AVUI FA 20 MESOS

Com cada dia 13, recordem el nostre germà Joan amb un poema que devia escriure quan estava bé, treballant, viatjant, escrivint, llegint, vivint i compartint petits plaers amb la seva companya de viatge. O potser quan començava a intuir que el seu final s'acostava. No ho sabem, però farem el possible perquè "allò magnífic que fou" no estigui "ara irremissiblement perdut" del tot.

Així deu ser

 Així deu ser, quan veus que el cos

    se te’n va per no tornar.

Com aquelles ànimes migpartides

que veuen com llur esperit

se’ls desintegra i se’ls en va,

se’ls separa;

trossos de madalena que no són madalena,

heroïnòman que es desdobla,

un ell resta en terra

i l’altre s’enlaira a l’espai,

fragments de CD, que mai més

tornaran a ser un CD…

 

Així deu ser…

Quan el cor funciona però no el fetge,

quan les cames no obeeixen

els estímuls del cervell,

quan la vista és un vidre

del tot ratllat.

 

Així deu ser, notar com et fragmentes,

com cada cop ets menys tu

i només queda un pinyol

en algun lloc, que recordi

el que fores.

 

I quan fins el pinyol s’estova

i ja només els altres

poden dir és aquella persona,

però tu ja no.

Només un respir fatigat

que s’extingeix,

un cor que fa els últims espetecs,

unes llàgrimes -no ploris:

és natural i necessari- que recorden

allò magnífic  que fou,

ara irremissiblement perdut.