HISTÒRIES INCONGRUENTS

Què em passa? 

Quan estava embarassada del meu primer fill, havia pensat alguna vegada, amb horror, què passaria si el nen que havia de néixer fos negre.

Aquest temor seria ben lògic si, a part del meu marit, jo hagués tingut un amant o un company negre o, anant més lluny, si la meva mare hagués estat una mica permissiva amb els homes, o la meva àvia... Pobra dona!

Però no, de cap manera; puc posar la mà al foc per les tres generacions de dones que m’han precedit (pels homes també li posaria, però ara no ve al cas).

Malgrat tot, eren moltes les estones que em venia la imatge del nen negre i el neguit de com ho hauria de fer per justificar davant de la societat un cas tan inaudit.

Per sort, va néixer blanc, el nen i ni em vaig recordar d’estar tranquil·la perquè era ben blanquet i igualet al seu pare. En aquell moment ja tenia prou feina jo per recordar-me de les meves dèries-de-nens-negres.

Va néixer el segon, el tercer i el quart. Els vam anar pujant amb bona voluntat, suportant els moments més difícils i fruint de les estones més agraïdes.

I la vida anava passant sense alts ni baixos...

Però un dia, en anar a despertar el més petit, després d’haver encès el llum de la cambra dels altres, vaig veure un bony estrany sota els llençols. En acostar-m’hi i anar a besar el caparró del nen, vaig palpar i veure quasi a la vegada que el que hi havia sobre el coixí era el cap d’un hàmster descomunal, de la mida del cap del meu fill.

No vaig tenir ni forces per cridar. El vaig acariciar com estava acostumada a fer-ho als animalets que teníem engabiats a la saleta, i ell restava quiet, amb els ulls esporuguits, les galtes bellugadisses i les dentetes llargues i primes.

A casa vam acceptar aquella transformació amb força normalitat, al cap i a la fi era el nostre fillet i es deixava amanyagar com abans, quan era només un nen. Corria sempre al nostre darrere i menjava prou bé. A més ens estalviava pagar els rebuts de l’escola a la que, com és obvi, no podia assistir.

Però ara tinc un problema que, si no se soluciona, m’alterarà la vida completament: fa dos dies que, quan vaig arribar a casa després de tot un dia de treball intens, em vaig trobar que la clau no entrava al pany. En trucar el timbre, va obrir el meu marit i va fer com si no em reconegués. Em pensava que feia comèdia i jo li seguia el fil, però finalment es va posar nerviós i em va dir que si amb aquella eufòria pretenia encolomar-li algun producte, anava equivocada, que no pensava comprar-me res i que, a més, tenia molta feina. I em va tancar la porta. Va ser inútil que m’esperés al replà molta estona, va ser inútil que intentés parlar amb els meus fills: cap d’ells (el hàmster inclòs) no em reconeixia, ni tampoc les veïnes, ni els amics a qui he intentat telefonar i visitar... A la feina diuen que mai no han tingut inscrita una persona amb el meu nom ni amb la meva cara. I tothom se’m treu de sobre. M’agradaria saber qui soc, d’on soc i què soc en aquests moments. Si us plau, si algú dels que sou aquí podeu donar-me alguna referència del meu jo, potser m’ajudaríeu a trobar el meu lloc en el món. Us ho agrairia eternament.