hi ha algunes repeticions que haurien pogut evitar-se. De vegades, has de rellegir el paràgraf per endevinar què ens vol dir.

En fi, un llibret que, malgrat ser breu, se m’ha fet difícil.

Tracta casos tan anòmals que no em resulten motivadors. Ara m’adono que, quan llegeixo ficció i m’agrada és perquè m’identifico amb alguns personatges o perquè el que s’explica és creïble per mi o per la gent del meu entorn. I en el cas d’aquests contes això no em passa.

Quan just havia acabat la lectura, vaig tenir ocasió d’assistir al Centre de Lectura de Reus a una conferència d’Anna Cris Mora sobre “Helena Valentí: escriptora i traductora feminista”. Va ser positiu sentir aquesta experta, que va fer la tesi sobre l’escriptora de la que parlem. Per ella vaig comprendre que Helena Valentí havia estat una pionera en el seu temps i que havia obert nous camins en el món de la narrativa i del feminisme.

                                                                                    

Octubre de 2022