LLEGIM?

 SOLÀ, Irene, Canto jo i la muntanya balla, Barcelona, 10ª ed. Ed Anagrama (llibres Anagrama, 61), 2020

 

És d’aquells libres dels que has de llegir uns quants paràgrafs de cada capítol per saber qui és el narrador i, en sec, descobreixes que són els núvols, o unes dones descarades que volten per la muntanya després que les matessin per bruixes, o les trompetes de la mort, o un cabirol, o un personatge de carn i ossos, o un altre personatge mort… Cada pàgina està plena de sorpreses. De seguida te n’adones que les convencions que tenim els lectors aquí no funcionen.

Es van descabdellant històries plenes de fantasia i contrasentit que, fins poc abans del final, no es van tancant i relacionant.

Precisament per la seva novetat m’ha agradat el llibre. Està ple de fantasia i poesia, de llegendes, de mites. Et descriu un món rural en el que tot és possible. I ho fa des de diversos punts de vista, amb uns diàlegs vius i àgils, amb estil directe o indirecte o lliure, en castellà, també, quan parla la nena sense cama i que està morta. Empra diversos estils. Les paraules brollen dels diversos personatges com una cascada, com sortides del subconscient. La muntanya i la naturalesa són també protagonistes.

Hi ha diverses històries, la de la família del Domènech i la Sió, amos del mas de Matavaques i pares de la Mia i l’Hilari; la de la família de l’agutzil, que té una filla, la Cristina, que col·lecciona granades i armes de la guerra oblidades; la del Jaume, fill dels gegants del mas de més amunt, la de la família de la nena que parla en castellà i que una bomba li va tallar la cama i que va morir a França, la del noi que va quedar tocat per un trauma fortíssim i va a viure a la muntanya per veure si es cura, dels amos del bar on treballa el Jaume, més endavant. Hi ha llegendes, històries...

Un llibre que no et deixa indiferent. El recomano.

                                                                                                  ( març 2021 )