BAKEWELL, Sarah,
Cómo vivir o Una vida con Montaigne. Traducción de Ana Herrera Ferrer, Barcelona, Ed. Ariel, 2011
Montaigne és un personatge amb qui molta gent s’hi pot
sentir identificat. És el primer autor que crea el gènere assagístic. Abans hi
havia hagut persones que escrivien les seves biografies, les gestes que havien
fet, però no explicaven les reflexions que es feien, la seva visió del món, les
reaccions que els provocaven els diferents fets que la vida els anava deparant.
I això és el que fa Michel Eyquem de Montaigne, que en moltes coses s’avança al
seu temps. A part de la que acabem d’exposar, també va ser educat d’una manera
curiosa, que segurament va influir en la seva manera de ser. De petit, el seu
pare no el va fer anar a l’escola, el tenia a casa, lliure, amb un preceptor
que només li parlava amb llatí.
D’aquest autor m’he quedat en la seva manera estoica
-o epicúria- d’afrontar la vida. És com si davant de qualsevol desgràcia, ell
hi passés pel costat, sense entomar-la, sense submergir-s’hi (com farien els
estoics).
Era amant de la contenció, no li agradaven les
estridències i acceptava les seves imperfeccions. No pontificava, no defensava
cap tesi, simplement anava escrivint sobre el que anava essent motiu de
reflexió, amb contradiccions, de vegades.
Un assaig és una prova, i això és el que fa ell.
La idea de la mort l’espantava, però va tenir una
experiència que el va reconfortar: després de caure del cavall, de jove, va
quedar masegat i molt greu, es convulsava com si estigués molt malament, en
canvi, ell recorda la pau que sentia en el seu interior quan es veia que li
faltava molt poc per abandonar el cos. O sigui, diu, no et preocupis per la
mort.
Una altra màxima seva és la de posar atenció a totes
les seves vivències, observar-les, analitzar-les, no passar-hi només per sobre.
Com deia Sèneca, la vida no es deté per recordar-te que s’està escapant. Així,
Montaigne agafa el costum d’escriure com a tècnica per a fascinar-se de cada
moment viscut: “quan ballo, ballo; quan dormo, dormo”.
No enumeraré els vint capítols, que són les vint
respostes que tria l’autora per a la pregunta de Com viure?, però sí que
exposaré les que em semblen més interessants o les que jo comparteixo. “Lee
mucho, olvida gran parte de lo que has leído y sé lento de entendederas”.
Aquesta màxima em va com l’anell al dit, perquè jo tinc poca memòria i oblido
una part important del que he llegit. Però, com que frueixo llegint o
contemplant art, e escoltant coses interessants, ja em val la pena haver experimentat
plaer fent-t’ho, encara que no ho recordi tot. També soc lenta.
“Sobrevive al amor y a la pérdida” . En aquest capítol s’explica
la compenetració que va tenir amb La Boétie, un company que treballava al
parlament, com Montaigne, i que es van anar coneixent, llegint i intimant fins
que es van fer tan amics que ja no van poder viure l’un sense l’altre. Llàstima
que La Boétie va morir jove i Montaigne en certa manera va haver d’aprendre a
conviure amb aquesta pèrdua.
Una altra màxima d’ell es “Ten una habitación
privada en la trastienda”. En el seu cas era tota una torre del seu
castell. Però s’hi recloïa sovint i d’allí van sortir la majoria dels seus
escrits. Jo, de vegades, també tinc necessitat d’evadir-me de la quotidianitat i
d’enclaustrar-me en un lloc solitari per pensar, per escriure, per llegir.
Després, la relació amb els altres és més fructífera.
I la següent màxima sembla que es contradigui amb l’anterior,
però no és així. “Sé sociable, convive con los demàs”. Si un està bé amb
sí mateix i sap buscar els seus espais d’aïllament, de serenor interior,
llavors és més fàcil ser sociable, poder oferir ajut als altres, perquè estem
plens i tenim molt per oferir.
Una altra recomanació per viure bé és “Vive con
moderación”. Les estridències no són bones, segons ell. I jo ho subscric.
També estic d’acord en aquesta altra recomanació d’ell:
“Ve mundo”. Viatjant s’aprèn molt,
hom aconsegueix tenir amplitud de mires, no quedar-se i acceptar només el que
tenim més a la vora, sinó obrir-nos al món, a altres maneres de fer i de veure
les coses. O sigui, viatjar ens fa més condescendents.
En fi, no puc fer res més que recomanar aquest llibre
i convidar tothom que entri en l’apassionant món de Montaigne.
Desembre de 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada