ELS GERMANS CAMPS

 I.- EL JOAN I EL PERE CAMPS

                   Ja fa bastants anys, en una ciutat no gaire gran hi vivien dos germans, el Joan i el Pere Camps, amb el seu pare, la seva mare i la seva àvia Cesca, que era la mare del pare.

                  Els nens eren entremaliats com tots els altres germans, feien cridar la seva mare, es barallaven força però també jugaven molt junts.

                  Al matí, anaven els dos a l'escola amb la roba neta i planxada, les sabates enllustrades i els cabells ben pentinats, xops de colònia i amb una ratlla ben recta. A la tarda, quan sortien, no semblaven els mateixos: els pantalons arrugats, bruts i fins i tot amb algun foradet de tant de jugar a futbol pel pati, les sabates plenes de pols i la ratlla dels cabells, desapareguda. Amb aquella fila que feien, alguns dies encara havien d'anar a música o a dibuix. Quan ho passaven millor era el dimarts, perquè al sortir de classe anaven a jugar a hockey.

                  Un dia, mentre sopaven, la seva mare els va dir que tindrien un germanet o una germaneta.

                  El Joan no va dir res. Es va posar vermell i va pensar que tant de bo fos un nen per poder-hi jugar a pilota.

                  En canvi el Pere, es va posar a saltar, a riure i a cridar que ell volia una nena amb els cabells ben rossos i els ulls ben blaus.

                  Van esperar impacients l'arribada del nou germà o germana. Cada dia en parlaven a casa i feien especulacions de què seria, si nen o nena, de com seria, de com es portaria...

                  Un dia, en sortir de l'escola, els esperava la seva tieta Pepeta, que els va dir que se'ls enduria a casa seva perquè la seva mare no es trobava gaire bé.

                  Ells no hi van donar importància i els va agradar la idea de canviar d'ambient encara que fos per un dia.

                  La seva tieta era una dona ja gran i soltera. Feia de modista i vivia en un pis del Raval. Quan s'hi entrava en aquell pis, se sentia la mateixa olor que fan els armaris de casa quan la mare desa la roba d'hivern i hi posa boles perfumades perquè no hi entrin papallones. Tenia uns mobles molt antics i lluents i tota la casa estava endreçada i silenciosa. A l'entrar-hi, el Joan i el Pere sempre pensaven que aquella casa era freda i trista, i sentien unes pessigolletes aquí a dins, a la panxa, com un enyorament. Però la tieta Pepeta, que se'n devia adonar i se'ls estimava molt, els treia de seguida una capsa amb unes joguines antigues de quan ella era petita.

                  Allí hi havia una cartereta de cartró pintat que ella havia portat per anar a l'escola, unes peces de Mecano rovellades per fer alguna construcció, una arquitectura de fusta descolorida, dues baldufes, unes tassetes de terrissa, deu o dotze boles de vidre de colors. Però el que més els agradava era un ninot molt simpàtic que tenia el cos de roba, les cames i els braços fets amb unes mitges i els cabells, de llana marró. Com que sempre se li queixaven que al ninot no se li veien ni els ulls ni la boca de tant descolorits com estaven, un dia la tieta li va posar dos botons allí on en altre temps hi havia hagut els ulls pintats i va fer una treneta amb fil vermell per assenyalar la boca, i dos lunars negres feien de nas. Amb aquesta transformació el ninot els semblava perfecte i es barallaven per tenir-lo i per jugar-hi.

                  Després de remenar les joguines antigues i de veure la tieta feinejant amb davantal, anant d'un lloc a l'altre i escalfant el menjar, ja es començaven a sentir quasi com a casa.

                  Aquella nit van dormir a casa de la tieta, en una habitació de dos llits alts i tous. Com que era a l'hivern, perquè no passessin fred, els va portar una bossa d'aigua calenta a cada u. Els va explicar un conte i un altre i un altre (la tieta tenia molta paciència) fins que es van quedar adormits com a socs.

          A l'endemà el seu pare va arribar a casa de la tieta a les vuit del matí i els va dir, una mica emocionat, que la seva mare era a la clínica i que havia nascut una nena molt maca i molt grassa, la seva germana. El pare, que se'l veia atrafegat, es va veure a peu dret un got de llet calenta que li va preparar la tieta i se'n va tornar cap a la clínica abans d'anar a treballar. Al Pere i al Joan els hauria agradat fer festa de l'escola i anar a conèixer la seva germana, però el seu pare ho havia deixat ben clar: "Heu de fer la vostra feina, anireu a l'escola i, en sortir, podeu anar una estoneta a veure la mare i la nena".

         Aquell dia a la tieta li va costar fer fer via als dos germans. Estaven eufòrics, xerraven molt, es distreien, no s'acabaven de vestir i no es podien empassar les torrades que els havia preparat per esmorzar. Pensar que tenien una germana i que no sabien quina cara feia! Pensar que els metges i les infermeres ja la coneixien i que ells encara no l'havien vista! Estaven enrabiats. Com devia ser la nena? I quin nom l'hi posarien? El Joan, com que sempre havia pensat que naixeria un nen, tenia pensats noms de nens, però no de nenes. El Pere sempre somniava amb una nena rossa i amb ulls blaus però mai no havia pensat amb el nom. Els pares sempre havien parlat del "germanet" o de la "germaneta". Estaven molt intrigats.

         Aquell matí es va fer més llarg que un dia sense pa. En arribar a l'escola tothom es va assabentar que els germans Camps havien tingut una germana. La Glòria va haver d'avisar al Joan més de deu vegades. La Roser va agafar el Pere amablement per l'orella i se'l va endur a la seva taula. "Encara que tu avui no facis res, al menys, no distrauràs els teus companys", va dir.

A l'hora de dinar i mentre eren al pati, s'anaven buscant l'un a l'altre, no podien deixar de pensar que tenien una nova germana, a qui no coneixien. La tarda es va fer inacabable.

         En sortir a les cinc, l'àvia Cesca els esperava amb el berenar.

         - Bereneu de seguida que anirem a veure la nena- va dir l'àvia.

         - Tu ja l'has vista, àvia?        

- I tant, era a l'habitació quan l'han pujada.

         - Quina sort que teniu els grans! Oi que és rossa?        

- Rossa? Mal aniríem que fos rossa! Si a la família tots tenim els cabell negre!- va respondre l'àvia rient.

         - Però els ulls blaus sí que els hi té, no? -va seguir el Pere.

         - Fill meu, els té marró ben fosc, quasi negres.

         Però el Pere estava tan content que es va oblidar aviat que ell volia una nena rossa i amb ulls blaus. El Joan es va mirar al Pere i va pensar que ben mirat la nena potser també podria jugar a pilota quan fos gran, si ell n'hi ensenyava...