COLE, Teju, Ciutat oberta. Traducció de Xavier Pàmies. Barcelona, Ed. Quaderns Crema (Col. Biblioteca mínima, 190), 2012
El protagonista, Julius, un
metge psiquiatre jove i bastant solitari, agafa el costum d’anar a passejar
sense rumb pels carrers de Nova York. Això em va agradar d’entrada perquè em
feia reviure la nostra estança allà, a l’any 2011, i el record de llocs per on
vam passar.
Qualsevol visió, fet o pensament
el mou a descriure’l amb minuciositat, a explicar alguna anècdota o a elucubrar
sobre un tema.
A més el fet d’haver nascut a
Nigèria i ser fill de pare nigerià i mare alemanya, refugiada a Bèlgica durant
la Segona Guerra Mundial, augmentava l’interès per conèixer detalls de la seva
infantesa i el perquè, mort el pare, decideix anar-se’n als Estats Units per
iniciar una nova vida allà.
La novel·la cobra interès quan
decideix anar a passar unes vacances de Nadal a Brussel·les, a buscar pistes de
la seva àvia materna. Allí fa noves coneixences i pot observar com hi viuen els
emigrants.
A Nova York, només ens parla de
quatre relacions: la Nadège, una parella amb qui va compartir algunes
experiències, el seu ex-professor Saito, a qui admira i visita de tant en tant,
el seu amic professor, amb qui es troba quan té necessitat de compartir alguna
cosa i uns amics de la infantesa, assentats a Nova York. De tots ells, en
destaca la Moji, que, al final del llibre li retreu un fet que va passar fa
molts anys entre els dos i que ella en guarda un record molt amarg. Ho explica
com una crònica, sense comentar res del que en recorda ell o de com se sent després
d’aquesta confessió.
El llibre acaba de la manera més
inesperada.
No m’ha desagradat, perquè tracta
fets de vida comuns, que poden extrapolar-se a molta gent. A partir del que diu
hom pot reflexionar també sobre certs temes. Però no m’ha entusiasmat.
Barcelona,
31 d’octubre de 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada