EL CARRER DE LES GALANES

Quan jo vaig néixer se’n deia carrer del General Goded perquè així l’havien batejat els guanyadors de la guerra del 36 i, a efectes postals, era el nom que figurava a les cartes, però la gent senzilla, passant de generals i de punyetes, seguien anomenant-lo el carrer de Les Galanes, com anys enrere i com més endavant el vam seguir denominant.

Era i és un carrer de molt de tràfec. Hi havia moltes botigues i tenia molta vida. A més, els veïns ens coneixíem tots i formàvem una gran família.

Nosaltres vivíem a la segona planta del número 27, en un pis singular, en forma de L que, per la part de darrere, donava també al carrer de Montserrat. Teníem un terrat particular, a més del de la finca, i dues golfes, a una de les quals només s’hi podia accedir per una escala de fusta que repenjàvem a la paret i fixàvem a un esglaó de l’escala que pujava al terradet. Anar a la golfa era tota una aventura: allí hi podies trobar de tot, els guarniments del cavall de quan el papa feia el soldat, el seu uniforme enfundat en una roba de flors, petits mobles vells plens de pols, llibres, llibretes, alguna làmina emmarcada, un llum d’oli amb el vidre esquerdat... De petita hi havia pujat alguna vegada amb els meus germans -potser d’amagat dels pares- i ho recordo com una experiència apassionant, iniciàtica, una mica morbosa; de més gran, quan hi pujava amb la meva mare devia ser per guardar-hi alguna cosa inservible o buscar-ne una altra. Tinc present el sentiment que li inspirava a ella la visió d’aquell amuntegament de trastos que havien tingut un lloc a la casa i que ara jeien abandonats. Probablement era el mateix que sentiria jo si visités el pis on vivíem, cada racó em portaria a una vivència especial.

Als baixos de la casa hi havia un forn. El forner es deia Ramon i la seva dona, la Sabina, era la que despatxava i coneixia tot el barri, i tot el barri la coneixia a ella. Era una xica amb caràcter, que no tenia pèls a la llengua, d’aquelles que, de vegades, les tirava sense engaltar. Però era simpàtica i afalagadora, de les que servien per estar darrere del taulell perquè es posava la clientela a la butxaca.

Quasi al davant de casa hi havia el colmado del Vicenç, anunciat -si no em falla la memòria- amb un rètol pintat on es llegia la paraula Ultramarinos. Allí hi anàvem a comprar l’arròs, les llenties, els cigrons, les pastilles d’Avecrem i les “litines”, uns sobrets amb unes pólvores que, quan les barrejaves amb un litre d’aigua la tornaven efervescent i servia com a refresc, a l’estiu.

Tirant cap a la plaça Mercadal -que en aquella època era la plaça d’España-, hi havia una entrada gran on a la nit s’hi resguardava el vigilant, el Pau Barrulles, un home alt, amb un abric gruixut, verd, creuat amb dues rengles de botons, i un enfilall de claus a les mans. Quan tornàvem d’algun concert o del teatre, picàvem de mans i apareixia ell, treia una clau enorme i ens obria la porta del carrer mentre parlava de qualsevol cosa amb els meus pares o els meus germans. A continuació venia el taller d’un tornejador de fusta, un xic a qui dèiem el ros panolla perquè tenia els cabells vermellosos. Es deia Fuster, el seu pare era paleta i vivien al mateix edifici, el de la portalada ampla. Al costat hi havia una bodega plena de botes grosses que regentava una senyora gran. Quan ella va plegar, van continuar el negoci una parella jove de Vilavert, simpàtics i empàtics amb el veïnat, el Jordi Cartañà i la Mercè. Recordo que, quan estudiava a Barcelona i tornava a casa, anar a cal Jordi no era només anar-li a buscar les begudes i a tornar-li els envasos perquè te’ls abonés, sinó quedar-te una estona parlant de qualsevol cosa, només pel plaer de fer petar la xerradeta.

Després venia el carreró de la Font, que ens donava accés a la part alta de Reus: per allí passava jo per anar al col·legi de ca Donya Maria, més enllà dels Màrtirs; per anar a la plaça Prim, o per anar a l’estació nova. En el tram de carrer que va des del carreró fins a la part baixa del carrer de santa Anna, recordo tres botigues que freqüentàvem molt: la papereria del Sevillano, la verduleria del Sebastià i la botiga de la Dolores de la gallina, amb la filla de la qual, l’Anna, encara hi mantinc relació a través del Facebook. Més enllà, fent cantonada, venia la carnisseria de la mare de la Rita, que després va estar regentada pel seu germà. La Rita estava casada amb el Narcís Martí, un noi alt i guapo que feia teatre al Centre Catòlic. Aquest tenia un germà, el Rafel, que es va dedicar a la dansa i una germana que, més endavant, es va casar amb el fill d’uns amics nostres.

Passat el carrer santa Anna, hi havia cal Baró -i encara hi és-, una altra botiga de queviures. I més enllà, la peixateria del Garcia i la Balbina, una filla dels quals, la Isabel, estudiava amb mi i ara, tot i viure a Castelló, manté el contacte amb moltes companyes del curs. Després hi havia “Ca l’Iglésies”, una espardenyeria i sabateria on he seguit comprant fins no fa gaire. En un edifici de portalada ampla hi visitava un oculista, el senyor Gras, i per allí a prop, potser a la mateixa escala, s’hi trobaven les dependències del Centre Excursionista. I ja venia l’edifici de l’Ajuntament que es plantava en front de la plaça del Mercadal. Per l’altra banda del carrer -i potser en una època posterior-, s’hi trobava la botiga dels Casanoves, que venien electrodomèstics i per allí, temps enrere, hi havia hagut una tintoreria, cal Cibiac, una botiga petita i antiga, amb olor de roba neta o de productes desinfectants, al fons de la qual hi havia sempre una noia que plegava punts de mitges sobre una tauleta il·luminada per un flexo. Per aquella zona, una portalada de fusta, sempre tancada, donava accés a un casalot on vivia una dona vídua i sola que tenia vàries filles ja grans, una de les quals s’havia fet monja i se n’havia anat a missions. Allí vaig anar vàries vegades a tocar el piano quan vaig començar a estudiar música i abans que els pares me’n compressin un. Amb la meva timidesa, trucar en aquella porta se’m feia una muntanya, però, en obrir-se, sempre hi trobava el rostre afectuós i la conversa àgil i natural de la vídua que em facilitava el camí.

Fent cantonada amb el carrer de la Presó, i davant mateix de cal Baró, hi va haver fins fa poc la Cristalleria Ricard, un establiment d’aparadors amplis que exposava tot el que podia necessitar una parella per parar la llar: vaixelles, cristalleries, coberteries, estris de cuina, figuretes de porcellana, marcs de plata... però el que més recordo és l’exposició bigarrada de poms de flors acolorides i pensaments que engalanaven la botiga uns dies abans de Tots Sants.

Entre el carrer de la Presó i el de Montserrat el record se’m presenta desdibuixat. Sort en tinc del meu germà i les amigues que em refresquen la memòria. Fent cantonada es veu que hi havia una bacallaneria. Jo només recordo la botiga de roba de “Ca l’Esther” que la va substituir. M’havia oblidat totalment de l’esparter Rigau que venia a continuació, però ara penso que deu ser on la meva tieta Pepeta em va comprar la cistelleta de vímet amb dues tapes per anar a beneir els fruits, el dia de sant Blai. Tinc molt present una altra portalada gran que donava pas a una escala ampla perquè en el tercer pis d’aquell edifici hi vivia una viuda grassa i afable, la Rossita, que anava a cosir per les cases -a casa hi va passar moltes tardes brodant-me el meu aixovar- i posava injeccions. Després em sona la botiga de la Tuietes. Segons sembla, venia verdura, queviures, carbó... L’associo a una germana seva, l’Assuncion, que vivia amb ella o passava temporades a Reus, després d’haver viscut molts anys a Barcelona. Devien tenir molta relació amb la mare i l’àvia perquè elles hi anaven a comprar i en parlaven sovint. Fent cantonada amb el carrer de Montserrat, es va fer una casa nova la família de la Lourdes, una dona parladora i molt apta per vendre que havia començat amb una parada de roba al mercat. Els baixos els van destinar a la botiga; el primer pis, a magatzem, i els altres dos els habitaven. Quan ella es va fer gran, va seguir el negoci la seva filla, simpàtica i alegre com la mare.

Si entraves una mica en aquesta travessia, trobaves uns baixos foscos on treballava un home gran i poc parlador, el Badia, que es passava tot el dia apariant pots, cassons i olles d’alumini. Si s’havien foradat del cul, els posava un pedaç; si se’ls havia desprès una ansa, els n’hi posava una de nova. Treballava amb una professionalitat i polidesa admirables, deixava com a nous els estris que passaven per les seves mans. A l’època actual de consumisme i de rebuig per les coses que no són del tot noves, el Badia hauria hagut de plegar de seguida.

Entre aquest carrer i el de les Galanes s’hi troba una casa cantonera, ocupada, en aquella època, per la família Garsavall que tenia una xurreria en els baixos. Segons hi entraves, pel carrer de Montserrat, hi havia un taulell llarg a l’esquerre, darrera del qual sempre hi veies la cara riallera i dolça de la Paquita, que anava despatxant els que entraven o els que, des del carrer, li demanaven una paperina de patates o de xurros. Si no hi havia gent, en passar, sovint la meva mare i jo li donàvem el crit i hi entràvem per estar-nos una estona conversant amb ella. La mare, de vegades, per saludar-la li deia Hola, Paquitona!, amb complicitat, perquè l’apreciava molt. Al fons a la dreta de la botiga s’hi trobava un obrador on el seu marit, el Jaume, feia els xurros, tallava les patates i ho anava fregint amb sengles olles grosses plenes d’oli. Tenien dues nenes més o menys de la meva edat, la Maria Francisca i la Montserrat, amb qui jugava de tant en tant, a casa seva, a casa meva o a través dels terrats, que eren contigus. Tot i que no anàvem a la mateixa classe, ens trobàvem de vegades sortint de col·legi i fèiem el camí juntes. Han hagut de passar més de cinquanta anys perquè el destí fes que ens retrobéssim amb la més gran i tornéssim a establir llaços de veïnatge. Seguint pel carrer de les Galanes en direcció a la plaça de Catalunya -curiosament, a aquesta plaça no li van canviar el nom-, ja es trobava casa nostra, amb el forn als baixos, com ja he dit. 

Al primer pis hi vivia una família de quatre fills, els Gómez, i l’àvia materna, la Pepa, que dominava la situació i organitzava bastant la vida de tots. Mare i filla tenien tot el dia la radio engegada i podíem sentir amb claredat la cançó del Cola Cao, Yo soy aquel negrito del África tropical..., el consultori de l’Elena Francis, la novel·la de la tarda -en recordo una que es deia La intrusa, perquè vaig haver de preguntar què volia dir aquella paraula-. Dels quatre fills, jo em relacionava amb el gran, el Josep M. , que tenia un any més que jo i pujava sovint a casa. Les trapelleries, els jocs, les converses i les fantasies que vaig viure amb el Josep M. de baix, donarien per fer-ne una novel·la. El pis de dalt de casa nostra l’habitava un altre matrimoni jove, els senyors Simó, amb dues nenes més petites que jo. Les nenes baixaven poc a casa, però jo hi pujava moltes tardes a jugar, sobretot quan hi havia l’àvia i una tieta d’elles, la Rosa Maria, que no era gaire més gran. Ella és qui ens va iniciar a jugar a metges i a infermeres, a posar-nos injeccions i a explorar els nostres cossos infantils i innocents.

Tornant amb la descripció dels records del carrer, després de casa nostra, venia la barberia del germans Camí, el Pepito i el seu germà Joan -un home de qui tot el carrer va parlar i es va compadir, perquè va quedar vidu molt jove, amb quatre fills petits-. Al costat d’aquesta barberia, recordo la botiga del bacallaner, que feia cantonada amb el carrer de Pujol, on despatxaven dues germanes i el marit d’una d’elles, que era el qui, darrera d’una paret de vidre, coïa els llegums. En entrar es veia un cèrcol de fusta ple d’arengades ben disposades formant una estrella. Davant d’un taulell estret hi havia tres o quatre piques de marbre, planes i rectangulars, on s’exposava el bacallà en diversos estadis de dessalatge, segons el compartiment.

A l’altra cantonada d’aquesta travessia hi havia la Conca que, si no recordo malament, també era una botiga on venien bacallà. Atenia una noia alta, rossa i simpàtica, molt bona per al negoci, -la Paquita de la Conca, l’anomenaven els de casa­- que, amb el temps, es va casar amb el Camí, el vidu, i va deixar la botiga. Tinc present una altra portalada gran al segon pis de la qual hi vivia la família Amorós Seguí. Ell, el Josep, un home alt, ben plantat i ben vestit, en sortir cada matí de casa per anar a treballar, travessava el carrer, s’allunyava unes quantes passes, es girava cap a casa seva i deia adeu a la Tonita, la seva dona, que havia sortit al balcó per acomiadar-lo. Aquestes manifestacions d’afecte entre matrimonis, en aquell temps, cridaven l’atenció ja que no era usual que les parelles mostressin, fora de casa, cap signe d’intimitat i estimació. Era freqüent que la dona, en anar pel carrer, s’agafés de bracet del seu marit, però res més, ni fer-se un petó, ni abraçar-se, ni donar-se la mà era ben vist. Hi havia un codi moral molt estricte, potser reforçat pels consells que els capellans donaven a la trona o al confessionari, i tothom els seguia al peu de la lletra -al menys això passava entre la gent del nostre entorn.

Tornem al carrer de les Galanes. Als baixos de la casa dels Amorós, que, per cert tenien un fill que havia estudiat peritatge mercantil amb el meu germà Joan, hi havia el Colmado del Fort, un fill del qual havia treballat al despatx del meu pare. I  ja venia la vaqueria dels Serret on m’enviaven a buscar la llet amb una lletera d’alumini una mica abonyegada. M’encantava tant veure tot el procés de la venda de llet, que un any per Reis vaig demanar una lleteria en miniatura per poder jugar a fer el mateix: dels bidons grossos, treien la llet amb un pot gran i l’abocaven a un altre de més petit amb un broc. D’aquest, passaven el líquid a la mesura, segons volguessis un quart de litre, mig litre, un litre, o més. I de la mesura, passava a la lletera. Pagaves i, cap a casa, vigilant de no ensopegar i caure abans d’arribar. La filla o la jove d’aquella casa era la famosa comadrona Estalella, que va ajudar a nàixer a mig Reus d’aquella època. Es feia mirar, sempre anava ben vestida, tibada i traient molt de pit. El meu veí, en veure-la passar des del balcó, cridava: senyora Cigüenya, senyora Cigüenya!!, però em sembla que a ella no li devia agradar gaire aquest renom.

I després de l’altra travessia, el carrer de Bages, ja feies cap al Bar Argentino que feia cantonada amb la plaça de Catalunya. En aquest bar hi havia un camarer, rodonet i simpàtic, que portava un davantal blanc llarg fins als peus. Si creuaves el carrer nostre, que era -i és- força estret, et trobaves amb La Giralda de Sevilla, una altra botiga de parament de la llar. 

Recordo que era estreta però tenia molt de gènere a banda i banda i s’hi trobaven moltes coses, sobretot hi compràvem estris de fireta, plats, gots, pots, olletes, caçons, tots de ceràmica que, si no vigilaves, s’esquerdaven fàcilment. 

La filla d’aquesta botiga, la Isabel, també és una activa seguidora de Facebook i, gràcies a ella vaig seguint els esdeveniments de Reus i de Capafons.

Una altra botiga emblemàtica del carrer de les Galanes era -i és- cal Garola, una merceria on s’hi podia trobar de tot, sense haver d’anar més lluny. El Garola i la seva dona, sempre rere el taulell t’anaven traient capses de les prestatgeries per mostrar-te la varietat que tenien de qualsevol cosa que havies demanat.

Davant mateix del carrer de Pujol, hi havia un altre forn on nosaltres mai no posàvem els peus per no trair els nostres llogaters. El matrimoni que el regia tenia dues filles fadrines, quan jo era petita. Amb el temps, una es va casar amb el farmacèutic Gispert de la farmàcia del Raval Martí Folguera i l’altra amb un noi de fora, que va posar una botiga de fotografia davant dels calçats Iglésies.

I ja tornaríem a trobar la botiga del Vicens, per on he començat. He fet un recorregut mental per tot el carrer en temps pretèrits. Com que no tinc res documentat i m’he hagut de fiar de la meva memòria i d’algunes dades que he manllevat de la memòria d’altri, hi pot haver errors, anacronismes, falses associacions..., però això és el record. Estic segura que la lectura d’aquest bocí de vida meva servirà a altres reusencs per descabdellar-ne d’altres de seus, si més no, per passar una estona.

 

                                               Barcelona, 22 de novembre de 2020