ÈPICA D'UN IMPLANT

 

És el tercer que em posen però mai abans hi havia anat amb la disposició i seguretat d’ara.

Rebuda càlida del metge i dues infermeres, bata blava, casquet i mascareta.

Deixo l’abric i la bossa, i em conviden a seure en el setial prèviament desinfectat. La més jove, amb les mans enguantades, m’acosta un drap quirúrgic perquè hi posi la mascareta i les ulleres. M’estiro. Em posen plana.

L’espera em serveix per relaxar-me. Ells, tots tres, parlen d’altres coses: la més gran ha rebut una citació per presentar-se en una oficina, no sap per a què, diu unes sigles que els altres no coneixen.

De sobte, el metge diu: “bé”. Interpreto que ja està preparat i que es disposa a actuar. Sento que es posa els guants de làtex. S’apaga la intensitat de la llum de la sala i s’encén un focus rodó format per uns halògens disposats dins de petits cercles, damunt del meu cap. El doctor se’m situa a la dreta i la infermera, a l’esquerre amb l’aspirador engegat i a punt. Ofereixo la boca tan oberta com puc.

Em diu que em posarà l’anestèsia. Penso en una agulla grossa punxant-me la geniva, però deu ser minúscula, perquè gairebé no la sento. Només unes serpentines de líquid que van penetrant fins deixar-me la part inferior dreta ben insensible.

S’aparta. La noia, que manipula el tub de l’aspirador a través de la meva boca, em convida a tancar-la i a relaxar-me.

Torna el noi, jovenot; manipula. Se separa. Altra vegada la relaxació que suposa la boca closa. Aquesta noia, amb el seu gest mecànic cada vegada que el metge s’aparta, em porta, sense saber-ho, un alè de confort. Li estic agraïda. Em sento bé.

Torna el cirurgià. M’avisa que sentiré una petita vibració. Tinc els ulls tancats. No veuré res, però intuiré el que em vagi fent. Me l’imagino com un d’aquells obrers que, amb un trepant sorollós, fa malbé les rajoles del carrer. S’inicia la vibració. Deu començar a foradar l’os. Silenci. Només el sorollet tènue de l’aspirador. Penombra. Descans.

Torno a obrir. Ara el soroll és més fort i la pressió, també. Deu arribar més avall. Jo sé que el cargol que posen en un implant és força llarg. Lapses de calma, petits oasis, que contrasten amb la tensió que tinc quan ell treballa. L’estri perforador, prou minúscul com puc veure de reüll, va arribant al límit. Ho fa en set o vuit intervals. Mentrestant, intercanvien petites frases, paraules, en veu molt baixa. Vull pensar que no parlen de mi.

La infermera més gran potser ha marxat. No la sento. Només em custodien la jove i el metge. Però, en sec, ell diu: “acosta’m una mica de membrana”. I sense que es mogui ningú -no devia haver marxat la infermera gran-, comença a manipular altra vegada. Obro els ulls. Veig que té agafat amb els dits una mena de ganxo. Em dona la sensació que li serveix per embotir l’os artificial entre l’implant i la geniva. Pressiona amb aquell objecte lluent. O també podria injectar-lo, aquest os, en forma semi líquida en un polsim minúscul. No ho sé. A partir d’ara comença a deixar algun estri damunt del meu pit. No em molesta, al contrari, és un motiu més de distracció.

Mentre m’ho fa em diu que convé reforçar l’os perquè, de la part de fora, n’hi havia poc. Para una estona. Em diu: “ara donarem uns quants punts” i sento un fil per sobre els meus llavis, pel nas... Me l’imagino fent un sargit. Puntada va, puntada ve, amb un fil gruixut. Però és molt prim, com de seda. Ha de cosir en males condicions. Repenja el colze en el meu front. Complaença. Dedueixo que ja ha donat el primer punt perquè estira el fil. Ara el segon, i un tercer. Ja falta poc. Abans de l’últim m’agafa la galta suaument amb el seu dit i me l’aparta com si obrís el teló d’un escenari. Tots els gestos són suaus i delicats.

I què deu cosir? Després, se’m fa la llum: per posar-me la membrana, ha separat la carn de la geniva, l’ha fet baixar, ha posat l’os postís i després l’ha unit altra vegada amb quatre o cinc puntades. Em fa angunia pensar-ho, però ja està. “Ja està”, diu ell.

La bona nova és ben rebuda. Miro el rellotge. Tres quarts d’hora escassos. Per a ell, és un de més. Quants en deu fer al dia?, i a la setmana? Per a mi, és la meva boca, el meu queixal, el meu mal. Però ja està. El que ve ara és senzill: posar fredor a la mandíbula, prescriure medicació, programar visites de control, recomanacions. Unes hores una mica incòmodes. Efectivament, em tiba la galta i tinc la zona dolorida i inflada durant unes hores, bastantes. Però a la nit dormo com un tronc. Al matí següent em truca la infermera interessant-se pel meu estat. Em diu que tot el que li explico és normal. D’aquí a un temps, ja no em recordaré de res i seguiré la meva vida amb un queixal flamant, que hauré adoptat com si fos meu.

I és per això, perquè ho oblidaré aviat, que se m’ha acudit deixar-ne constància.

20 de gener de 2021